dilluns, 27 de maig del 2013
Artur Mas, un desenllaç ajornat
Joaquim Coll -historiador-
El placebo és una substància sense cap mena d'acció terapèutica, però que en alguns casos i temporalment pot tenir un efecte curatiu si qui la rep creu que sí que en té. En aquest sentit, és molt reveladora la insistència del missatge sobiranista, a vegades en boca del conseller Francesc Homs i altres del líder d'ERC, Oriol Junqueras, de vincular la celebració de la consulta amb la sortida de la crisi, com si la seva sola convocatòria hagués d'animar el consum, crear empreses o ocupació. Enmig d'un escenari socialment tan dramàtic, la il·lusió que molts projecten en la transició nacional comença a tenir característiques d'autèntic placebo. La prioritat que el Govern d'Artur Mas va donar a la convocatòria, fa unes setmanes, de la cimera per impulsar un nou instrument del «procés», el Pacte pel Dret a Decidir, es va justificar en gran mesura des d'aquesta perspectiva davant les crítiques rebudes perquè altres trobades per abordar les greus qüestions socioeconòmiques seguien sense tenir una data fixada.
DES QUE va començar la legislatura, no hi ha sessió parlamentària en què no es discuteixi per un motiu o un altre de la transició nacional. És indubtable que el marge econòmic de la Generalitat és estret. Ara bé, governar és assumir responsabilitats que ja es coneixien per endavant, prioritzar actuacions i, sobretot, fer uns comptes sense els quals un Govern no pot comprometre's amb els agents socials en aspectes estratègics per a la recuperació econòmica. Fins que no hi hagi nous pressupostos per a aquest any i també per al vinent, el rellançat acord amb sindicats i empresaris no serà res més que un conjunt de bones intencions. D'aquí el gran escepticisme rere la foto. El més greu és que per suplir aquestes carències es pretengui enganyar la ciutadania establint una relació causal entre la celebració de la consulta, òbviament per aconseguir la secessió, i la sortida de la crisi.
Primer, perquè es tracta d'un desig polític, que obeeix a raons identitàries, a la idea nacionalista que no hi ha nació plena sense Estat propi. Segon, suposant que pogués celebrar-se una consulta el 2014, cosa improbable sense una reforma constitucional prèvia, s'obriria llavors un ventall enorme d'incerteses econòmiques. És absurd creure que la ruptura seria indolora i innòcua. A curt termini, les dues economies, la catalana i l'espanyola, registrarien un impacte negatiu pels anomenats costos de transició i de frontera. És impossible determinar quin percentatge de caiguda del PIB patiríem i durant quant de temps. Hi ha informes molt alarmistes i altres no tant. Ara bé, ningú sensat nega que, d'entrada, el saldo registraria pèrdues tant per al conjunt d'Espanya com per a Catalunya. El que passa és que el pacte subscrit per CiU i ERC pretén portar a terme la consulta de forma imperativa, unilateral. Costa imaginar que un escenari polític tan acarnissat pugui ajudar a sortir de la crisi. Per això el món econòmic i financer observa amb alarma i preocupació l'anunci, excitant per a alguns, del xoc de trens.
Finalment, no només és fal·laç vincular la celebració d'una consulta amb el final de la crisi, sinó que, en realitat, estem davant d'un autèntic disbarat. Plantejar la ruptura territorial i de l'Estat quan per desgràcia encara estem lluny d'iniciar la recuperació econòmica, enmig de la pitjor recessió que hem conegut, és una temeritat que deixa atònits els observadors europeus i internacionals, que prefereixen no creure's que el full de ruta sobiranista hagi d'arribar a complir-se.
LA PREGUNTA és per quina raó després de la patacada electoral de Mas, el procés independentista no només no s'ha frenat sinó que sobre el paper sembla haver agafat una determinació més gran. Passa que, en política, quan no hi ha alternatives previstes ni relleus en el lideratge, s'opta per guanyar temps, per viure a crèdit. Essencialment estem ara davant un problema d'ordre biogràfic. Mas no sap, ni sembla voler-ho, sortir de l'embolic. No vol passar com un traïdor. I a CDC no tenen per ara cap més opció que donar-li suport fins que arribi al final del camí. Hi ha dues situacions que se superposen. Primer, la paràlisi evident de l'acció del Govern, que pot agreujar-se per la renúncia que propugna ERC a elaborar pressupostos aquest any i el que ve, cosa que conduiria a una pràctica autosuspensió de l'autonomia. I, segon, quan el Tribunal Constitucional paralitzi l'anunciada consulta, CDC haurà d'elegir entre el suïcidi assistit de la mà dels republicans o la reconducció de la seva estratègia amb l'objectiu de tornar a guanyar temps fins al 2016. És la tesi que ja s'apunta entre línies escoltant el conseller Germà Gordó. Per això, el final polític d'Artur Mas es consumeix a terminis.
