Nacionalisme a tot arreu

Albert Garrido

Si el pensament de l'escriptor francès Albert Camus tingués més seguidors, hi hauria la possibilitat que tot tingués menys arestes de les que té. Camus va dir: «Estimo massa el meu país per ser nacionalista». Es referia a aquella propensió del nacionalisme, de tots els nacionalismes, a l'exclusivitat, a la sacralització de la comunitat nacional, a la construcció de la identitat pròpia per oposició a les dels altres. Es referia Camus als nacionalistes confessos i a aquells altres que neguen ser-ho però que compleixen les condicions dels que  admeten ser-ho. Al·ludia Camus a tots els que combreguen amb la mística de la nació, encara que sovint s'obliden dels individus que la formen.
Un altre francès, Ernest Renan, mantenia que la nació és una creença compartida pels integrants d'una comunitat. Com tota creença, conté ingredients propis de la fe, altres d'emocionals i altres més procedents de la tradició. Després vénen  la realitat social, els greuges, la definició de nosaltres i dels altres i una infinitat d'ingredients propis de cada moment de la història. Una vegada més, aquests trets del nacionalisme els comparteixen tots els que es diuen nacionalistes i tots els que neguen ser-ne.
Anem a l'avui concret. Resulta que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va ocupar la presidència d'Extremadura, diu no ser nacionalista, però a l'afrontar el cas català recorre als mateixos despropòsits que fan anar els nacionalistes espanyols més acèrrims. Al mateix temps, es dóna la circumstància que la brega del nacionalisme català s'até al llibre de ruta heretat de l'independentisme català. I és necessari tornar a Renan per recordar a tothom que «el sistema per no canviar és no pensar».
És cert que el nacionalisme està a tot arreu i que forma part de les manifestacions que atrauen més ulls: en les competicions esportives, els participants desfilen darrere de la bandera i sona l'himne quan reben una medalla; a les festes cíviques, els colors nacionals -amb Estat o sense- apareixen en façanes i balcons; la festa nacional se celebra a tot arreu amb profusió de discursos, bandes de música i banderes per triar i per vendre; i així ad infinitum. Però convertir el nacionalisme en la causa última dels comportaments col·lectius comporta riscos, el pitjor dels quals és arribar a la conclusió, tan simple d'acceptar com difícil de demostrar, que la raó està amb nos-altres i la dels altres es manté sota sospita. Que aquesta reacció es donava a la «por a desaparèixer», com sosté Imanol Zubero, o a altres pulsions és menys rellevant que el temor que pot niar en una comunitat de quedar diluïda en processos polítics que no controla, en els quals no participa o hi influeix poc.
¿Val el mateix aquest temor per al nacionalisme espanyol que per al català? Potser les dades objectives indueixin a respondre amb un no, però els comportaments fan inclinar la balança del costat del sí. Sí, perquè quan el Govern fa de la Constitució un text intocable, coartada inexpugnable per no tocar ni una sola pedra carreu dels fonaments de l'Estat, en el fons es comporta de forma temorosa, auxiliat en els seus temors pels portaveus de l'immobilisme, a la memòria històrica dels quals sembla ressonar una sentència d'un autor que ara no cal ni citar: «Espanya és, abans que res, una unitat de destí». És gairebé tant com dir que és una comunitat predestinada, sense que se sàpiga a què, però que ajuda els bisbes a recordar de tant en tant que Espanya és com qui diu una realitat transcendent. Just el contrari del que, en el quadro esperpèntic de Luces de bohemia, Ramón María del Valle Inclán va posar en boca de Max Estrella: «Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea».
¿ESTAN justificats els temors d'una part de l'establishment català? Poc importa quan els arguments d'autoritat que es belluguen contenen ingredients tan diversos com la sentència de l'Estatut, la gestió de la crisi econòmica, el model de finançament i el límit de dèficit, la reforma educativa de José Ignacio Wert, la totxesa de l'establishment espanyol en el pont de comandament i el setge cultural. Poc importa perquè la varietat dels motius de greuge té el potencial mobilitzador que la Via Catalana va posar de manifest, substitueix la política de les coses per la de les emocions i la resta sembla menys important del que en realitat és. Encara que formi part d'aquesta resta el risc de sortir de la UE, com ha dit el comissari Joaquín Almunia. El nacionalisme aspira a la sobirania, i aquesta solament és possible mitjançant la independència; qualsevol alternativa a aquest objectiu final li sembla un pegat.
¿Es pot evitar el xoc de trens entre dos nacionalismes amb una llarga tradició històrica? Una lectura atenta de Camus seria de gran ajut per a tothom. Periodista.

EL PENAL DE LA VICTÒRIA

Les noves generacions estan acostumades a que el Barça guanyi, fins i tot, diversos títols a l’any. Quants anys portem així? És que ja ni ens en recordem...

