PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA TANCADA I

SAVIS O ‘SAVIS’

Dissabte passat, el Periódico de Catalunya portava el següent titular: Els savis de Montoro demanen a pujar  l’IVA reduït al 21%.

En llegir-lo vaig trobar a falta les cometes al mot savis. Es a dir, des del meu punt de vista el titular hauria d’haver estat el següent: Els ‘savis’ de Montoro demanen a pujar  l’IVA reduït al 21%. La meva dona, si fa o no fa va pensar el mateix que jo...

Quina diferència hi ha en posar savis o bé ‘savis’? Els qui llegiu o escriviu sovint, crec que la resposta és innecessària, no obstant, ho explicaré per als més despistats: Savi, així, sense cometes, té tot el significat que li dóna el diccionari: el què té saviesa. Saviesa:  per als grecs antics incloïa la virtut i el coneixement. O bé aquesta molt més actual i completa: Ampli coneixement dels problemes vitals, agudesa per a comprendre les diverses situacions i les diferents persones, coneixement clar dels valors i de la seva jerarquia, acceptació no atemorida de les incerteses i complexitats de l'existència i gran tacte i habilitat per tractar amb els altres.

I ‘savis’ (amb cometes) equival a dubtar del sentit ampli de la paraula, es a dir: de savis no en tenen res.  

Si Cristobal Montoro és el Ministre d’Hisenda y Administracions Públiques, cap pensar (que no entendre) que al seu equip hi ha professionals experts en tems de fiscalitat i organització de l’administració de l’estat (què és l’administració pública de la seva competència) Però quan et pares a analitzar les solucions que donen als problemes que afecten a tota la societat, te’n adones que opten per escollir les més fàcils, aquelles que potser et resoldran el problema a curt termini, però que a la pràctica es converteixen en inapropiades, ineficaces i insuficients.

Després de la darrera reforma de l’IVA, un dels bens i serveis (així és com sé contempla a la llei) que van deixar de tributar pel tipus reduït per a passar a tributar pel general, va ser la cultura. Si escolteu als professionals del sector (productors, actors, empresaris, etc.) tothom us dirà que és un dels pitjors disbarats que s’ha fet al país en els darrers anys. L’efecte immediat és la pèrdua d’espectadors a les diferents obres de teatre, concerts, cinema, etc. Evidentment, des del sector, s’ha hagut de buscar una solució per a no desaparèixer: abaixar els costos tan com és hi és possible per a que l’entrada pugi, al menys, mantenir el preu. Ara bé, quan al govern els interessa te’l baixen, com en el cas de les corrides de toros que van tornar a tributar pel tipus reduït.

Sense considerar-se savis, experts em matèria tributària i fiscal, demanen una reforma molt més àmplia i que no es quedi només un apujar els tipus de l’IVA que, entre d’altres coses, repercutirà en productes tan bàsics com el de l’alimentació humana i animal (a excepció d'alguns productes considerats de primera necessitat) 

A un país com Espanya on l’economia submergida és pràcticament ¼ part de la totalitat que es genera, digueu-me a mi si no és podrien destinar molts més recursos a lluitar contra el frau que, sense cap mena de dubte, és una de les xacres que tenim.

Sense cap mena de dubte incrementar els tipus d’IVA suposaran més economia submergida. Així, no és estrany que quan et canvien un termo et preguntin si els vols amb IVA o sense, tal com us vaig explicar no fa massa dies. I és que estalviar-te un 21%, és molt llaminer.

Alfonso Armada, el "gran traïdor" del 23-F

Xavier Casals

El desembre passat del 2014 va morir l'exgeneral Alfonso Armada, un dels protagonistes del fracassat cop del 23 de febrer de 1981 i que va quedar més aïllat dels seus companys de milícia jutjats per l'intent.

Alfonso Armada, el gran traïdor

La mort d'Alfonso Armada ha tornat posar sota el focus mediàtic la seva actuació el 23-F. ¿Va ser un militar megalòman d'ínfules dictatorials? Aquest clixé envolta la seva figura, però la informació publicada des de 1981 mostra una realitat diferent: aquest general, format a França i admirador de Charles de Gaulle, a finals de 1980 va capitalitzar amplis suports polítics i socials per presidir un govern "d'unitat nacional".
¿Per què avui ningú el vol recordar? Perquè quan Armada va fracassar va convertir-se en el traïdor per excel·lència: per als demòcrates va liderar el cop; per als ultradretans el va fer fracassar; per als monàrquics va abusar de la confiança règia i el mateix monarca es va sentir enganyat. Arribats aquí, un retrat d'Armada permet entendre la seva conducta i l'afany de sepultar-lo en l'oblit: era incòmode per a tothom.

