El nus Mariano

Antón Losada

Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

Fa temps que Mariano Rajoy utilitza dades que alerten que els seus votants més fidels s'ho estan pensant. Per a ells era veritat el dilema Cospedal: el PP o res. Però ja no ho és. José María Aznar i Esperanza Aguirre estan convençuts que tant titubeig es deu a la renúncia a aquest liberalisme que prescriuen per als altres. Alberto Ruiz-Gallardón creu que enyoren el nacionalcatolicisme. S'equivoquen. La majoria silenciosa de la dreta espanyola no és ni liberal ni reaccionària. És conservadora, catòlica i corporativista. Li agrada tan poc la privatització de la sanitat com als altres.
Com sempre, el que pensa Rajoy és un misteri. «Quin embolic», es deu dir, mentre intenta desenredar el nus de com mantenir el monopoli de l'espai electoral de la dreta de què disfruta el Partit Popular. Un fenomen gairebé únic en les democràcies europees, on les dretes han de governar en coalició entre si mateixes. Una excepció que, abans o després, s'acabarà.
La repenalització de l'avortament pretenia mobilitzar les seves bases tonificant-les amb una agra polèmica moral. No és clar si ha funcionat perquè majoritàriament formen part de la classe mitjana a qui l'executiu ha convertit en pagana de la crisi. El que els importa ara són els seus impostos. En canvi hi ha dos efectes que ha aconseguit amb certesa. Ha tornat la bandera de la igualtat a l'esquerra i a bona part dels seus els ha deixat desorientats. Gairebé tant com una llei de seguretat ciutadana que ningú demanava, tampoc els votants del Partit Popular que han firmat contra el bulevard del Gamonal.
Quan es governa no es pot anar al centre i a la dreta a la vegada. Aquest miracle només pot obrar-se a l'oposició. Rajoy ja ho sabia i algun ministre se n'està assabentant. El president sempre ha sabut jugar a semblar de dretes quan parla per assegurar-se els seus i a semblar de centre quan governa per tranquil·litzar la resta. «Les eleccions es guanyen al centre» era el seu lema com a director de la campanya del 2000.
Rajoy intueix que el seu problema amb els votants es troba en l'economia. O l'arregla, o els convenç que ho està fent, o està perdut. No veu que s'hi pugui fer gaire res més. Qui el preocupa avui són els militants de base. Mariano Rajoy es va graduar com a home de partit al Partit Popular de Galícia. Les conspiracions de Génova li deuen semblar una broma comparades amb les ganivetades compostel·lanes. Sap que Aznar no hi va perquè no hi té lloc. Mayor Oreja hi va renunciar cinc minuts abans de demanar-l'hi. Vidal-Quadras li deu provocar un somriure. Com els laments d'algun periodista que acaba de descobrir que les portades dels diaris només maten els seus directors. Mentre l'aparell li rendeix homenatge a Valladolid, a Rajoy qui l'inquieta és Ortega Lara. Molts votants es veuran reflectits en ell perquè és com ells. No es tracta d'un líder egòlatra i rondinaire, o un professional buscant lloc a les llistes. Es tracta d'un militant exemplar que sembla traït. I això sí que fa mal.
Rajoy afronta una situació nova. Una part de la dreta utilitza el terrorisme contra l'altra i li recepta el mateix tractament de xoc que ell va aplicar amb eficàcia a Zapatero. El votant popular podrà escollir alguna cosa més que el no-res. Té oferta pel centre amb UPD i per la dreta amb Vox. Facin com el president, esperin-se i observin.

ELS 4 GENETS DE L’APOCALIPSI

El gran escriptor costumista valencià Vicente Blasco Ibáñez va escriure allà pels anys 20 del segle passat la novel·la Els Quatre Genets de l’Apocalipsi, de la que més tard se’n farien un parell d’adaptacions cinematogràfiques.

Molt més cap aquí, l’any 1980, els supervendes Dominique Lapierre i Larry Collins van publicar el Cinquè Genet.

A saber, els Quatre Genets de l’Apocalipsi representen: la Victòria, la Guerra, la Fam i la Mort. O sigui que tres d’ells representen la part més negativa de l’existència humana.

Després de la convenció del PP de Valladolid d’aquest passat cap de setmana, Rajoy i els seus van presentar així un futur d’Espanya sense ells. O nosaltres o res –va arribar a dir Rajoy durant el seu discurs d’obertura.

