XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. Barri de Ferreries (Tortosa) V

Valencia abierta en canal

Carlos Torres

Es insólito, pero conozco unos chavales de Albacete que entienden el valenciano gracias a que la emisión de Doraemon o de la Bola del Drac traspasó las fronteras levantinas y llegó hasta los pisos más altos de los bloques de la capital manchega.  Todavía recibo algún mensaje de vez en cuando con “mira a totes les floretes” o “si vols descobrir”. Lo mismo pasó en las zonas castellano parlantes del País valencià, como mi pueblo, donde hizo más Son Goku por la normalización de la lengua que todos los señores diputados con su escasa comprensión de la realidad valenciana.  No es raro que uno se sorprenda de vez en cuando canturreando las machaconas sintonías que Xoni, Poti i Tiriti nos legaron, porque la tele dio la mano de pintura necesaria a nuestra infancia para que comprendiéramos que nosotros teníamos una lengua común que compartir y sentirla como propia. Más crecido, recuerdo el olor a fútbol de los sábados en los que Canal 9, con su “partit oferit per Bancaixa”, nos narraba a través de Paco Nadal cosas sobre el Valencia (independientemente de que el partido lo jugaran Sevilla y Barça).
Valencia ya es hemoreteca: hoy ya no existe Bancaixa, ni Canal9, el Valencia tiene empeñado hasta al utillero y Paco Nadal, al que vi hace poco micro en mano retransmitir las fiestas populares de Segorbe (sense protecció, sense barreres), se irá al paro como otros tantos miles de profesionales. Sería injusto decir que la televisión valenciana estuvo a la altura de su pueblo y que no hubo acólitos del ladrillismo por doquier que escaletaron la parrilla al ritmo de Si, Buana.  Pero por poner otro ejemplo, mis abuelos, que nacieron y morirán con el castellano como lengua materna, nunca dejaron de ver el Metropolità por aquello de saber qué pasaba en los pueblos de “la contorná”. Y si ellos, octogenarios señores a los que la vida les negó grandes recursos educativos se divertían viendo “la nueve” qué no haría el gos del Babalà con cursos y cursos de niños que crecimos al ritmo del Uh ah (el del programa infantil, no el de Chimo Bayo). Porque Canal9 era una televisión politizada hasta las cejas (no hará falta recordar el vergonzante papel los días posteriores al accidente del metro de Valencia), el brazo armado del gobierno valenciano en el que se negó la reivindicación de la música hecha en valenciano y de la que un grupo nutrido de trabajadores fueron bastante sumisos con la línea editorial hasta que empezaron los problemas laborales (véase el telediario de ayer), claro que sí, pero los que han tomado la decisión de cerrarla han mantenido la actitud hitleriana de matar a un enfermo que puede recuperarse sólo porque nos cuesta dinero.
No se molesten en explicarlo, los dirigentes que todavía mandan en nuestra tierra, y recemos que no por mucho tiempo más,  no entienden que el beneficio de un servicio público no se puede medir en euros. Perdida la eficacia de la bandera del anticatalanismo, que tantos votos les ha dado en las pasadas legislaturas, Fabra, Císcar, Barberá y el resto de compinches de la Banda se han instalado en el cinismo: “nuestra prioridad es centrarnos en la sanidad y en la educación”, dicen sin dar la cara de pan de kilo que tienen. ¿Sanidad? Cuando está toda privatizada y nuestros mayores, como mi abuelo, se murieron en la época de bonanza esperando durante años la ayuda de dependencia concedida.  ¿Educación? Cuándo es la propia escuela valenciana la que debe acudir al micromecenazgo para actuar de urgencia. Eso sí, cuando en la universidad quieran explicar qué pasa en Grecia ya no tendrán que viajar a Atenas, bastará con pasear por Burjassot. Y yo me pregunto, ¿es que no nos merecemos los valencianos que un President comparezca ni siquiera por plasma? ¿En serio? Ni siquiera el mismo día que declaran nulo la chapuza de ERO que hicieron y que ahora dicen no poder asumir (que parezca un accidente, chicos). Eso sí, esta mañana ha tuiteado que la decisión de cerrar RTVV ha sido la más difícil del Consell desde que él es President, pues oye, una vez pasado el mal trago, convocar elecciones anticipadas debe ser mucho más fácil.
Quién sabe, quizás si la tele se llamará Fórmula Nou o Vuelta al mundo en canal autonómico hubieran perdido las posaderas por hacerse una foto y rescatarla. Es nuestra la necesidad de despertar de este mal sueño. En nosotros, los que vimos a Joan Monleón girar una paella gigante, los que hemos visto a los alcoians bajar desde el partidor con sus desfiles, los del Magdalena vítol, los del trau la llengua, los del concierto de las bandas de Lliria ,… en definitiva, los que siempre hemos soñado con una tele pública mucho mejor,  en nosotros está la obligación de recordar que Valencia ni se cierra, ni se vende. Valencia, por mucho que les pese a los talibanes del blaverisme, Valencia se defiende. Y eso es tan de justicia que lo saben hasta en Albacete.

LA PREGUNTA DEL DIA 13-11-2013

Quin missatge va dipositar Mas al mur de les Lamentacions de Jerusalem? 

 

Com sabeu, el President de la Generalitat, en els darrers dies va visitar l’estat d’Israel amb un seguici d’unes 60 persones. El motiu no és del tot cert. Per una part es parla de buscar suports internacionals per a quan Catalunya estigui en disposició de declarar la independència, però per l’altre costat, també de fer negoci.