¿Un "Carrero Blanco" del Rei?

El general va ser un dels preceptors del monarca, el seu ajudant des de 1965 i a la mort de Franco el secretari general de la Casa del Rei. En aquest càrrec Armada va destacar pel seu zel en què els Reis complissin els seus compromisos, segons va afirmar: "Jo a la Zarzuela era incòmode" perquè "era una mica el 'Pep Consciències' que critica". Però sobretot va ser un general "polític". ¿En què sentit?
El periodista Francisco Medina ('23-F. La verdad', 2006) recull un testimoni segons el qual Armada hauria cregut que a la mort de Franco "podria ser un nou Carrero Blanco del Rei, amb poders absoluts" i des de 1975 "va començar a sentir-se d'alguna manera com un cap de Govern". En aquest marc, el xoc amb Suárez va ser inevitable i després de legalitzar el PCE, Suárez va plantejar una disjuntiva al Rei: o ell o Armada. Joan Carles va elegir el president i el general va tornar a l'Exèrcit.

¿Un "de Gaulle" espanyol?

Però la Transició va ser una muntanya russa i a finals de 1980 els papers s'havien invertit. El president coneixia les seves hores més baixes i el monarca temia que el seu declivi el perjudiqués. Així, el Rei va fer confiança a Armada, que va tornar a Madrid, perquè l'informava del malestar castrense.
No obstant, prèviament el general va desplegar amplis contactes per liderar un govern d'"unitat nacional" d'estil "gaullista" i constitucional, amb un gran suport polític i social (arribaria des del PSOE fins a l'església i la patronal) i comptaria amb l'eventual vistiplau del Rei. Almenys, així ho va afirmar --entre altres-- l'exsenador Juan de Arespacochaga ('Cartas a unos capitanes', 1994).

"O Cèsar o res": el perdedor oblidat

La dimissió inesperada de Suárez el gener de 1981 va agafar Armada per sorptesa i va frustrar el seu projecte. Llavors el militar va veure en el cop d'estat la via d'accés al poder i el 23-F va negociar amb Antonio Tejero l'evacuació dels diputats a canvi que ell presidís un govern de concentració, proposició que el colpista va rebutjar en rodó (volia una involució, no un govern civil-militar) i Armada ho va perdre tot (carrera, reputació i poder), va convertir-se en el gran traïdor i va restar sumit en l'oblit.
El resultat és que avui es té poc present que a l'època importants estaments van dipositar la confiança en el general i sectors rellevants de la societat van percebre com a desitjable un gir com el que Armada hauria encarnat sense recórrer a la força. Recordem “el cop de timó” que reclamava Josep Tarradellas o, com Francesc de Carreras va exposar a 'La Vanguardia' (24/II/2013), que el gener de 1981 la "solució Armada" era un secret a crits: el seu pare, Narciso de Carreras, li va explicar en què consistia des del principi fins al final. Avui, però, es prefereix oblidar aquest vessant d'Armada --que revela la debilitat de la democràcia espanyola-- i despatxar-lo amb l'etiqueta de "colpista". És més còmode que furgar en el passat.
En aquest sentit, si Armada va desenvolupar ambicions presidencials va ser perquè un ampli i influent espectre social aparentment va dipositar en ell les seves esperances de canvi polític i d'haver desembocat la crisi en la formació del famós executiu de “concentració” presidit per aquest general l'evolució de la democràcia espanyola hauria pogut ser molt diferent de la que hem conegut.
Armada va deixar dos testimonis publicats, un va ser la seva obra 'Al servicio de la Corona' (Planeta, Barcelona, 1983), molt difós en l'època, i l'altre és menys conegut però més interessant: un llibre entrevista a càrrec de l'historiador José Manuel Cuenca Toribio, 'Conversaciones con Alfonso Armada. El 23-F' (Actos Editorial, Madrid, 2001).

PER QUÈ DIUEN BANCS D’AIGUA....

... Quan volen dir transvasament?

Divendres 28 de febrer, el govern d’Espanya aprova el pla de Conca de l’Ebre. Si finalment s’arriba a portar a terme, l’Ebre semblarà més la pixarada d’un xiquet què no el riu que era fa unes dècades.  

Però és el que busca el PP des de fa anys: agua para todos, solen cridar els seus líders...  És el que busca per a fomentar l’especulació de l’aigua i aplacar la set de diners d’aquells als qui no els importa res més que fer-se rics sense treballar gaire.

