dimecres, 4 de setembre del 2013

L’ACUDIT DEL DIA 4-09-2013


Voleu que us expliqui un acudit?
 
Hi havia un país que tenia 7 milions d’aturats i que durant un mes va aconseguir baixar la xifra en 31! En 31, quina gràcia!! 

Què no té cap gràcia? Discrepo. En assabentar-se de la notícia, als dirigents d’aquest país se’ls va poder veure a tots molt somrients.
 
Alguna gràcia deu de tenir, cony!

¿Conseguirá la derecha acabar con los sindicatos?

Juan Tortosa

Yo quiero tener quien me defienda. Tengo claro que solo, frente a la vocación depredadora del patrón, no soy nada. Por eso quiero que existan los sindicatos. Por eso me parece básico que su existencia sea, como lo es, un derecho constitucional.
Ahora que atraviesan horas bajas creo que es el momento de gritar a los cuatro vientos que los sindicatos son imprescindibles y que no podemos dejar que nos los quiten por mucho corrupto que se demuestre que hay o ha habido en sus filas. La campaña que desde hace ya varios años llevan a cabo buena parte de los medios de derechas contra los sindicatos no tiene por objeto, contra lo que parece, denunciar corruptelas puntuales ni personas concretas sino poner en cuestión la esencia misma de la organización a la que pertenecen los denunciados.
Como en tantas otras instituciones, en las filas sindicales también hay corruptos a los que la justicia, previa denuncia y presentación de pruebas, acabará poniendo en su sitio. Con absoluciones o condenas a personas que forman parte de una organización, pero no a la organización misma. Sin embargo, la machacona propaganda de la derecha más rancia ha conseguido que cale en la sociedad una propensión hacia el desprestigio no de unas personas, sino de unas instituciones imprescindibles para impedir que los defensores del liberalismo más salvaje acaben campando a sus anchas sin ninguna fuerza social que ataje su avaricia depredadora.
Es verdad que los sindicatos, tal como los conocemos hoy, han quedado anticuados, que se mueven entre teorías y mecanismos de acción que han perdido mucha eficacia. Es ya imprescindible que espabilen cuanto antes y se dejen de tentaciones sectarias y corporativistas. Pero también es verdad que a los sindicatos les debemos mucho en este país y es el momento de no olvidarlo. Es el momento de no olvidar el sacrificio personal y vital de personas como Marcelino Camacho (CCOO), encarcelado durante años por luchar por nuestros derechos. Es el momento de poner en valor los muchos méritos de Nicolás Redondo (UGT), entre los que figura no haber dudado en enfrentarse a su propio partido cuando le pareció que éste escoraba hacia la derecha de una manera a su juicio inaceptable.
Gracias a Camacho, Redondo y a quienes les acompañaban en la lucha hace cuarenta años se consiguieron mejoras sustanciales en la calidad de vida de millones de trabajadores. Se pelearon, y se ganaron, derechos sociales y laborales que ahora nos quieren arrebatar  sin piedad, a poco que nos despistemos y perdamos la memoria o la perspectiva.
Como dijo no hace mucho Iñaki Gabilondo: “Qué bien asfaltado les estamos dejando el camino a quienes realmente nos explotan cada día. ¡Acabemos con los sindicatos! Sí. Dejemos que la patronal y los bancos regulen los horarios, las pensiones, los sueldos, las condiciones laborales y los costes del despido. Verán cómo nos va a ir con la reforma del mercado laboral, cuando los sindicatos dejen de existir y no puedan convocarse huelgas ni manifestaciones”.
A los jóvenes que abominan de los sindicatos dado el pésimo momento por el que atraviesa su prestigio, yo les digo: ¿Por qué no os planteáis remozar, remover y modernizar las organizaciones sindicales de clase desde dentro? Cambiadlo todo si así lo creéis oportuno, pero los sindicatos están ahí para aprovechar su existencia lo mejor posible. Con sus consolidadas infraestructuras, son un instrumento de resistencia y de lucha indispensable. No olvidemos nunca eso. Porque se trata de un dique de contención imprescindible para que los desaprensivos que mueven los hilos de nuestra desesperanza no acaben, como sueñan, machacándonos sin piedad. Por mucho corrupto que se acabara demostrando que hay en los sindicatos, yo quiero tener quien me defienda.

