dissabte, 4 d’octubre del 2014

Estaría bien que España saltase por los aires

Arturo González


Cuando, tumbado en la mesa del quirófano, asustado como un conejo bajo la luz, te van a meter la anestesia para despanzurrarte la barriga, lo último que piensas, si eres un vicioso de la política, es ‘joder, si palmo me voy a quedar sin saber cómo termina este serial que es España, si Catalunya se independiza, si por fin salimos de la crisis, si hay regeneración democrática o si Podemos gana o se desinfla.
Tal vez en tu inconsciente, mientras te hurgan, piensas que sería mejor que España saltase por los aires, comenzando por la separación de Catalunya, que deberíamos facilitar, y todos los que, como fichas de dominó, quisieran, Euskadi y norte de Navarra al menos. Sería la única manera de empezar desde cero con lo que voluntariamente quedara y constituirse como una democracia decente. Porque de lo contrario esto no lo arregla ni dios. La Constitución se habría reformado porque habría dejado de existir. Habría que hacer una nueva sin los errores de la desaparecida, nacida en circunstancias difíciles, sin presiones ni miedos. Sin ansias de eternidad. Sin mentiras. El nacimiento de una nación. Escuchando. Sin desigualdades ni normas que las propiciasen. Sin tradiciones brutales. Sin corrupciones admitidas. Sin imposiciones religiosas. Sin insinuar derechos que luego no se cumplen como vivienda y trabajo. Sin justicia decadente. Sin xenofobias. Sin racismos. Sin machismos. Sin argucias legislativas. Sin Ejecutivos acaparadores de los otros poderes. Un país como el que quisieran sus habitantes. Con referéndums a gogó. Sin pieles de toro ni vírgenes. Un país que creyese en las pequeñas utopías. En el que nadie fuese más que nadie. Lejos de Lenin, lejos de los EEUU. Sin ansias de recuperar los territorios marchados, a los que ojala les fuera muy bien. Un país de venganzas olvidadas. Con la fuerza y el sentimiento nacional de la decencia. Un país en el que la democracia fuera una realidad vigorosa e incuestionable. Sin caínes ni abeles. En el que todos fuéramos inmigrantes venidos de nuestras propias tierras. De diálogo. De justicia rápida. De derechos y de obligaciones. Sin insidias ni calumnias interesadas. Un país educado. Amable, pero implacable. Sin herencias. Un país a hacer día a día. De políticos respetados porque se hicieran respetar. Un país que mereciera la pena. Sin archivos dolorosos ni bolas de cristal amarillas. Un país añorado, un país siempre en ciernes. Sin nostalgias. Sin patrias chicas ni patrias grandes. Culto y dialogante. Un país honrado. Un país soñado, que, al despertar, era realidad porque el anterior ya no estaba allí. Un país sin nombre ni bandera, que entre todos tendríamos que buscar.
Pero no; al despertar de la recuperación, todo seguía igual. Tokaba lucha. Sin melancolía.

divendres, 3 d’octubre del 2014

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. EL PASSATGE PICASSO

El cert és que el passatge no fa honor al nom del gran pinto. És un carrer sense sortida que, a sobre, no té cap tipus de visibilitat per la part del davant. El formen uns pocs habitatges unifamiliars entre l'avinguda de Catalunya i el carrer Saragossa. 

UN POBLE GROC?


Miro el calendari i veig que avui és 3 d’octubre, per tant, ahir, el dia que es va saber la notícia era 2 d’octubre. Res a veure amb el dia dels innocents que, com tothom sap és el 28 de desembre...
Per tant, no es tracta d’una innocentada... Va de bo? Sí, sembla que sí.
La notícia es pot llegir a la premsa digital comarcal (aguaita.cat, marfanta.com i ebredigital.cat): la ANC vol pintar el Poble Nou del Delta de color groc!! L’acció s’emmarca dintre d’una campanya que portarà a terme l’ANC a diversos indrets de Catalunya i que comptarà amb el suport (per suposat) d’Òmnium Cultural.  
Bé, sembla que ja la tenim muntada... Com sempre hi hauran seguidors i detractors. De moment, sembla ser que l’únic que d’una manera oficial s’hi ha posicionat en contra ha estat el Bisbat de Tortosa, propietari de l’església. I no és poca cosa, ja que el campanar de dita església és el lloc més emblemàtic d’aquet lloc que pertany administrativament al municipi d’Amposta. El campanar del Poble Nou és la millor atalaia per veure el delta de l’Ebre i l’any passat va ser restaurat gràcies a l’aportació econòmica que va fer la Diputació de Tarragona.
Encara que vull imaginar-me el Poble Nou de groc, no ho veig... L’indret és un dels més característics del delta i la seva història es remunta a l’any 1957 quan el dictador Franco va concedir casa i arrossars a un grup de colons. D’aquí que durant molts d’anys portés el nom de Villafranco del Delta.
Si ja va ser una aberració, urbanísticament parlant, l’ampliació del lloc amb diverses cases que res tenien que veure amb les originals, em sembla que ara, pintar-lo de groc torna a ser un altre despropòsit, per molt lloable que sigui la campanya de l’ANC País groc.

No obstant, sembla que una vegada s’hagi filmat l’espot publicitari, que a ben segur, es voldrà que tingui una repercussió internacional, els veïns que vulguin podran demanar que se’ls hi torni el color original, es a dir, el blanc.
Davant mateix de l’església es troba l’edifici conegut com l’Ajuntament del Poble Nou que, com no, en aquest cas des de l’equip de govern de l’Ajuntament d’Amposta ja s’ha donat el vistiplau corresponent.

Al final pot quedar un poble groc o no, ja es veurà, però a Espanya hi ha un poble blau. Ho sabíeu? És el poble malagueny de Júzcar.    

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA D'AMPOSTA V