El placebo és una substància sense cap mena d'acció terapèutica, però que en alguns casos i temporalment pot tenir un efecte curatiu si qui la rep creu que sí que en té. En aquest sentit, és molt reveladora la insistència del missatge sobiranista, a vegades en boca del conseller Francesc Homs i altres del líder d'ERC, Oriol Junqueras, de vincular la celebració de la consulta amb la sortida de la crisi, com si la seva sola convocatòria hagués d'animar el consum, crear empreses o ocupació. Enmig d'un escenari socialment tan dramàtic, la il·lusió que molts projecten en la transició nacional comença a tenir característiques d'autèntic placebo. La prioritat que el Govern d'Artur Mas va donar a la convocatòria, fa unes setmanes, de la cimera per impulsar un nou instrument del «procés», el Pacte pel Dret a Decidir, es va justificar en gran mesura des d'aquesta perspectiva davant les crítiques rebudes perquè altres trobades per abordar les greus qüestions socioeconòmiques seguien sense tenir una data fixada.
DES QUE va començar la legislatura, no hi ha sessió parlamentària en què no es discuteixi per un motiu o un altre de la transició nacional. És indubtable que el marge econòmic de la Generalitat és estret. Ara bé, governar és assumir responsabilitats que ja es coneixien per endavant, prioritzar actuacions i, sobretot, fer uns comptes sense els quals un Govern no pot comprometre's amb els agents socials en aspectes estratègics per a la recuperació econòmica. Fins que no hi hagi nous pressupostos per a aquest any i també per al vinent, el rellançat acord amb sindicats i empresaris no serà res més que un conjunt de bones intencions. D'aquí el gran escepticisme rere la foto. El més greu és que per suplir aquestes carències es pretengui enganyar la ciutadania establint una relació causal entre la celebració de la consulta, òbviament per aconseguir la secessió, i la sortida de la crisi.
Primer, perquè es tracta d'un desig polític, que obeeix a raons identitàries, a la idea nacionalista que no hi ha nació plena sense Estat propi. Segon, suposant que pogués celebrar-se una consulta el 2014, cosa improbable sense una reforma constitucional prèvia, s'obriria llavors un ventall enorme d'incerteses econòmiques. És absurd creure que la ruptura seria indolora i innòcua. A curt termini, les dues economies, la catalana i l'espanyola, registrarien un impacte negatiu pels anomenats costos de transició i de frontera. És impossible determinar quin percentatge de caiguda del PIB patiríem i durant quant de temps. Hi ha informes molt alarmistes i altres no tant. Ara bé, ningú sensat nega que, d'entrada, el saldo registraria pèrdues tant per al conjunt d'Espanya com per a Catalunya. El que passa és que el pacte subscrit per CiU i ERC pretén portar a terme la consulta de forma imperativa, unilateral. Costa imaginar que un escenari polític tan acarnissat pugui ajudar a sortir de la crisi. Per això el món econòmic i financer observa amb alarma i preocupació l'anunci, excitant per a alguns, del xoc de trens.
Finalment, no només és fal·laç vincular la celebració d'una consulta amb el final de la crisi, sinó que, en realitat, estem davant d'un autèntic disbarat. Plantejar la ruptura territorial i de l'Estat quan per desgràcia encara estem lluny d'iniciar la recuperació econòmica, enmig de la pitjor recessió que hem conegut, és una temeritat que deixa atònits els observadors europeus i internacionals, que prefereixen no creure's que el full de ruta sobiranista hagi d'arribar a complir-se.
LA PREGUNTA és per quina raó després de la patacada electoral de Mas, el procés independentista no només no s'ha frenat sinó que sobre el paper sembla haver agafat una determinació més gran. Passa que, en política, quan no hi ha alternatives previstes ni relleus en el lideratge, s'opta per guanyar temps, per viure a crèdit. Essencialment estem ara davant un problema d'ordre biogràfic. Mas no sap, ni sembla voler-ho, sortir de l'embolic. No vol passar com un traïdor. I a CDC no tenen per ara cap més opció que donar-li suport fins que arribi al final del camí. Hi ha dues situacions que se superposen. Primer, la paràlisi evident de l'acció del Govern, que pot agreujar-se per la renúncia que propugna ERC a elaborar pressupostos aquest any i el que ve, cosa que conduiria a una pràctica autosuspensió de l'autonomia. I, segon, quan el Tribunal Constitucional paralitzi l'anunciada consulta, CDC haurà d'elegir entre el suïcidi assistit de la mà dels republicans o la reconducció de la seva estratègia amb l'objectiu de tornar a guanyar temps fins al 2016. És la tesi que ja s'apunta entre línies escoltant el conseller Germà Gordó. Per això, el final polític d'Artur Mas es consumeix a terminis.