dimarts, 3 de setembre del 2013

VICENÇ SANCHÍS, LA VIA CATALANA I LES TERRES DE L’EBRE

El qui va ser director del diari Avui entre 1996 i 2007, el passat dilluns publicava un article sobre el poc impacte que està tenint la Via Catalana (o cadena humana pel dret a decidir) a les Terres de l’Ebre.
Amb el títol de la incògnita de l’Ebre, (i després d’una dissertació que personalment penso que no ve al cas), Vicenç Sanchís opina que a les Terres de l’Ebre el numero de inscrits a la Via Catalana és molt inferior al d’altres comarques de Catalunya.
Vicenç Sanchís, tal com els hi passa a la majoria de la gent que no viu al nostre territori, demostra desconeixement sobre la nostra realitat. No crec que percentualment parlant, la afluència dels ciutadans ebrencs que l’11 de setembre assistiran a la Via Catalana convocada per l’ANC sigui inferior a la de qualsevol altre territori de Catalunya, simplement és que el nostre territori està molt menys poblat que la majoria de comarques per on passarà la manifestació. (Encara que reconec que hi ha qui pensa que només se'n recorden dels de l'Ebre -que sovint ens ignoren o ens situen al País Valencià- quan els hi fem falta per alguna cosa, com ara que es vol demostrar al món la força que té Catalunya
La suma d’habitants de les 4 comarques de l’Ebre és d’uns 180.000 (molt interior la població conjunta de Tarragona i Reus -235.000-) Penseu que les Terres de l’Ebre representen sobre 1/3 part del territori de la província de Tarragona, mentre que en població només som una 1/4 part aproximadament. Si aquests números els comparem amb la província de Barcelona, un altre dels llocs per on ha de passar la Via Catalana, la diferència es converteix, senzillament en abismal.
La Via Catalana pot permetre’s el luxe de donar diverses voltes a la ciutat Comtal i, en contra partida, en tindrà un tip si al final aconsegueix omplir tots els trams al nostre territori.
Una altra dada a tenir en compte és que entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar hi ha molta distància i poca densitat de població. De fet només existeix el nucli de Miami Platja i les urbanitzacions Sant Jordi d’Alfama, Calafat i 3 Cales, amb un percentatge de població estrangera força elevat. Tampoc a l’interior hi ha poblacions que podrien mirar de completar el recorregut. Per tant, s’hauria d’omplir de manifestants vinguts, principalment de la Ribera d’Ebre i en aquest cas, les comunicacions tampoc ajuden gens ja que, directament, cap carretera porta fins a aquest punt i a la gent que hi vulgui participar de Riba-roja, Flix, Ascó, etc. els hi és molt més fàcil baixar fins a Tortosa per l’Eix de l’Ebre o al Perelló per Rasquera que acudir al tram esmentat en anterioritat i, suposo, és el que han pensat a l’hora d’apuntar-se.
L’única solució és interpel·lar a la col·laboració i solidaritat dels habitants d’altres zones de Catalunya més densament poblades com ara del Vallès o de l’Alt Camp, per posar només uns exemples.  
Pensar que els habitants del nostre territori se senten poc motivats és simplement especular en uns fets o, directament, una fal·làcia força allunyada de la realitat actual del nostre territori.
Per acabar i com del que es tracta (a part de la reivindicació que comporta la participació a la Via Catalana) és de passar-ho bé, faig una crida a la ciutadania de Catalunya que encara no s’hagin apuntat, que ho facin per a completar els trams que van des del coll de Balagué fins el riu Sénia i que la resta de la jornada (fins les 17:14 en que està prevista la cadena) el destinin a visitar els nostres atractius (què són molts!) i, de passada, vagin a dinar a un dels bons restaurants que hi ha a la zona per a degustar la cuina ebrenca. Segur que hi tornaran sense que els hi calgui cap excusa per a fer-ho.


Sobre això últim, el Periódico ja ha pres la iniciativa.

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 3-09-2013

Al final del passeig del riu, prop d'on comença la via verda que arriba fins més enllà de Sant Jaume, es pot veure aquesta situació de deixadesa. No sé cada quan va algú de la brigada municipal a netejar-ho, però potser caldria que hi anés més sovint. 
No obstant, els usuaris d'aquella zona, majoritàriament pescadors, també podrien tenir una mica de cura i, en alguns casos, portar-se les deixalles a casa abans de permetre la degradació d'aquella zona.