CONJUNCIÓ D’ESTELS

Aquestes darreres setmanes esta`passant un fet inusual, insòlit, extraordinari... No se’n té precedent en els darrers segles. Segurament hi ha hagut una conjunció d’astres que ho ha fet possible.

Ha dimitit un ministre, una consellera autonòmica i diversos càrrecs polítics i sindicals que havien estat consellers d’una entitat de crèdit que va haver de ser nacionalitzada.

Primer va ser el Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón (PP) al veure aparcat el seu part: la llei per a regular l’avortament. Posteriorment la Consellera d’Ensenyament del govern de les Illes Balears Joana Maria Camps (encara que per algun lloc diu que va ser cessada) al ser-li tombada pel Tribunal Superior de Justícia de les Balears la reforma de l’educació que pretenia que fos trilingüe, es a dir, en català, en castellà i en anglès, la qual cosa, a la pràctica, suposava una discriminació de l’ensenyament en català. I, finalment, tota una sèrie de consellers de la desapareguda Caja Madrid i Bankia (òrgan resultat de diverses fusions d’entitats financeres per utilitzar targetes de crèdit que no tenien cap tipus de control (negres, segons l’argot de les mateixes entitats) Sembla ser que en aquest cas s’havien posat d’acord tot els consellers fins un total de 86, dels quals, en el moment d’escriure aquest comentari n’havien dimitit 7. Només entre aquests 7 s’havien gastat usant les targetes negres un total de 850.000 euros i en total més de 15 milions entre el 2003 i el 2012... I tot això mentre es demanava austeritat als ciutadans... El cert no sé com agafar-m’ho, si com una broma de mal gust o com un terrible malson que, com sempre, acaba repercutint en la butxaca de tots els espanyols (inclosos els catalans)    

En els cas de les targetes negres, a part de consellers del PP i del PSOE, també n’hi havia d’IU, de la UGT i de CCOO. Personalment em crida molt l’atenció de que companys sindicalistes que han passat abans per una empresa i que saben el que costa guanyar un duro, quan tenen ocasió actuen com la resta. I a sobre, les màxims dirigents sindicals al·leguen un desconeixement total dels fets.

Sovint he reiterat que la majoria dels partits polítics s’haurien de refundar. Opino que els sindicats també ho haurien de fer. Des del meu punt de vista estan massa encarcarats en el passat i no han sabut adaptar-se als nous temps.

Una pregunta: Sense tenir en compte aquests darrers fets i els dels ERO’s d’Andalusia, quan de temps fa que no heu sentit dir res dels anomenats sindicats de classe? Darrerament ni vagues, ni concentracions massives... Una vegada més sembla que només hi ha guerra de guerrilles dels diversos sectors, promoguda pels que, segurament, encara conserven l’esperit sindicalista de sempre. Però de grans mobilitzacions no se’n sent parlar i això és perquè saben que estan condemnades al fracàs.

La ciutadania ha perdut la confiança amb els polítics i els sindicalistes i sembla ser que no se’n vulguin assabentar.

No és que anéssim malament, és que cada cop anem pitjor.     

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 4-10-2014

On porten aquests passos de vianants? 
Em sobta que quan s'urbanitza una zona nova es tinguin en compte tots els detalls encara que puguin ser inútils, com és el cas d'aquests passos de vianants al carrer Rei Pere II el Gran; per a que ens entenguem, el que va des de la plaça de la Castellania i transcorre pel lateral de la frustrada zona comercial.
Quants passos de vianants fan falta a Amposta?

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA D'AMPOSTA VI

Estaría bien que España saltase por los aires

Arturo González

Cuando, tumbado en la mesa del quirófano, asustado como un conejo bajo la luz, te van a meter la anestesia para despanzurrarte la barriga, lo último que piensas, si eres un vicioso de la política, es ‘joder, si palmo me voy a quedar sin saber cómo termina este serial que es España, si Catalunya se independiza, si por fin salimos de la crisis, si hay regeneración democrática o si Podemos gana o se desinfla.

Tal vez en tu inconsciente, mientras te hurgan, piensas que sería mejor que España saltase por los aires, comenzando por la separación de Catalunya, que deberíamos facilitar, y todos los que, como fichas de dominó, quisieran, Euskadi y norte de Navarra al menos. Sería la única manera de empezar desde cero con lo que voluntariamente quedara y constituirse como una democracia decente. Porque de lo contrario esto no lo arregla ni dios. La Constitución se habría reformado porque habría dejado de existir. Habría que hacer una nueva sin los errores de la desaparecida, nacida en circunstancias difíciles, sin presiones ni miedos. Sin ansias de eternidad. Sin mentiras. El nacimiento de una nación. Escuchando. Sin desigualdades ni normas que las propiciasen. Sin tradiciones brutales. Sin corrupciones admitidas. Sin imposiciones religiosas. Sin insinuar derechos que luego no se cumplen como vivienda y trabajo. Sin justicia decadente. Sin xenofobias. Sin racismos. Sin machismos. Sin argucias legislativas. Sin Ejecutivos acaparadores de los otros poderes. Un país como el que quisieran sus habitantes. Con referéndums a gogó. Sin pieles de toro ni vírgenes. Un país que creyese en las pequeñas utopías. En el que nadie fuese más que nadie. Lejos de Lenin, lejos de los EEUU. Sin ansias de recuperar los territorios marchados, a los que ojala les fuera muy bien. Un país de venganzas olvidadas. Con la fuerza y el sentimiento nacional de la decencia. Un país en el que la democracia fuera una realidad vigorosa e incuestionable. Sin caínes ni abeles. En el que todos fuéramos inmigrantes venidos de nuestras propias tierras. De diálogo. De justicia rápida. De derechos y de obligaciones. Sin insidias ni calumnias interesadas. Un país educado. Amable, pero implacable. Sin herencias. Un país a hacer día a día. De políticos respetados porque se hicieran respetar. Un país que mereciera la pena. Sin archivos dolorosos ni bolas de cristal amarillas. Un país añorado, un país siempre en ciernes. Sin nostalgias. Sin patrias chicas ni patrias grandes. Culto y dialogante. Un país honrado. Un país soñado, que, al despertar, era realidad porque el anterior ya no estaba allí. Un país sin nombre ni bandera, que entre todos tendríamos que buscar.
Pero no; al despertar de la recuperación, todo seguía igual. Tokaba lucha. Sin melancolía.