Però si repassem la història veure’m que no sempre ha estat així. Aquesta setmana ho deia el president Sandro Rosell durant l’acte de lliurament d’insígnies  d’or als socis que complien 50 anys com a tals. Rosell, rememorant l’any en que van causar alta com a socis del club, va dir que l’equip de futbol, aquell any va acabar 6è a la lliga... Imagineu!

En canvi, el Real Madrid tenia un paper hegemònic. Guanyava anys si, any també la lliga i fins i tot la Copa del Generalísimo... Eren els anys en que el Madrid va guanyar cinc copes d’Europa de forma consecutiva... (ja sabeu, això implicava no guanyar Eurovisión)

D’aquell 1963 no me’n recordo de res. Tenia 6 anys i sembla ser que encara no tenia ús de raó...   Però d’uns anys més cap aquí si que em queden flaixos de fets històrics, alguns d’ells renovats gràcies a que, de tant en tant, la premsa té a bé recordar-nos-els. Una de els jugades més polèmiques i comentades i que han quedat com exemple del domini (en tots els sentits, tant al camp com als despatxos) del Madrid, va ser el penal que Guruceta Muro va xiular en una falta que va cometre el jugador barcelonista Rifé (com entrenador del Barça va ser qui va guanyar la primera Recopa d’Europa) al jugador del Madrid Velázquez, un metre fora de l’àrea. Era l’any 1969, precisament l’any del seu debut com a àrbitre de Primera Divisió i el Barça va recusar a l’àrbitre guipuscoà, pràcticament a perpetuïtat: fins l’any 1985 quan va acabar el tema de les recusacions. El crit de Guruceta, Guruceta, encara és el crit de guerra de l’afició barcelonista quan creuen que un àrbitre ha comés una errada important en contra del nostre equip.  

També en aquella època, el Real Madrid tenia fama de guanyar molts de partits gràcies a un penal injust o per allargar els partits els minuts que calgués fins que els blancs marcaven el gol de la victòria. Per aquell temps no s’anunciava els minuts que havia de durar el descompte tal i com es fa ara. 

 

Si mirem les estadístiques dels penals xiulats durant les darreres temporades, podrem comprovar com encara ara, el Madrid es veu molt més afavorit per les decisions arbitrals que el Barça i, no cal ni dir-ho, que la majoria d’equips de la Lliga espanyola; tot i que el Barça és qui més possessió de la pilota té i més jugades de gol provoca i, per tant i, a priori, sembla que només per aquests fets, també seria el candidat principal a guanyar l’estadística de penals xiulats a favor.

El darrer escàndol  amb el Madrid com a protagonista es va produir el passat dimecres 25 de setembre a les acaballes del partit al camp de Martínez Valero contra l’equip de casa l’Elche (o l’Elx, segons es vulgui) Cristiano Ronaldo havia avançar el Madrid al començament de la segona part i al minut 90, el jugador local Boakye feia el gol de l’empat a passi del jugador de Sant Jaume d'Enveja Edu Albacar. Un empat que, en aquell moment semblava definitiu. Però ven-ho aquí que quan el públic local esperava que l’àrbitre Muñiz Fernández xiulés el final del partit, una falta de Carlos Sánchez a Pepe que va posar més pa que formatge quan ja passava més de mig minut del temps que havia marcat el quart àrbitre. El penal va ser transformat per Ronaldo i el Madrid es va acabar emportant els 3 punts d’Elx, la qual cosa li permet seguir a dos del Barça i del Atlético.

Els anys han passat, però les formes d’alguns sembla que no i, inevitablement, et traslladen, desgraciadament, a una altra època.     

