dimarts, 9 de juliol del 2013

TEMPESTA BÁRCENAS, NETEJADORA COSPEDAL, ESTRUÇ RAJOY

Les darreres declaracions de Luis Bárcenas han provocat una tempesta d’imprevisibles conseqüències al PP. Segons l’extresorer, la pràctica de pagar sobre sous en negre als dirigents del partit es remunta a 20 anys enrere, es a dir, més o menys quan Aznar va ser nomenat president.
Una vegada més va ser la Dolo Cospedal qui va haver de sortir al pas de l’entrevista que va publicar el diari el Mundo i on Bárcenas denunciava la mala praxis que havia existit al partit durant anys i anys. Tot indica que els assessors del PP li van dir tu nega-ho tot , en una maniobra de guanyar temps i, segurament, preparar una estratègia de defensa.
A la Cospedal li va faltar dir aquelles paraules cèlebres que va pronunciar Rajoy fa uns mesos: tot es mentida menys algunes coses que s’han publicat per aquí... La frase en qüestió és digna de ser meditada i respon a la forma de ser d’un polític mediocre que encara deu d’estar pensant: Què faig aquí? I Qui em manaria a mi posar-me en aquest embolic?
Dilluns passat, el mateix dia que el Mundo va publicar l’entrevista, al programa Divendres de TV3 hi va haver un interessant tertúlia amb Pere Escobar, Núria Ferré, Sebastià Serrano, Carles Capdevila i Tian Riba. Tot i que el nivell va ser molt alt amb algunes afirmacions un tant sorprenents, em va agradar, sobretot, la intervenció del professor Sebastià Serrano. El professor (que és catedràtic  de lingüística general i teoria de la comunicació a la Universitat de Barcelona) va afirmar que durant la intervenció de la Dolo es van poder apreciar gestos propis d’una persona que menteix i, fins i tot, del to de els seves paraules es podia denotar perfectament que estava mentint. I ho diu tot un expert en comunicació! Per a les tasques de netejadora caldria pensar en d’altres persones com per exemple González Pons, ja que la secretaria general no se’n acaba de sortir.  
Tian Riba, col·laborador diari del programa que dirigeix Xavi Coral, va dir que el marron que té el PP és tan gran que, segurament dintre de 10 anys el PP, com a tal no existirà i, segurament, el PSOE tampoc i, en el millor dels casos, s’emportarà per davant a tota una generació de polítics.  
Voldria remarcar unes paraules de la Dolo que diuen molt (des del meu punt de vista) mostra clarament la nul·la voluntat que té el PP d’admetre els fet i confondre a la ciutadania: la comptabilitat del PP és clara, diàfana i està auditada. Anem a pams. Tot això que diu la secretari general del PP és totalment compatible amb una doble comptabilitat. Qualsevol empresa amb ànim de defraudar, els seus comptes en B els registrarà a part. Després, cada any, els reflectirà a la corresponent declaració de l’Impost sobre Societats i finalment els dipositarà al registre mercantil provincial. Normalment  les auditories només indiquen tot el que la comptabilitat reflecteix és correcte i s’ajusta a la normativa. Per tant, un auditor de comptes contractat, en aquest cas pel PP, no anirà a buscar els tres peus al gat, és a dir, tot l’il·legal que ha pogut generar el partit del carrer Gènova en els darrers 20 anys. Per cert, per Internet es va poder veure la comptabilitaten negre d’aquests darrers 20 anys penjada en la web d’Anònimus.    
I Rajoy? Com sempre, aplicant la tàctica de l’ estruç: amagar el cap sota terra i mirar d’eludir a la premsa posant qualsevol tipus d’excusa.
Cada vegada s’escolten més veus que demanen l dimissió en bloc del govern i afirmen que en qualsevol país democràtic, d’existir un afer de la magnitud que té el PP (el cas Bárcenas és una conseqüència del Gürtel), ja haurien dimitit. Jo m’hi sumo:

RAJOY DIMISSIÓ, JA!! 

Una darrera pregunta: Per què el PP no s'ha querellat contra Bárcenas? 

 

¿Dónde han ido a parar los derechos de los trabajadores?

