Alfonso Armada, el "gran traïdor" del 23-F

Xavier Casals

El desembre passat del 2014 va morir l'exgeneral Alfonso Armada, un dels protagonistes del fracassat cop del 23 de febrer de 1981 i que va quedar més aïllat dels seus companys de milícia jutjats per l'intent.

Alfonso Armada, el gran traïdor

La mort d'Alfonso Armada ha tornat posar sota el focus mediàtic la seva actuació el 23-F. ¿Va ser un militar megalòman d'ínfules dictatorials? Aquest clixé envolta la seva figura, però la informació publicada des de 1981 mostra una realitat diferent: aquest general, format a França i admirador de Charles de Gaulle, a finals de 1980 va capitalitzar amplis suports polítics i socials per presidir un govern "d'unitat nacional".
¿Per què avui ningú el vol recordar? Perquè quan Armada va fracassar va convertir-se en el traïdor per excel·lència: per als demòcrates va liderar el cop; per als ultradretans el va fer fracassar; per als monàrquics va abusar de la confiança règia i el mateix monarca es va sentir enganyat. Arribats aquí, un retrat d'Armada permet entendre la seva conducta i l'afany de sepultar-lo en l'oblit: era incòmode per a tothom.

¿Un "Carrero Blanco" del Rei?

El general va ser un dels preceptors del monarca, el seu ajudant des de 1965 i a la mort de Franco el secretari general de la Casa del Rei. En aquest càrrec Armada va destacar pel seu zel en què els Reis complissin els seus compromisos, segons va afirmar: "Jo a la Zarzuela era incòmode" perquè "era una mica el 'Pep Consciències' que critica". Però sobretot va ser un general "polític". ¿En què sentit?
El periodista Francisco Medina ('23-F. La verdad', 2006) recull un testimoni segons el qual Armada hauria cregut que a la mort de Franco "podria ser un nou Carrero Blanco del Rei, amb poders absoluts" i des de 1975 "va començar a sentir-se d'alguna manera com un cap de Govern". En aquest marc, el xoc amb Suárez va ser inevitable i després de legalitzar el PCE, Suárez va plantejar una disjuntiva al Rei: o ell o Armada. Joan Carles va elegir el president i el general va tornar a l'Exèrcit.

¿Un "de Gaulle" espanyol?

Però la Transició va ser una muntanya russa i a finals de 1980 els papers s'havien invertit. El president coneixia les seves hores més baixes i el monarca temia que el seu declivi el perjudiqués. Així, el Rei va fer confiança a Armada, que va tornar a Madrid, perquè l'informava del malestar castrense.
No obstant, prèviament el general va desplegar amplis contactes per liderar un govern d'"unitat nacional" d'estil "gaullista" i constitucional, amb un gran suport polític i social (arribaria des del PSOE fins a l'església i la patronal) i comptaria amb l'eventual vistiplau del Rei. Almenys, així ho va afirmar --entre altres-- l'exsenador Juan de Arespacochaga ('Cartas a unos capitanes', 1994).

"O Cèsar o res": el perdedor oblidat

La dimissió inesperada de Suárez el gener de 1981 va agafar Armada per sorptesa i va frustrar el seu projecte. Llavors el militar va veure en el cop d'estat la via d'accés al poder i el 23-F va negociar amb Antonio Tejero l'evacuació dels diputats a canvi que ell presidís un govern de concentració, proposició que el colpista va rebutjar en rodó (volia una involució, no un govern civil-militar) i Armada ho va perdre tot (carrera, reputació i poder), va convertir-se en el gran traïdor i va restar sumit en l'oblit.
El resultat és que avui es té poc present que a l'època importants estaments van dipositar la confiança en el general i sectors rellevants de la societat van percebre com a desitjable un gir com el que Armada hauria encarnat sense recórrer a la força. Recordem “el cop de timó” que reclamava Josep Tarradellas o, com Francesc de Carreras va exposar a 'La Vanguardia' (24/II/2013), que el gener de 1981 la "solució Armada" era un secret a crits: el seu pare, Narciso de Carreras, li va explicar en què consistia des del principi fins al final. Avui, però, es prefereix oblidar aquest vessant d'Armada --que revela la debilitat de la democràcia espanyola-- i despatxar-lo amb l'etiqueta de "colpista". És més còmode que furgar en el passat.
En aquest sentit, si Armada va desenvolupar ambicions presidencials va ser perquè un ampli i influent espectre social aparentment va dipositar en ell les seves esperances de canvi polític i d'haver desembocat la crisi en la formació del famós executiu de “concentració” presidit per aquest general l'evolució de la democràcia espanyola hauria pogut ser molt diferent de la que hem conegut.
Armada va deixar dos testimonis publicats, un va ser la seva obra 'Al servicio de la Corona' (Planeta, Barcelona, 1983), molt difós en l'època, i l'altre és menys conegut però més interessant: un llibre entrevista a càrrec de l'historiador José Manuel Cuenca Toribio, 'Conversaciones con Alfonso Armada. El 23-F' (Actos Editorial, Madrid, 2001).