diumenge, 10 de novembre del 2013

FINS ALS NASSOS DE LA TRESORERIA

De vegades, quan es parla de la Tresoreria, es tendeix a confondre amb Hisenda i, quan es parla d’Hisenda, normalment, es refereix a l’Agència Estatal d’Administració Tributària (l’AEAT)
La Tresoreria General de la Seguretat Social és un òrgan depenent del Ministeri de Treball que s’ocupa dels treballadors en actiu: altes i baixes laborals, tant d’assalariats con autònoms, cotitzacions, etc.
Per algú que no conegui el tema, pot resultar una mica enrevessat. Però anem a complicar-lo una mica més encara. Què és la FNMT? Són les sigles de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, la que, fins fa relativament poc s’ocupava d’elaborar els bitllets i monedes de curs legal, segells, medalles commemoratives i monedes per a col·leccionistes. Amb la desaparició de la pesseta, la FNMT ja no emet paper moneda, ni moneda, però ara té una altra funció que, en principi res té que veure amb la seva activitat habitual: fa d’entitat certificadora, es a dir, per mig d’aquest ens, l’usuari (ja sigui persona física, jurídica i fins i tot no tenir personalitat jurídica) pot demanar un certificat d’usuari (o firma digital o empremta digital) per a poder operar per Internet. Val a dir que la FNMT no és l’únic organisme certificador, n’hi ha d’altres com per exemple l’Idcat de la Generalitat de Catalunya o el DNI electrònic, encara que a la pràctica ha estat infrautilitzat.  
Al mes de gener de 2011, l’AEAT fa començar una campanya per a que totes les persones jurídiques (es a dir, empreses, ja siguin SA, SL, SAT’s, cooperatives, etc.) haguessin de posseir obligatòriament el certificat digital. A l’AEAT, com no podia ser d’una altra manera, s’usa el de la FNMT i, per tant, a tota la seva xarxa d’oficines, es fan les corresponents acreditacions. La campanya es va perllongar durant més de 2 anys a una mitjana de 200 acreditacions mensuals, aproximadament. La finalitat és que, a partir de la inclusió al sistema NEO (Notificacions Electròniques Obligatòries), reben totes les comunicacions, requeriments, expedients sancionadors, etc. telemàticament.
Fa relativament poc, la Tresoreria també va iniciar una campanya per a que totes aquelles empreses amb treballadors hagin de tramitar tota la documentació per Internet, així com rebre les comunicacions i d’altres que els hi pot enviar l’organisme. Aquí s’ha anomenat sistema RED. La majoria de feina ja la tenien feta, però sempre quedava algú que no ho tenia.
Però en lloc de fer-se-la ells, van optar per enviar els seus usuaris a l’AEAT perquè es fes allí les corresponents acreditacions electròniques amb l’excusa que la Tresoreria només podia atendre les sol·licituds de les persones físiques.
I jo pregunto: Si fan el de les persones físiques, perquè no poden fer la resta? En tot cas, que haguessin demanat tenir la corresponent aplicació, no?
A sobre, moltes de les persones físiques que tenien l’obligació d’estar al sistema RED, venien a l’AEAT per a tramitar la sol·licitud i, fins i tot, et comentaven que quan demanaven informació per veure on es podia fer el tràmit, un dels llocs eren les oficines de l’Agència Tributària. Inaudit!
Només espero que si per Nadal es reparteixen cistelles o alguna gratificació extra, se’n recordin de nosaltres com a mostra d’agraïment per la nostra col·laboració desinteressada.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. Barri de Ferreries (Tortosa) I