Vicente Clavero

A medida que avanza esta crisis interminable, con mayor claridad se aprecia el grave quebranto que está infligiendo a los derechos más elementales de los trabajadores, que tantos años de lucha costó conquistar. De nada vale que fueran otros quienes provocaron esta colosal catástrofe económica por tomarse la actividad financiera con la misma ligereza que si se tratara de un casino. Al final, son los trabajadores quienes han pagado el pato y la muestra más palmaria es lo que ocurre en España.
El primer derecho que la crisis ha pisoteado es el propio derecho al trabajo. Hay seis millones largos de parados que pueden dar fe de ello. Cuando el castillo de naipes empezó a derrumbarse había algo más de dos millones y, desde entonces, se han sumado otros cuatro. Sólo durante el último año, por culpa de la infausta reforma laboral de Rajoy, el número de personas sin empleo creció en un millón, y las cosas no han mejorado mucho estos meses, a pesar del favorable efecto estacional.
También va camino de evaporarse el derecho de los trabajadores a un salario digno, al haberse debilitado su posición ante el elevado riesgo de acabar en el paro. Para muestra, basta un botón: según datos de la Agencia Tributaria conocidos ayer, ahora hay siete millones y medio de contribuyentes con ingresos inferiores a los mil euros mensuales; 400.000 más que en 2008. Eso quiere decir que un 40% del total de los españoles ya ni siquiera son mileuristas.
Los trabajadores, en fin, van a perder el débil equilibrio que pretende introducir en las relaciones laborales el derecho a la negociación colectiva. A día de hoy, hay dos millones de asalariados cuyos convenios se encuentran en vía muerta porque los empresarios se niegan a renovarlos, a la espera de que caduquen definitivamente después de un año, conforme a la nueva normativa que el PP les sirvió en bandeja durante la tramitación parlamentaria de la reforma laboral.
En definitiva, se está cumpliendo al pie de la letra el pronóstico que hace años hizo el tristemente célebre presidente de la patronal, Gerardo Díaz Ferrán, hoy en la cárcel por no sé cuántos delitos cometidos en la gestión de sus empresas. Dijo que de esta crisis sólo se saldría si estábamos dispuestos a trabajar más y a ganar menos. Lo triste es que, visto lo visto, parece que ni aun así salimos.

dilluns, 8 de juliol del 2013

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES RESCLOSES DE CARLES III (i II)


















LES SANDÀLIES DEL MANIFESTANT



Caldrà tornar a treure les sandàlies, m’ha dit avui mateix un company de treball. Es referia, evidentment, a que tindrem que tornar a sortir al carrer a manifestar-nos per a defensar el nostre riu que és la garantia del futur del nostre territori.
La reunió del Consell Nacional de l’Aigual al si de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (amb seu a Saragossa) que havia d’establir el pla de conca, va aprovar ampliar el regadiu en 440.000 Ha més, mentre no va preveure cap cabal ecològic per al riu, una necessitat més que imprescindible.  La resolució de la CNA no es va aprovar per unanimitat, ja que tan el representant de la Generalitat de Catalunya, així com els agents del territori, hi van votar en contra.
El fantasma del Pla Hidrològic Nacional torna a planar sobre el tram final de l’Ebre. Potser aquesta vegada no sigui en forma de transvasament, però els nous regadius tornen a posar en greu perill la sostenibilitat de l’ecosistema deltaic.
A diferència de fa 10 anys, ara hi ha dues novetats importants que han de jugar un paper transcendental: la declaració de Reserva de la Biosfera per part de la UNESCO de la major part de les Terres de l’Ebre (inclòs el riu) i el suport (espero que incondicional) del govern de Catalunya.
Una vegada recuperada al Generalitat per part de CiU, els seus dirigents són conscients que no els hi pot tornar a passar el mateix d’anys enrere quan el territori es va alçar en contra del disbarat mediambiental que amenaçava el riu (elaborat pel govern d’Aznar), mentre ells decidien donar suport al govern del PP només perquè els necessitaven per a garantir l’estabilitat del govern d’aquí.
Durant tots aquests anys CiU n’ha aprés dels seus propis errors. En aquell temps, el moviment cívic que va significar la Plataforma en Defensa de l’Ebre va influir en gran mesura a que els partits de l’esquerra nacional accedissin a la Generalitat per primera vegada des de la restauració de la institució després de la mort del dictador. Ara CiU és conscient que una cosa així no pot tornar-los a passar i màxim quan les enquestes indiquen que la federació nacionalista està en les seves hores més baixes. Si durant l’actual legislatura governen amb el suport d’ERC, el fet de no recolzar el territori de l’Ebre, podria significar la ruptura a pesar de les fites que s’han plantejat assolir conjuntament a curt termini.
La passada dècada, una part dels habitants del Delta de l’Ebre i d’altres pobles del territori ens varem desplaçar a diverses ciutats d’arreu de l’estat per a portar fins allí la lluita conta el PHN: Madrid, Barcelona, Saragossa, Palma de Mallorca van ser escenaris de les grans manifestacions (en algunes d’elles l’assistència va ser de centenars de milers de manifestants) Fins i tot es va arribar fins Brussel·les, la seu del govern Europeu, per a demanar-los-hi suport i que fessin complir les normatives europees en matèria d’aigua, aus, ecosistemes, etc.
Durant tots aquests anys els ciutadans del Sud de Catalunya no hem estat mai tranquils de pensar que una nova amenaça sobre el territori podria tornar a passar en qualsevol moment i més encara des de que el PP torna a governar Espanya. Però ara, com llavors, si cal tornar a treure les sandàlies ho tornarem a fer. Cap problema! Tor sigui per aturar la injustícia que suposa que el nostre riu acabi baixant pràcticament sec, tret de quan es facin els desenvasaments de les grans preses de Mequinensa, Riba-roja i Flix que són les que regulen el cabal del riu, moment que aprofiten les televisions dels partits favorables al transvasament per a mostrar l’aigua que l’Ebre llença a la mar.