Tal com mana la tradició, Mas va dipositar a un forat del mur de les Lamentacions una pregaria. Aquest matí deien a la SER que anava sobre Catalunya i la Pau. Clar que escoltat també podrien haver dit sobre Catalunya i LAPAO (la)  

Coneixent la forma de pensar dels convergents, la primera idea que em vaig fer a l’assabentar-me de l’acció de Mas, va ser que havia demanat perpetuar-se com a President de la Generalitat de Catalunya que, realment és el que li interessa. La resta és, des del meu punt de vista, anar marejant la perdiu i tenir distret al poble català.

Per cert, no sé si havieu vist la foto que avui porten alguns diaris com el Periódico en portada sobre la visita de Mas a Israel. A la foto es pot veure al president català amb el gorret típic jueu (kipà) dipositant una corona de flors al monument de l’Holocaust. Fins aquí tot correcte, però a la corona s’hi poden veure tres cintes:  la superior és la bandera espanyola, a la del mig hi posa el President de la Generalitat de Catalunya i la inferior és la senyera. Quina conclusió hi traíem?  Que per a Israel, Catalunya és una regió d’Espanya.

Per cert, una altra pregunta: Per què un seguici tan nombrós? I una més: Realment feia falta? O com m’han dit, a part de Mas i els habituals, també hi van anar la dona de Mas i empresaris amb les seves respectives parelles. 

DARRERA HORA. Avui m’ha dit un amic que és funcionari de l’ambaixada de la Índia que Mas té previst visitar el país asiàtic abans de final de mes. També buscarà suports a la independència?

Per això sí que hi ha diners?

Opineu vosaltres mateixos.  

EL PSOE HA TORNAT!

A la conferencia que va fer el PSOE el passat cap de setmana a Madrid, l’actual Secretari General de la formació Javier Pérez Rubalcaba va afirmar: El PSOE ha tornat!

La primera conclusió que s’extreu de la afirmació és que, en algun moment, el PSOE se’n va anar; perquè per a tornar, primer has de marxar. O no?

Però, quan se’n va anar? La marxa del PSOE ha estat progressiva, poc a poc, ‘sin prisas pero sin pausas’ com diu la dita castellana. Zapatero l’any 2003 va aconseguir una còmoda majoria. Tan còmoda com inesperada. Hauria estat igual si el PP no hagués gestionat tan malament com ho va fer la crisi dels atemptats de Madrid de l’11-M? Segur que no. Malgrat la prepotència i l’autoritarisme que va mostrar Aznar durant el seu segon mandat, el de la majoria absoluta, les enquestes encara eren favorables a Mariano Rajoy davant un José Luis Rodríguez Zapatero encara desconegut per a la gran majoria dels ciutadans.

La primera legislatura de Zapatero va ser, des del meu punt de vista, magnífic, sobre tot en l’aspecte social i, com a ebrenc, li he d’agrair la derogació del Pla Hidrològic Nacional que havia aprovat el govern del PP. Però cap al final de la legislatura, ja es començava a divisar que l’economia espanyola, que havia viscut uns anys esplèndids gràcies a la bombolla immobiliària, s’anava desinflant.

Zapatero va ordenar als seus no reconèixer el veritable estat de l’economia espanyola i, la seva segona legislatura sé li va fer molt llarga, tot i que només va durar 3 anys i mig, es a dir, 6 mesos menys del que hauria durat en condicions normals. Els darrers mesos de govern, sé li van ennuegar davant d’una pressió constant del PP, però sobre tot per part d’uns organismes internacionals que li exigien a Zapatero que apliqués mesures correctores, suposadament, per a estabilitzar l’economia espanyola a llarg termini. Així va ser com Zapatero va haver d’adoptar mesures tan impopulars com retardar l’edat de jubilació, apujar els tipus de l’IVA, rebaixar els sou als funcionaris i, juntament amb el PP, reformar la Constitució per establir el tipus màxim d’endeutament; una mesura sense precedents i, paradoxalment, amb l’acord dels dos grans partits espanyols.

Quan Zapatero va prendre aquestes mesures neoliberals va començar a distanciar-se del ideari socialista i, per tant, va començar la desafectació amb els seus votants tradicionals. Possiblement és aquest el punt de partida del PSOE cap a l’ostracisme per la pèrdua de confiança de, fins i tot, molts dels seus militants. El gran error de Zapatero va ser no haver convocat eleccions anticipades abans de prendre cap mesura i deixar que fos el nou govern qui ho acabés fent.

I el gran error del PSOE va ser escollir un Secretari General (Alfredo Pérez Rubalcaba) que, com a ministre de Felipe González primer i Zapatero més tard, acumulava un considerable desgast a pesar de ser un gran orador i un digne polític.

A diferència de l’electorat conservador, el progressista triga molt més en retornar la confiança a un partit quan els ha decebut considerablement. D’aquí la gran deriva socialista dels darrers anys reflectida en una constant pèrdua de vots en tots i cada un dels comicis convocats.

El PSOE no es trobarà a si mateix fins que no retorni als seus orígens, es a dir, a governar per a les classes treballadores i la gent humil, però sobre tot han d’aprendre a ser coherents , es a dir, dir i fer el mateix quan s’està a l’oposició que quan s’està al govern. Només així, i poc a poc (molt poc a poc), podrà tornar a aspirar a governar Espanya.

El retorn anunciat per Rubalcaba és un bon punt de partida, però auguro un llarg camí ple de dificultats.