Curiosament, per aquella mateixa tarda nit de divendres, l’assemblea local de la Plataforma en Defensa de l’Ebre d’Amposta havia convocat un acte informatiu per a explicar el gran frau que suposava el projecte (ja realitat) del govern del PP.

La paraula frau va ser una de les més utilitzades, ja que, una vegada més el govern d’Espanya encapçalat per Mariano Rajoy (abans ho va fer amb Aznar com a president del govern) vol acontentar les comunitats autònomes que li són fidels. Però aquesta afirmació en si, també és un frau, ja que, qui seran realment els qui es beneficiaran gràcies a l’especulació de l’aigua? Evidentment les comunitats de regants de la conca de l’Ebre. O potser caldria parlar més dels seus dirigents, ja que els petits usuaris, difícilment veuran entrar un duro a casa.

Sembla ser que des del govern s’ha donat l’ordre de no parlar de transvasaments. Ara sé li vol dir bancs d’aigua o reserves d’aigua. Per tal de camuflar el seu projecte i donar-li un aspecte creïble, s’han augmentat les hectàrees de regadiu de la conca. De les 900.000 que hi havia, es passarà a, aproximadament 1.400.000, és a dir, un augment d’uns 50% en números rodons.

Els tècnics ja han dit que aquest fet és totalment inviable, ja que la transformació de les terres de secà amb regadiu val una pasta que, difícilment la gent té. Aquest seria el primer frau.

No obstant, amb la creació dels bancs d’aigua, el cabal que porta l’Ebre molt abans de que arribi al nostre territori, s’emmagatzemarà en grans infraestructures hídriques. Aquest seria el segon gran frau, ja que, el fet de construir-les significa una gran inversió pública que, un cop més, passaria a les mans privades dels amics i compis dels que manen.

I arribem al tercer frau: Què passarà amb tots els centenars d’hectòmetres cúbics d’aigua que no s’utilitzaran per a regar? Evidentment el transvasaran a les conques deficitàries (o al menys això ens volen fer creure!) i que estiguin disposades a pagar-la.

Els membres de la PDE que van participar a l’acte de divendres a Amposta van apuntar (de fet ja fa temps que ho diuen), què per a portar-la a d’altres conques (com poden ser les del Xúquer o les internes de Catalunya) s’aprofitaran els canals Xerta-Sénia i Segarra-Garrigues, que des de fa anys s’estan construint, teòricament per a que puguin regar els pagesos de totes dues zones.

Només cal escoltar les afirmacions d’alguns polítics com per exemple el President de la Diputació de Castelló Javier Moliner: És de justícia que arribi l’aigua de l’Ebre, quan es tiren 600 Hm3 mentre hi ha municipis amb greus problemes d’abastament. D’això se’n diu, simplement, populisme i demagògia. Sense ànim d’ofendre li voldria recordar a l’actual President de la Diputació de Castelló que el seu antecessor al càrrec, va construir un aeroport, per a la seva glòria i que després de pràcticament 3 anys des de la seva inauguració, encara no ha aterrat un sol avió. I el que te rondaré morena...  

És molt més fàcil acabar les infraestructures començades que fer-les de cap i de nou.

La PDE confia una vegada més en Europa. Si bé és cert que, sembla, que ara tenim al govern de la Generalitat al nostre costat (cal recordar que la posició favorable al PHN de l’any 2000 va causar a CiU la pèrdua del govern en favor del Tripartit), ara serà el moment de demostrar-ho. Són ells, el govern de la Generalitat de Catalunya, qui millor sap com s’ha de fer. Té els tècnics per a fer els estudis precisos sobre la inviabilitat del projecte i, a la vegada, els juristes que saben quines portes han de picar per tal d’aturar l’aberració.

Tal com es va dir divendres, si es fa així, tindran al seu costat a tot el moviment social que representa la PDE, què no ho dubtin ni per un momen... Ara bé, el que no està tan clar és si la PDE comptarà amb el suport necessari del Govern de la Generalitat. Sabeu allò de obras son amores...   

I ja per acabar, el nou Pla de Conca de l’Ebre sembla ser que incompleix diverses directives europees, com per exemple la d’aus i la d’aigua. I una cosa més. Només fa uns mesos, la major part del nostre territori, és a dir, de les Terres de l’Ebre va ser declarat Reserva de la Biosfera per part de la UNESCO. És què això no ha de servir de res? Es consentirà que s’agredeixi el principal recurs natural del territori i des d’Europa s’ho miraran de braços creuats? Esperem que no.

LO RIU ÉS VIDA. NO AL TRANSVASAMENT!!