Siempre que el PSOE se hunde nace una Nueva Izquierda

Juan Carlos Monedero

Invariable. Con la precisión de un reloj suizo hecho en China. Con escrupulosa exactitud. No falla (aunque sea barato).  Basta la marca. Lo decía Galbraith: la memoria de los timos piramidales dura una generación. Aquí, con tan poca memoria para la historia democrática, olvidamos también más deprisa. Y ahí tenemos otra vez el mismo guión gastado. Ahora esa izquierda dice que es abierta. Antesdeayer, carrillista. Ayer era el PDNI. De ahí vino Diego López Garrido. El que dijo como portavoz del PSOE que no hacía falta someter a referéndum la reforma del artículo 135. El derecho constitucional también es muy abierto. Como esa izquierda. Lejos de nosotros la funesta manía del chiste fácil.
Cada vez que al PSOE le crujen las costuras surge una Nueva Izquierda. De sus crisis, el PSOE no sale nunca por la izquierda, con una propuesta ideológica que logre enamorar a una ciudadanía hastiada de las mismas caras diciendo lo mismo o caras diferentes diciendo igualmente lo mismo. De las crisis sale renunciando al marxismo, defenestrando a Borrel, gritando a los cuatro vientos su fe atlantista y europeísta y, sobre todo, trayendo a sus filas a gentes provenientes del entorno ideológico allende sus filas. Vamos, del entorno del PCE y, ahora, de Izquierda Unida. Si sube la izquierda no socialdemócrata ¿para qué demonios hicimos una transición y una ley electoral tan amañada?
Ahora entendemos mejor el artículo de Baltasar Garzón defendiendo a Felipe González y la Transición. Estas cosas se anuncian un día pero se gestionan paso a paso. Siempre hay que hacer gestos de buena voluntad. Entonces, viene el juez Garzón y dice que Felipe González ya no es Mister X sino que es un hombre preclaro de esos que aparecen solamente una vez cada cien años. Como decía Neruda de Bolívar. Y de paso, rescata también a Fraga. Las estrellas brillan mucho porque están acabándose. Por eso, con una mano exhumas fosas y con la otra insultas la memoria de las víctimas –las que murieron luchando contra el fascismo y su promesa de dictadura- diciendo que Fraga nos hizo a todos más demócratas. Así no salimos del foso en el que estamos.
Por qué Llamazares deja a su “entorno” hacer todo esto no lo entiendo. Es uno de los escasos referentes de la izquierda, pero parece empeñado en tirar por la borda lo construido. Los intentos desesperados del “entorno” por hacerse un hueco terminan dando la sensación de que él también está desesperado. Aunque en estos asuntos, hablar del “entorno” es peligroso. Por culpa del entorno se cerraron periódicos y se encarceló y torturó a gente. Luego vinieron los jueces europeos a decirnos que eso no se hace. Pero esa Europa es menos atractiva. No entiende nuestros entornos. Los entornos son lábiles, como la opinión pública, la mayoría silenciosa o la intención de voto. Cambian con el viento. ¿Cómo que el rector de la UCM, José Carrillo, se acerca al PSOE? No. Siempre lo ha sido. ¿Cómo es que se acerca al PSOE quien ha sido asesor del PSOE? Es curioso ver cómo los que ya estaban vuelven a estar sin haberse ido. Bucles curiosos. ¿Por qué no anunciar que Rubalcaba vuelve al partido? Las necesidades de los entornos todo lo enturbian. Estas cosas siempre se pactan en grupo. En un momento de crisis tan recia ¿tiene nadie derecho a ser tan chapucero? Los entornos ya no son lo que eran. Enrique Curiel se hizo enterrar con la bandera del Partido Comunista. El PSOE no le dejó ser diputado pese a habérselo prometido. La dirección del PCE no fue al sepelio. El PSOE traicionó sus promesas. ¿Es que no vemos que tenemos que cambiar esta manera de hacer política?
Claro que hay que unir a la izquierda. En eso anda buena parte de la gente decente de este país. Pero operaciones de mercadotecnia como la que ha puesto en marcha el “entorno de Llamazares” frenan los análisis e impiden la autocrítica. Cansa.  ¿Otra vez darle cuerda a un PSOE cuya máxima renovación viene de gente que nunca ha trabajado fuera de la política -basta mirar los cambios en Andalucía- o de gente que desde hace décadas está trabajando en la política? Con esta dirección del PSOE que firmó con el PP la reforma del artículo 135 y no ha mostrado ni asomo de enfrentar radicalmente a la Troika ¿qué lejos quiere llegar nadie que se sitúe en espacios reales de transformación? Otra vez, como viene siendo común desde 1975, el PSOE se alimenta ideológicamente sólo del miedo que despierta el PP. El fin del guión suena manido: los dos grandes partidos pactando la continuación del bipartidismo, la sumisión a los mandatos europeos, la continuación del Concordato, los recortes sociales, las leyes contra los inmigrantes o la defenestración de los federalistas (que Alfonso Guerra ya ha hablado). ¿O no llevamos 30 años diciéndole al PSOE que los asuntos de España se solventaban de manera federal?  Maldita mala memoria.
El que no haya ido a votar con la nariz tapada nunca que tire la primera piedra. O que vuelva a tocar la misma puerta donde viven los que no pueden sino volver a hacer lo mismo que vienen haciendo. ¿O alguien cree que basta estar fuera del poder para realmente cambiar los presupuestos ideológicos? Esos los cambian la necesidad de los pueblos. Anden pues con cuidado: de tanto taparse la nariz al final surgen graves problemas respiratorios que pagamos todos.

dissabte, 9 de novembre del 2013

ELS PROFESSORS TAMBÉ S’EQUIVOQUEN



 
No ho recordo amb exactitud. Devia de tenir 12 o 13 anys i cursava segon o tercer del batxillerat elemental d’aquella època de finals dels 60. Estàvem a classe de dibuix i crec recordar que el professor era D. Paco Villanueva, que després penjaria els hàbits d’ensenyant i entraria a treballar a la Caixa.
Per aquella època estudiava a l'institut d'Ulldecona que portava el nom de Ramón (en castellà) Forcadell, de sobre nom el Tigre del Maestrat (bé, devia de ser el segon tigre perquè el primer va ser un altre Ramon, el General Cabrera.  
Recordo que estàvem dibuixant un martell i un tornavís que es creuaven i projectaven la seva ombra. Un company de classe havia dibuixat el punt d’encreuament de l’ombra molt més fosc que la resta i D. Paco, alterat, li va demostrar gràficament que l’ombra era igual d’intensa a tot arreu. Per a demostrar-li va agafar dos llapis i els va creuar, mirant que la llum que entrava per la finestra de classe els hi fes projectar l’ombra al terra. Efectivament, la intensitat era homogènia a tots els punts.
De vegades vaig cap a casa pel carrer Amèrica d’Amposta. Quan passo per davant del Pere Mata (a l’altra vorera està la caserna de la Guardia Civil), em fixo que hi ha ombres que s’enllacen perquè reben llum de diversos punts. Segons sigui la distància n’hi ha de més intenses i de menys i, en algun punt, al creuar-se, l’ombra és molt més intensa. Amb aquest experiment quedaria demostrat que els professors també s’equivoquen i que l’alumne, a pesar de que, segurament, ho havia dibuixat malament, també tenia raó.
Fins que Nicolau Copèrnic va demostrar que la terra era rodona, la creença científica de l’època la feien plana. Al final, moltes de les teories que s’han donat sempre com a certes, es pot arribar a demostrar que, de fet, no ho són tant.