QUÈ VOLEN ELS CATALANS? I EL CIRI A SANTA RITA

Independència? Federalisme? República? Monarquia?

Si féssim un enquesta entre la ciutadania molts es decantarien per alguna de los opcions enumerades al començament i, tal vegada fins i tot dos, ja que hi ha conceptes que no són, ni molt menys incompatibles. Una república independent és possible i fins i tot viable. Una monarquia federal també és possible, però poc provable.  

Només un referèndum ens trauria de dubtes. Però com hauria de ser aquest referèndum? Legal, es a dir d’acord amb les normes de l’estat espanyol? O il·legal? En aquest cas, com es diu vulgarment, ens hauríem de lligar la manta al cap i tirar pel camí del mig, sense escoltar a aquells que ens puguin dir que estem equivocats.

Per a començar, crec que és imprescindible que es faci un referèndum sobre el dret a decidir dels catalans. A Madrid, el PP i el PSOE estan d’acord en que no s’ha de fer. Fins i tot Alfonso Guerra diu que no coneix cap poble que tingui el dret a decidir. El cert és que trobo a faltar acords entre els dos partits majoritaris més enllà de la defensa aferrissada de l’estat centralista, on qualsevol tema que pugui afectar a les autonomies passi, inexorablement, pels centres de decisió de la capital. Per tant, aquí ja tenim el primer entrebanc. Des de Madrid ens posaran tots els pals a les rodes que pugin i més per a que la consulta no es faci.

D’altres partits, segurament més realistes i pragmàtics, com ara el PSC i UDC (l’etern soci de govern de CDC), estan per la fia federal, que seria com un estat de les autonomies revisat i millorat ostensiblement, però que, a la pràctica seguiria depenen de Madrid i del Tribunal Constitucional, àrbitre de tots aquells temes que poden resultar poc convenients (diguem-ho així)

Penso que el tema federal no estaria malament com a mal menor.  Es a dir, com realment penso que la independència no ens la donaran, la via federal seria una bona sortida de moment.  Però molt em temo que ni així. De moment, i com tantes i tantes vegades he dit i s’ha parlat, el PSOE discrepa del PSC també en aquest sentit. Per tant, ni en un hipotètic retorn del PSOE al govern d’Espanya, es donaria un marc ideal per a poder canviar la Constitució i passar de l’estat de les autonomies a una Espanya federal on les diferents nacionalitats que integren l’estat gaudirien d’autogovern. I, en tot cas, cauríem sempre amb el mateix vici: el cafè per a tots. Arribat aquest moment s’hauria de canviar la mentalitat i que només es convertissin en estats federals aquelles nacionalitats (o nacions si voleu) que realment tinguessin vocació de ser-ho. 

La Puta i la Ramoneta nou joc de cartes d'estratègia. 

 

En el cas d’haver de triar entre república i monarquia, ja no tinc tants dubtes. Un estat independent no crec que mai esdevingués monàrquic, per tant, el sistema de govern més lògic seria la república catalana.Compartir monarquia amb Espanya seria una possibilitat, igual com passa amb Canadà i Austràlia que tenen per reina a la d'Anglaterra. Però de bo voldríem un descendent de Felip V al tro de Catalunya? No vull ni pensar-ho! 

Ara bé, en un escenari federal, tot indica que ens hauríem de tragar els Borbons, al menys de moment. Encara que la monarquia pugui estar en les hores més baixes des de la seva instauració l’any 1975, encara són majoria els polítics que la defensen i que veuen en ella el garant de la democràcia com si continuéssim al 1981 amb el cop d’estat de Tejero i Milans del Bosch.

Potser abans que res seria necessari canviar a la majoria de la nostra classe política, com per exemple Alfonso Guerra que porta de diputat des de 1977. I posar un ciri a Santa Rita, patrona dels impossibles...  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. L'ERMITA DE L'ALDEA I

