Millor junts, però d'una altra manera

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Cameron s'ha d'embarcar ara en una profunda transformació territorial del Regne Unit

Quan el que està en joc importa, els ciutadans van a votar. Amb una participació massiva i per ampli marge de 10 punts, els escocesos han preferit seguir junts amb els altres britànics. Els indecisos han estat molts fins a l'últim moment. O pot ser que, davant una qüestió d'aquest calibre, la gent calli les seves preferències. Els contraris a la independència han advertit dels seus efectes negatius. En resum, una Escòcia independent no podria utilitzar la lliura esterlina, el seu sistema de pensions estaria desequilibrat, el seu sistema bancari hipertrofiat se n'aniria a Londres i hauria de tornar a demanar el seu ingrés a la UE.

Els independentistes feien valer que tindrien autonomia fiscal, que aplicarien polítiques socialdemòcrates, que evitarien les privatitzacions de serveis públics impulsades pels governs conservadors de Londres, i podrien gestionar en el seu benefici el mannà petroler. Aquestes qüestions, tant polítiques com econòmiques, tenen la seva importància. El partit nacionalista escocès, l'SNP, no va passar de ser un partit folklòric fins que el 1970 es va descobrir petroli al mar del Nord. Va ser Thatcher la que va donar ales al nacionalisme al rebutjar tot compromís amb una Escòcia laborista. El 1997, els escocesos van contribuir a la victòria de Blair no elegint ni un sol diputat conservador. I Blair els ho va agrair creant el Parlament escocès, en què des del 2007 té majoria relativa l'SNP i els seus governs han desenvolupat polítiques populars i de benestar social. Però els riscos són elevats. Les rendes petroleres són dubtoses, els independentistes les valoren en el 6% del PIB el 2017 i el Govern britànic en el 2%, tres vegades menys. Un informe del Tresor britànic argumentava que cada escocès disposaria de 1.400 lliures anuals més dins de la Unió. I el d'Escòcia assegurava que la independència donaria a cada escocès una bonificació de 1.000 lliures anuals. Vés a saber les hipòtesis que subjauen en cada un d'aquests es­tudis…

La qüestió de la moneda deu haver tingut una gran importància, ja que la viabilitat d'una Escòcia independent depenia de la qüestió monetària. La proposta de l'SNP de conservar la lliura en el si d'una unió monetària amb el Regne Unit era la menys arriscada. Però implicava serioses restriccions a la seva independència fiscal i pressupostària. A més el Banc d'Anglaterra ja havia advertit que rebutjaria aquesta opció. El pla B era mantenir-se en la lliura informalment, com l'Equador utilitza el dòlar. Però això implica acumular grans reserves de canvi i no disposar d'un prestamista d'última instància. Un escenari molt arriscat. Paul Krugman els ha explicat com el que ha passat a la UE, des del 2009, mostra els perills de compartir una moneda sense una unió política. Hem après en el dolor que una àrea monetària necessita una integració fiscal i bancària, que limiten fortament la independència política. Al final, els deia Krugman, Escòcia pot acabar com Espanya, però sense sol. No tindran els recursos per dotar-se d'un Estat de benestar a la noruega, l'exemple somiat. Ni podran ser com el Canadà, l'altre exemple, perquè el Canadà té moneda pròpia.

Les primeres anàlisis apunten que les classes populars, atretes per un millor estat social, haurien recolzat la independència, i les classes mitjanes i mitjanes altes, més conscients dels riscos, s'han mobilitzat per seguir junts, però amb canvis. En efecte, en el moment culminant de la campanya, Cameron ha promès més delegació de poders i més autonomia fiscal, la maximum devolution. Una opció intermèdia entre l'status quo i la independència que es va negar a plantejar en el referèndum, però que és la que els electors han escollit implícitament. I ara Cameron s'ha d'embarcar en una profunda transformació de l'estructura territorial del Regne Unit, perquè la max-dev no sigui només per a Escòcia. El que alguns interpretaran com una versió britànica del cafè per a tothom, però que pot ser un impuls federalitzant per actualitzar el seu sistema polític.

Els laboristes deuen haver respirat alleujats. En un Regne Unit sense Escòcia mai governarien. Gordon Brown ha jugat un gran paper, aliant els aspectes emocionals d'un escocès amb els racionals d'un expert. Tant de bo a Catalunya tinguéssim algun Gordon Brown. I a Brussel·les també. El nou Estat hauria hagut de demanar l'adhesió i el procés hauria pogut gestionar-se de moltes maneres. A curt termini es treu pressió al procés secessionista que es viu en altres països. I a mitjà s'evita que un Regne Unit sense Escòcia i amb majoria conservadora hagués sortit de la UE. Però sobretot, perquè el que la UE necessita no és més desintegració sinó impuls federal per completar la seva unió. Com el que el Regne Unit haurà de fer ara. Expresident del Parlament Europeu.