El ball ha començat

Xavier Bru de Sala -escriptor-

Ningú podia preveure, fa quinze o vint mesos, el present que vivim, l'èxit de la Via Catalana i la negativa del Govern espanyol a la consulta. D'aquesta constatació, que sembla difícil de contradir per absència de proves escrites i publicades, cal deduir que tampoc podem preveure ara la situació d'aquí un altre any i mig. ¿Com estarem a mitjans del 2015? No contesten ni les boles de vidre. Així que tot el que puguem dir sobre el futur no són sinó especulacions, desitjos, prediccions basades en tendències del present que tenen moltes possibilitats de canviar si es produeixen fets imprevistos, o fins i tot encara que no es produeixin. Poden passar tantes coses que no sabem què passarà.
Sí que podem descriure els termes de la confrontació, la falta total d'entesa o d'espai de negociació, malgrat la proclamada disponibilitat al diàleg, ben lloable però de la qual no esperem acords de fons. La millor descripció genèrica que recordo és la de Marçal Sintes en aquesta mateix secció. En resum, reprenia la comparació del sobiranisme amb el divorci i la contraposava a la idea que Espanya considera Catalunya com una persona considera el seu braç. No li entra al cap que el braç es vulgui emancipar, perquè és seu, seu, i abans de permetre que es desprengui se'l trencaria i, afegeixo, potser després se l'enguixaria, perquè quedés ben subjecte. A diferència dels països amb més tradició democràtica, Espanya no considera que hi pugui haver dret al divorci, és a dir a la separació, mentre que la immensa majoria de catalans pensa el contrari, que tenen dret de separar-se, encara que no es vulguin separar.
Els punts de partida no poden estar més allunyats. La societat catalana vol fer una cosa que Espanya no permet ni concep com a possibilitat. El model escandinau no funciona. El balcànic és ja impensable. ¿Què hi ha entre aquests dos pols? Incertesa. Cap dels dos elements d'aquesta parella de ball pensa a recular. La tercera via o estació intermèdia, que tants hem defensat, no és a l'escenari ni en cap dels horitzons visibles (tot i que no deixa de comptar com a possibilitat, si bé en comptes d'apropar-se cada cop s'allunya més). El ball, o la pel·lícula, ha començat, però encara li falta un bon tros per arribar a la meitat. Tenim la sensació de viure esdeveniments històrics.
El full de ruta català consisteix a insistir en l'exercici del dret a decidir, ni que sigui, com a últim recurs, a través d'unes eleccions plebiscitàries. S'hi oposa la consideració que l'ordenament jurídic vigent no permet la segregació, ni que figurés als programes vencedors i la proclamés el Parlament català. Mentrestant, els arguments, els escenaris, es confronten en un debat enrarit i tens. És molt probable que la tensió pugi. Explotació de les pors, amenaces, demagògies, inferns, paradisos. Potser en un determinat moment podria començar a afluixar, però encara és lluny.
No vivim el clima més propici perquè la societat catalana pugui debatre pros i contres amb les imprescindibles i desitjables racionalitat i serenitat. Ja és prou complicat mirar d'establir diversos escenaris de futur en un ambient serè com per haver-ho d'intentar en les actuals condicions, que encara compten amb moltes possibilitats d'endurir-se. Tot i això, els partidaris d'un debat civilitzat, i si pogués ser exquisit, haurien d'intentar sobreposar-se a les desfavorables circumstàncies, climatològiques, emocionals, i evitar convertir-se en propagandistes d'una o altra opció encara que la prefereixin.
Mirem de començar per un punt cabdal. ¿Quedaria Catalunya fora d'Europa en cas d'arribar a proclamar la independència i obtenir el prescriptiu reconeixement internacional com a nou estat? El més probable és que, d'entrada, sí. Tot és negociable, és clar. Tot fóra diferent, arribat el cas, si es produís una separació amistosa i cooperadora. Ara bé, si Espanya tingués o mantingués l'actitud del present, cosa que no convindria a cap de les dues parts, Catalunya no tindria accés a les institucions europees per un període indeterminat de temps.
La Unió no pot passar dels actuals vint-i-vuit membres a vint-i-nou amb l'oposició espanyola. Ara bé, això no significaria quedar fora de la zona euro. La decisió de fer servir l'euro com a única moneda estaria tan sols en mans catalanes. Les altres qüestions fonamentals que es desprenen d'una eventual separació no amistosa, la lliure circulació de persones i béns o el manteniment dels ciutadans com a europeus de ple dret encara que l'estat no fos membre d'aquest club, poden ser objecte d'opinió i controvèrsia.
N'anirem parlant, si pot ser escoltant tots els arguments. I fugint de la demagògia.

POSITIU I NEGATIU

L’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa donava una nova versió sobre les relacions de Catalunya i Espanya.

Segons Tremosa, una hipotètica independència de Catalunya seria beneficiós per una Espanya, sovint, massa acostumada a que sigui Catalunya la que estiri del carro de l’economia.

Jo m’ho he imaginat com aquells antics negatius de fotografia que després de passar pel laboratori, es convertien en fotografies (es a dir, es positivaven)

Tremosa donava la culpa a la casta de funcionaris de l’estat, que segons ell, seria la que controlaria la situació.

Bé, em sembla que és una opinió un tant peculiar i d’aquelles que sé solen anomenar políticament incorrectes. Possiblement pugui tenir raó en part, però les generalitzacions sempre són odioses i poden crear més d’un conflicte o malentès.

No és la primera vegada que s’ha tractat d’improductius (per dir-ho d’una manera fina) a determinats col·lectius d’arreu d’Espanya i, ràpidament, des d’allí, han sortit al contraatac i s’ha hagut de fer marxa enrere.

En canvi, es cert que Madrid disposa de la major part dels funcionaris de l’estat, j que és allí on estan tots els ministeris i una gran part de les delegacions i principals oficines administratives de l’estat. Només cal mirar el BOE quan surten places de funcionaris i el percentatge que se’n creen per a la capital i cort.

També Madrid concentra la majoria de centrals de multinacionals i grans empreses que poden tenir els centres productius dispersats al llarg de la geografia espanyola, però que tributen allí.

Si la independència seria positiva per a Catalunya, cal deduir que seria negativa para la resta d’Espanya. Poques vegades hi surten guanyant les dues parts, encara que després de veure’s el que es veu darrerament, sembla ser que alguns espanyols també els complauria la nostra secessió. Són punts de vista.