COMPETÈNCIA DESLLEIAL

Fa uns mesos, una empresària ampostina em va parar pel carrer per a consultar-me una qüestió que la preocupava.

La seva empresa es dedica a la distribució de formatges i d’altres productes derivats. Segurament sabeu, que per Amposta s’estan venen formatges a domicili. Arriben amb una furgoneta des del País Valencià i els ofereixen a les ames/amos de casa. D’això se’n diu venda ambulat i està prohibida a la majoria dels pobles.

Imagino que els formatges, a part de tenir totes les garanties sanitàries, arriben al consumidor en perfecte estat. També crec que qui els porta té tots els permisos per a fer-ho i, evidentment està donat d’alta a la Seguretat Social i paga els seus impostos. Per tant, a primera vista, l’única cosa il·legal que fan, és vendre’ls de forma ambulant.

L’empresària em va preguntar si com a treballador de l’Agència Tributària pensava si es podia fer alguna cosa. Li vaig dir que com Agència Tributària no. Primer caldria saber per a quina empresa treballen i si fiscalment compleixen les seves obligacions. Després, com que no són de la província, en un principi, la Delegació de Tarragona no té competències. Potser la Seguretat Social ja que el treball si que l’estan fent a pobles de Tarragona. De totes maneres li vaig dir que, des del meu punt de vista, era competència de la policia local, ja que si la venda ambulant està prohibida a Amposta, se’ls pot sancionar.

Per a la meva sorpresa, em va dir que la policia local d’Amposta li havia dit que ells no hi poden fer res...

Aquest matí he vist a la furgoneta aturada i repartint al carrer Brasil, al costat de la cantonada amb el carrer Velázquez, molt a prop d’on l’empresària té el seu centre de distribució i segur que els ha vist ja que tenia la furgoneta aparcada a l’altre costat de carrer.

Aquest tipus d’activitats són una competència deslleial i una clara mostra de la inoperància per part de les administracions que no poden o no volen activar els mecanismes per a evitar-ho.        

El futur de Catalunya ja no està en mans de polítics (carta publicada al Periódico de Catalunya)

J. Andries Schell (Barcelona)

Malgrat els avisos perquè no em fiqués en el niu franquista, fa 51 anys vaig arribar a l’estació de França per quedar-me, casar-me i treballar. Els primers anys van ser difícils, i mantenir els meus principis envers la demo- cràcia i la llibertat em va portar més d’un cop a la comissaria de la Via Laietana. El 1968 vaig optar per canviar de nacionalitat pel bé de la meva família. El debat principal entre els meus amics sempre girava sobre el futur de Catalunya en la nova Espanya després de la mort de Franco. Així és com vaig aprendre a entendre la història d’aquesta terra i a estimar-la. El retorn de Josep Tarradellas va semblar almenys obrir les portes cap a una Catalunya lliure, però quan es va construir una Espanya en democràcia repartint autonomies per acontentar a tothom la meva idea d’una nova Catalunya en un Estat federal es va esvair. Mai em vaig sentir còmode amb el pujolisme i la seva visió comercial de Catalunya. Amb la traïció del PSC a Pasqual Maragall vaig decidir apartar-me del joc polític, ja que començava a agafar un tuf insuportable. Tot això ens va portar a un Govern neofranquista amb una majoria absoluta que converteix el Parlament en la goma d’esborrar com aquelles Corts franquistes. Mentre això succeïa, vaig viure amb esperança les diades del 2012, 2013 i 2014, l’esperança que una nova Catalunya serà possible perquè ja no depèn dels polítics, sinó del poble català. Després de la V hi ha hagut de tot: sentiment catalanista, intents de buscar la millor posició per al seu partit, altres que dibuixen una Catalunya que només existeix a la seva imaginació. La meva postura és clara després de viure el desenvolupament de Catalunya des d’una transició ja caduca fins a la Diada del 2012. He participat en totes les diades, com ho han fet els meus fills i néts, perquè estimo aquesta terra i per això vull votar. I quan ho faci, el meu vot serà sí/sí.

LES FOTOS DEL DIA 24-09-2014. EL CEL D'AMPOSTA AQUEST MATÍ

Millor junts, però d'una altra manera

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Cameron s'ha d'embarcar ara en una profunda transformació territorial del Regne Unit

Quan el que està en joc importa, els ciutadans van a votar. Amb una participació massiva i per ampli marge de 10 punts, els escocesos han preferit seguir junts amb els altres britànics. Els indecisos han estat molts fins a l'últim moment. O pot ser que, davant una qüestió d'aquest calibre, la gent calli les seves preferències. Els contraris a la independència han advertit dels seus efectes negatius. En resum, una Escòcia independent no podria utilitzar la lliura esterlina, el seu sistema de pensions estaria desequilibrat, el seu sistema bancari hipertrofiat se n'aniria a Londres i hauria de tornar a demanar el seu ingrés a la UE.