diumenge, 26 de maig del 2013
LOUIS VAN GAAL, FLORENTINO PÉREZ I JOSÉ MARIA AZNAR
Amb aquests tres de protagonistes,
segur que no us diré res bo. Ja ho veureu.
Louis van Gaal, entrenador de futbol.
Va estar al Barça en dues etapes diferents, la primera més reexida que
la segona. Van Gaal va arribar al Barça la temporada 1997-1998 i, en una
primera etapa, s’hi va estar fins la 1999-2000), es a dir, 3 anys. El
balanç, tot i ser positiu (2 lligues, una copa i 1 supercopa) va anar de
més a menys i l’entrenador holandes, cap al final d’aquesta etapa, va
mostrar el seu costat més fosc. Tan que quan vaig saber de la possibilitat
de tornar, vaig dir que, si ho feia, deixaria de ser del Barça. Efectivament
el Barça el va tornar a fitxar la temporada 2002-2003 i jo em vaig ver
del Mallorca. Aquella temporada va ser força desastrosa per al Barça i
van Gaal va seguir barallant-se en tothom: Tu nunca positivo, siempre negativo –recordeu?- Finalment va ser destituït. Va confirmar que
mai segones parts han estat bones.
Florentino Pérez és un empresari de prestigi
a qui les coses li han anat molt bé al món dels negocis. Però futbolísticament
parlant és un desastre (ell no ho reconeixerà mai) Aquest personatge només
parla el llenguatge dels diners i del jo més que tu. Va arribar
a la presidència del Madrid contra tot pronòstic guanyant les eleccions
a Lorenzo Sanz gràcies a una rocambolesca jugada. En aquella època el Barça
tenia a un gran jugador; tan bo com mentider.
El seu representat va arribar a un pacte
amb Florentino: si assolia la presidència del Madrid, Figo fitxava per
l’equip blanc, en contra partida rebria uns diners i, en el cas de voler
trencar el contracte, hauria de pagar una indemnització. Florentino va
vèncer a Sanz i va pispar Figo al Barça havent-li d’abonar la clàusula
de rescissió, que no era poca...
Aquesta ah estat la manera de ser de
Florentino al llarg dels seus dos mandats: posar sobre la taula els diners
necessaris per tal de satisfer els seus capritxos. Li era igual que l’equip
estigués descompensat, el que li importava realment eren els noms, encara
que la finalitat, evidentment, era guanyar títols.
Igual que Van Gaal, la seva gestió va
anar de més a menys. Al principi Florentino va aconseguir els seus propòsits.
L’esmentat Figo, més Ronaldo, més Zidan, més Beckham, li van donar al
Madrid 2 lligues, una Champions, una Intercontinental i d’altres títols
menors. Però el Madrid va acabar desinflant-se con un globus i Florentino
va haver de ser el primer president de l’equip blanc que dimitís. Era
l’any 2006.
Però com als seus successos no els hi
va anar gaire millor, va amenaçar en tornar i ho va fer l’any 2009 després
de guanyar les eleccions. Per a la segona etapa va portar a Kaká, però
sobre tot a Cristiano Ronaldo que va ser l’únic que li va donar resultat.
Kaká encara ho té tot per demostrar (si és que ho fa algun dia...) Però
el fitxatge estrella i el més mediàtic de tots va ser el de l’entrenador
José Mourinho, un tècnic portuguès que havia guanyat dues Champions i que
el portava com antídot contra el Barça de Guardiola. El cert és que d’aquesta
etapa tampoc pot estar content. Ni ell ni l’afició blanca. 1 Lliga i una
copa són poc bagatge per a 4 temporades. Florentino es tornarà a presentar
a les eleccions i d’aquest any i ho té tot lligat per a ser l’únic candidat
que es pugui presentar. Què continuï molts danys més... Al Barça ja li
va bé.