Unidos contra la Troika

Esther Vivas

¿Quién es la Troika? Un año atrás muy pocos sabían dar respuesta a esta pregunta. La conocíamos de referencias, por cierto nada buenas, de su estancia en Grecia. La Troika era sinónimo de austeridad, ajustes y recortes o lo que es lo mismo penuria, hambre y paro. Pero no fue hasta la llegada del tan negado rescate, en junio del 2012, que los “hombres de negro” y “la Troika” se convirtieron en habituales de la familia. Hoy, un año después, la gente, harta, sale a la calle para decir claro y fuerte: “Troika, go home!”.
La historia se repite. Y del mismo modo que en muchos países del Sur en los años 90 y 2000 vimos manifestaciones masivas contra el Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial, a quienes el pueblo acusaba de condenarles a la miseria. Ahora la gente, aquí, se manifiesta contra la Troika. O lo que es lo mismo: el Fondo Monetario Internacional, la Comisión Europea y el Banco Central Europeo. Hemos cambiado un banco, por otro de la misma especie. La lógica, pero, es la de siempre.
Las relaciones centro-periferia que antes se daban a nivel global, actualmente se repiten en la Unión Europea. Y los países de la periferia del continente, nos hemos convertido en las nuevas colonias, o fuentes de negocio, del capital financiero. Si antaño, en el Sur, se aplicaban los llamados Planes de Ajuste Estructural que decían querer hacer más sostenible la deuda, como si la miseria y la pobreza a la que les sometían pudiese ser sostenible; ahora nos hablan de “ayudas” y “rescates” que… nos hunden en la miseria.
La deuda continua siendo el yugo que se impone a los pobres. Un mecanismo de control y supeditación de los pueblos. Un instrumento infalible de transferencia de recursos, o para ser más precisos de expolio, del Sur al Norte, ya sea a escala global o europea. Y un argumento para reducir los derechos de la mayoría y generar más beneficios al capital, recortando servicios públicos y privatizándolos de forma encubierta. El pago de la deuda que nos imponen, que, por cierto, no es nuestra, es la excusa perfecta para aplicar un plan largamente planificado. De este modo, a la estafa se la llama crisis y al robo deuda.

A marchas forzadas, hemos aprendido el significado de la Troika, pero, también, el de otros conceptos como indignación, rebeldía y desobediencia. Y nos levantamos hoy, en más de 100 ciudades de toda Europa, como “pueblos unidos contra la Troika”. Porque sí se puede.

@esthervivas |facebook.com/esthervivas| www.esthervivas.com

ALS POC ENTESOS EN FISCALITAT

Caricatura de Vizcarra (www.vizcarra.info)

Durant l’entrevista que sé li va fer a Antena 3 ara fa un parell de setmanes, l’expresident Aznar va presumir de que, durant el seu mandat, no s’havien apujat els impostos.

Jo entenc que només uns pocs saben de fiscalitat en aquest país i que, la immensa majoria ignoren els detalls dels impostos.  Quedeu-vos amb aquesta frase:  Abaixar impostos no vol dir, necessariament, disminuir la pressió fiscal.

Quan es va produir la primera reforma de l’IRPF del govern d’Aznar, allà pel any 1999, vaig escriure un article que va tenir gran repercussió i que vaig titular com Els paranys fiscals del PP. En aquell article vaig explicar totes les mesures que va prendre el PP amb la finalitat de poder incrementar els ingressos via renda. Al cap dels anys segurament no me’n recordaré de totes, però us enumeraré les més importants. 

 

-Tributació de la invalidesa en grau de total. Només l’absoluta i la gran invalidesa van quedar excloses.

  

-Tributació de l’atur. Fins llavors estava exempt. Després de la bombolla immobiliària, quan les llistes d’aturats es van incrementar ostensiblement, la suma dels ingressos obtinguts de l’empresa on treballaven, més els provinents de l’atur, obligaven a fer la renda i, normalment, amb el resultat de pagar. 

 

-Si els pares estaven a càrrec dels fills i feien la declaració de la renda, els fills no se’ls podien deduir a la seva. Fins llavors, els pares podien fer la declaració de renda (normalment no n’estaven obligats però els retornaven les retencions que els havien fet les entitats financeres) i els fills se’ls podien deduir. A partir d’aquella reforma va deixar de ser així i, per tant, les retencions efectuades pels bancs anaven a parar directament a les arques de l’estat. 

 

-Es va suprimir la possibilitat de poder partir el període impositiu en cas de matrimoni. Els joves, quan es casaven, tenien la possibilitat de fer dues rendes individuals fins al dia de la boda i una conjunta a partir d’aquell dia. Popularment es coneixia con la dot fiscal, ja que el resultat els hi era molt beneficiós. 

 

-Mentre les tarifes es modificaven segons l’IPC, els límits a efectes de deduccions no. Què s’aconseguia? Que cada vegada fossin menys els que es podien incloure dintre dels paràmetres establerts. Avui en dia quasi ningú es pot deduir els ascendents a càrrec. 
 
-En contrapartida, es van rebaixar els tipus màxims a les escales impositives. Qui van ser els beneficiats? Evidentment els que més guanyaven o sigui, les classes més afavorides. En canvi, a les classes mitjanes no els va afectar pràcticament res i, les classes baixes no solen fer la renda. 
 

La majoria d’aquestes mesures van afectar els treballadors assalariats amb rendes baixes i els petits autònoms, que solen ser els que tenen al seu càrrec ascendents amb pensions mínimes o els assalariats que alternaven èpoques de treball amb períodes a l’atur.  

Quan el PSOE va retornar al govern l’any 2004 no va modificar res del que el PP havia canviat, per tant, encara avui segueixen vigent totes les mesures enumerades anteriorment malgrat les campanyes de sensibilització que he fet al llarg de tots aquests anys. És com predicar al desert...