Els independentistes feien valer que tindrien autonomia fiscal, que aplicarien polítiques socialdemòcrates, que evitarien les privatitzacions de serveis públics impulsades pels governs conservadors de Londres, i podrien gestionar en el seu benefici el mannà petroler. Aquestes qüestions, tant polítiques com econòmiques, tenen la seva importància. El partit nacionalista escocès, l'SNP, no va passar de ser un partit folklòric fins que el 1970 es va descobrir petroli al mar del Nord. Va ser Thatcher la que va donar ales al nacionalisme al rebutjar tot compromís amb una Escòcia laborista. El 1997, els escocesos van contribuir a la victòria de Blair no elegint ni un sol diputat conservador. I Blair els ho va agrair creant el Parlament escocès, en què des del 2007 té majoria relativa l'SNP i els seus governs han desenvolupat polítiques populars i de benestar social. Però els riscos són elevats. Les rendes petroleres són dubtoses, els independentistes les valoren en el 6% del PIB el 2017 i el Govern britànic en el 2%, tres vegades menys. Un informe del Tresor britànic argumentava que cada escocès disposaria de 1.400 lliures anuals més dins de la Unió. I el d'Escòcia assegurava que la independència donaria a cada escocès una bonificació de 1.000 lliures anuals. Vés a saber les hipòtesis que subjauen en cada un d'aquests es­tudis…

La qüestió de la moneda deu haver tingut una gran importància, ja que la viabilitat d'una Escòcia independent depenia de la qüestió monetària. La proposta de l'SNP de conservar la lliura en el si d'una unió monetària amb el Regne Unit era la menys arriscada. Però implicava serioses restriccions a la seva independència fiscal i pressupostària. A més el Banc d'Anglaterra ja havia advertit que rebutjaria aquesta opció. El pla B era mantenir-se en la lliura informalment, com l'Equador utilitza el dòlar. Però això implica acumular grans reserves de canvi i no disposar d'un prestamista d'última instància. Un escenari molt arriscat. Paul Krugman els ha explicat com el que ha passat a la UE, des del 2009, mostra els perills de compartir una moneda sense una unió política. Hem après en el dolor que una àrea monetària necessita una integració fiscal i bancària, que limiten fortament la independència política. Al final, els deia Krugman, Escòcia pot acabar com Espanya, però sense sol. No tindran els recursos per dotar-se d'un Estat de benestar a la noruega, l'exemple somiat. Ni podran ser com el Canadà, l'altre exemple, perquè el Canadà té moneda pròpia.

Les primeres anàlisis apunten que les classes populars, atretes per un millor estat social, haurien recolzat la independència, i les classes mitjanes i mitjanes altes, més conscients dels riscos, s'han mobilitzat per seguir junts, però amb canvis. En efecte, en el moment culminant de la campanya, Cameron ha promès més delegació de poders i més autonomia fiscal, la maximum devolution. Una opció intermèdia entre l'status quo i la independència que es va negar a plantejar en el referèndum, però que és la que els electors han escollit implícitament. I ara Cameron s'ha d'embarcar en una profunda transformació de l'estructura territorial del Regne Unit, perquè la max-dev no sigui només per a Escòcia. El que alguns interpretaran com una versió britànica del cafè per a tothom, però que pot ser un impuls federalitzant per actualitzar el seu sistema polític.

Els laboristes deuen haver respirat alleujats. En un Regne Unit sense Escòcia mai governarien. Gordon Brown ha jugat un gran paper, aliant els aspectes emocionals d'un escocès amb els racionals d'un expert. Tant de bo a Catalunya tinguéssim algun Gordon Brown. I a Brussel·les també. El nou Estat hauria hagut de demanar l'adhesió i el procés hauria pogut gestionar-se de moltes maneres. A curt termini es treu pressió al procés secessionista que es viu en altres països. I a mitjà s'evita que un Regne Unit sense Escòcia i amb majoria conservadora hagués sortit de la UE. Però sobretot, perquè el que la UE necessita no és més desintegració sinó impuls federal per completar la seva unió. Com el que el Regne Unit haurà de fer ara. Expresident del Parlament Europeu.