Quan l’any 1996 va guanyar les eleccions
al front del PP, els socialistes havien arribat al final d’un cicle. Per
tant, el poble espanyol desitjava un canvi i van confiar amb el qui va
ser president de Castella i Lleó. No obstant, el PP va haver de comptar
amb la col·laboració d’altres formacions polítiques, com per exemple CiU,
per a tirar endavant les seves polítiques. L’any 2000 Aznar va guanyar
per majoria absoluta i a partir d’aquell moment, va mostrar el seu pitjor
rostre. Va ser quan es va redactar el Pla Hidrològic Nacional, quan ens
va posar de cap en una guerra il·legal, la de l’Iraq que va tenir
com a conseqüència l’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004, dos
dies abans de les noves eleccions generals on Aznar ja no es presentava.
Dimarts passat, en una entrevista a Antena
3, Aznar no va descartar tornar. L’endemà, Pepa Bueno, directora del programa
Hoy por hoy de la Cadena SER, va fer un retrat del que va ser el
seu funest mandat.
Aznar voldria tornar a ser el salvador,
però en aquest cas, no tant sols d’Espanya, sinó del seu propi partit
que va a la deriva total. De tornar-se a presentar i, si, posteriorment,
els ciutadans espanyols li acaben donant la confiança per a tornar a governar,
demostraran una manca de memòria profunda i una neciesa de l’alçada d’un
campanar.
Com els dos personatges precedents, res
em fa pensar que el retorn d’Aznar acabés millorant la pèssima situació
del país. La solució no passa per la seva tornada a la política activa,
sinó per una regeneració total de la nostra política i un canvi de rumb
efectiu, tant en l’aspecte econòmic com el social.
LA 5ª EDICIÓN DE LA FIESTA DEL MERCADO EN LA PLAZA DE AMPOSTA
El
mayor acierto de la Concejalía de Cultura y Fiestas de Amposta de los últimos
años ha sido la celebración de la Fiesta del Mercado a la Plaza
que recrea como era la población a principios del siglo XX, antes de su
crecimiento demográfico.
Una
fiesta que año tras año va a más y eso se nota en el incremento de la
participación de la gente que se viste tal como lo hacían sus abuelos. Un
evento así no se podría realizar sin la participación de las principales
entidades socioculturales de la ciudad, sobre todo, de las dos bandas de Música
(La Lira Ampostina y La Unión Filarmónica) y también el museo de
las Tierras del Ebro.
Entre
los principales actos cabe destacar el juego de rol que sirve para dar comienzo
a la fiesta (debido a su popularidad, ha sido necesario limitar la
participación de los grupos participantes), El Ampolino, que representa
un cabaret, la zarzuela (la escogida para este año ha sido La Revoltosa),
el baile de vermut, el cine mudo, pero sobre todo, las actividades que se
realizan en torno a la plaza de España del municipio, el lugar donde se
celebraba el mercado cien años atrás.
En los
alrededores la plaza de España (donde se ubica la sede del Ayuntamiento y la
iglesia arciprestal de la Virgen de la Asunción) y calles adyacentes del casco
antiguo, se instalan toda una serie de paradas y stands de venta de productos
tradicionales o de ambientación de antiguos oficios. En algunos de ellos
también se puede tomar una tapa variada acompañada de un buen vermut con sifón
típico de la zona y también degustar un plato de paella condimentada con
verduras ecológicas.
El
mejor momento llega cuando cae la luz del sol y la plaza parece recobrar vida,
convirtiéndose cada rincón en un pequeño escenario donde disfrutar de una
representación de pequeño formato, como por ejemplo un baile, un obra de
teatro, unas jotas improvisadas, canto coral, juegos tradicionales, etc.
El
comercio de la ciudad participa de la fiesta de distintas formas: la restauración
elaborando platos que se sirven solo durante los días de duración de la fiesta,
las pastelerías confeccionado dulces para la ocasión i, en general, adornando
los aparadores con objetos y fotografías de la época. Se organiza un concurso
para premiar los mejores escaparates.
El
visitante disfrutará de unos momentos inolvidables en compañía de un ambiente
acogedor y festivo y, a buen seguro, se acabará convirtiendo en el mejor
embajador de nuestra fiesta.
LUGARES
DONDE SE REPRESENTAN DE LOS PRINCIPALES ESPECTÁCULOS (*):
EL
AMPOLINO: Auditorio de La Unión Filarmónica.
LA
ZARZUELA: Auditorio de La Lira Ampostina.
EL
BAILE DE VERMUT: Casino Recreativo e Instructivo.
EL CINE
MUDO: Auditorio del edificio El Casal.
(*) Son
los únicos actos por los que hay que pagar entrada. Todos los artistas que
intervienen son amateurs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)