Com no podia ser d’una altra manera, durant els dies que va durar la convenció, el PP va insistir sobre les bondats de les polítiques que s’estan aplicant a Espanya i per a reafirmar-se no van dubtar en demanar callar a Javier Pérez Rubalcaba, cap de l’oposició al govern d’Espanya.

Quin paper hauria de fer el cap de l’oposició segons ells? Una situació semblant la vaig viure durant els 8 anys que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta on, l’alcalde de torn sempre retreia a l’oposició que se’ls hi critiqués l’acció de govern.

Segons els analistes polítics que van seguir la convenció, l’única finalitat del PP ara com ara, és guanyar les eleccions europees del mes de maig i, per aconseguir-ho, presentaran als ciutadans un escenari de colors (ja no en tenen prou amb els verd del brots econòmics) pràcticament idíl·lic. Una frase més de Rajoy: Espanya no ha sortit de la crisi, Espanya ha fet fora la crisi... Contundent i oportuna, però totalment irreal. I dic això perquè el país segueix immers en una profunda crisi. Les dades macroeconòmiques que esgrimeix el govern poden servir per convèncer els seus de que anem pel bon camí, però la realitat del dia a dia és ben diferent. Aquesta realitat ens diu que a Espanya, cada vegada hi ha més pobres i si l’atur baixa és gràcies als que s’han esborrat voluntàriament de les llistes de l’INEM, per esgotament al veure que trobar feina és impossible o bé perquè han hagut d’immigrar a la recerca d’una oportunitat que aquí se’ls hi nega.

Sobre la hipotètica independència de Catalunya va dir que seria retornar a l’Edat Mitjana. Si així fos, una vegada allí, Catalunya es retrobaria amb l’Església Catòlica Espanyola, inspiradora d’alguna de les doctrines del PP, com per exemple la de l’avortament i amb algun ministre com l’Alberto Ruiz-Gallardón, més propi d’altres temps que del segle XXI.

I si els 4 genets de l’Apocalipsi fossin del mateix PP? És el que jo penso, per tant, no vull acabar l’escrit sense posar-los-hi cara:

La Victòria representa al mateix Rajoy que va sortir guanyador dels comicis que es van celebrar a finals de 2011. Però la seva victòria va representar la derrota progressiva de la classe mitjana espanyola i la pèrdua de una bona part dels drets socials i laborals.

La Fam seria la Fátima Báñez, Ministra de Treball per condemnar a quasi 6 milions d’espanyols a la xacra de trobar-se sense feina i molts d’ells en situació d’exclusió social o molt a prop.

La Guerra estaria representada pel Ministre d’Exteriors García-Margallo, molt preocupat de ser bel·ligerant amb Catalunya, mentre que la Marca Espanya fa aigües per tots els costats.

La Mort estaria representada pel Ministre de Agricultura Migual Álvarez Cañete que, d’aplicar-se el nou pla hidrològic que està impulsant, comportarà la mort al Delta de l’Ebre.

Al Cinquè Genet no s’acaba d’explicar a qui representa, però per la trama del llibre, segurament a la Destrucció. Per tant, en aquest cas, representaria al Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón que amb la llei de l’avortament que impulsa està destruint la dignitat de les dones d’Espanya.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. UN RESTAURANT AMB UNA ESTRELLA MICHELIN

INGENIOSA FORMA DE ELIMINAR EL BURKA EN TURQUIA

El origen del burka

El burka, traje islámico que cubre el rostro y el cuerpo de la mujer, tiene  su origen en el culto a divinidad Astarte, diosa del amor, de la fertilidad y  de la sexualidad, en la antigua Mesopotamia.

En homenaje a la diosa del amor físico, todas las mujeres, sin excepción, tenían que prostituirse una vez al año, en los bosques sagrados alrededor del templo de la diosa.

Para cumplir con el precepto divino sin ser reconocidas, las mujeres de alta sociedad acostumbraban usar un largo velo en protección de su identidad.

Con base en ese origen histórico, Mustapha Kemal Atatürk, fundador de la moderna Turquía (1923 – 1938), en el proceso de las profundas y revolucionarias reformas políticas, económicas y culturales que introdujo en el país, deseando acabar de una vez por todas con el burka, se sirvió de una brillante astucia para callar la boca de los fundamentalistas de la época.

Acabó definitivamente con el uso del burka en Turquía con una simple ley que determinaba lo siguiente:

«Con efecto inmediato, todas las mujeres turcas tienen el derecho de vestirse como quieran, sin embargo todas las prostitutas deben usar el burka».

Al día siguiente, nadie más vio el burka en Turquía.

Esa ley todavía se mantiene en vigor.