ELS REIS DE LA PROPAGANDA

Us avanço que després del petit comentari us explicaré un acudit.

Aquests dies ens ha tornat a tocar hospital... Què hi farem!... És el que passa al tenir pares grans...

Fa uns mesos, la meva dona va llegir a la Revista Amposta (òrgan oficial de Convergència) que l’Hospital Comarcal d’Amposta havia instal·lat wi-fi per a tots aquells pacients o familiars que volguessin connectar a Internet. Però ja sabeu que passa en aquest casos: que, normalment, s’ha de demanar la contrasenya. La meva dona ho ha preguntat a una infermera i, després de demanar-li el número d’habitació, li ha dit que ho consultaria amb l’informàtic... Tanta propaganda per això?

És que són els mestres de la publicitat. L’important és donar la notícia, després ja es veurà.

I ara l’acudit.

Els qui sou de la mateixa generació que jo, ja sabeu que abans s’explicaven molts acudits de Jaimito, un personatge molt trapella, amb molta picardia, però també molt enginyós. L’acudit que us explicaré també té com a protagonista a Jaimito, però per una vegada (i sense que serveixi de precedent) era molt bon xiquet, estudiós i l’estimat de la professora...

Tant, tant ho era que era l’enveja dels seus companys de classe. Així, un dia, li van voler gastar una... Putada...

Com que Jaimito sempre arribava puntual a classe (ni un minut abans ni un minut després), abans de que entrés, els seus companys van escriure a la pissarra:

Jaimito és el que té la polla més gran de classe.  

Al veure-ho, ho va voler esborrar ràpidament, però els companys no li van deixar fer-ho. En aquell moment va entrar la professora (cal imaginar que de molt bon veure i de millor tocar...)

-Jaimito: Qui ha escrit això a la pissarra?

-Jo no senyoreta...

Mentre, tota la resta de xiquets de classe, com si fossin el cor d’un orfeó, deien:

-Ha estat Jaimito, ha estat Jaimito...

La professora, una mica mosca, es dirigeix a Jaimito i li diu:

-Jaimito: quan acabi la classe et quedes que et vull parlar...

En acabar la classe, tots els xiquets reculen les seves coses i fan com si se’n anessin cap a casa, però es queden per allí a prop per mirar d’esbrinar el que passava, pensant que la reprimenda que li cauria a sobre seria d’aquelles que fan història...

Quan Jaimito surt al carrer, ja feia mes de mitja hora que havia sortit la resta de la classe. Però en contra del que s’esperaven els seus companys, va sortir més content que unes castanyoles.

-Jaimito: que t’ha passat? Què t’ha fet la professora?

I Jaimito, en to irònic, els hi diu:

-No hi ha res com la propaganda! 

FOTOS D'ALCALÀ DE XIVERT II

Rescatar els salaris

JOSEP MARIA ALVÁREZ

Secretari general d'UGT de Catalunya

Anem cap a un model en què la gent treballi per ser pobre, sense més aspiració que la supervivència

Cada vegada són més les veus que des del món econòmic vinculen la sortida de la crisi amb el comportament a l'alça dels salaris. Cada vegada són més els que reconeixen que no hi haurà recuperació sense la concurrència d'uns salaris més alts i més estables. En l'estímul del consum es troba una de les claus de volta que ha de fer reactivar la demanda interna, així com l'accés a un crèdit encara massa atemorit. Però res d'això passarà si els salaris continuen assumint el cost íntegre de la crisi.

Només unes dades que poden il·lustrar el que dic: la pèrdua acumulada de poder adquisitiu des de l'any 2009 és del 10%; el nombre d'assalariats que perceben el Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha passat del 8% al 12% des de l'any 2008; el salari temporal mitjà ha caigut en 1.000 euros en sis anys; els efectes de la reforma laboral impulsada pel Partit Popular ha representat un descens dels salaris en un 12% de mitjana des del 2012, i els empleats públics han vist com el seu salari es retallava en un 25% entre rebaixes i congelacions.

Aquestes xifres són suficientment alarmants perquè sigui impossible mirar cap a una altra banda. I menys encara ara, quan Europa fa l'impossible per evitar una nova recessió que pot frustrar la tan desitjada recuperació de la nostra economia. S'ha demostrat, com a mínim en el cas espanyol, que exclusivament amb l'increment de les exportacions, amb l'austeritat aplicada amb crueltat als pressupostos públics i amb injustes pujades impositives no n'hi ha prou per col·locar la nostra economia en ritme ascendent.Ni de bon tros.

Per una altra part, les receptes imposades per la troica formada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea, sota la batuta d'Alemanya que dirigeix la cancelleraAngela Merkel, han fracassat. La reducció dràstica de la despesa dels estats, l'abaratiment dels costos laborals i la baixada de les pensions no han servit per reduir el deute ni per reactivar l'economia. Per contra, les economies del sud d'Europa es troben contracturades a causa de l'estancament permanent del consum intern i la falta de crèdit. Una situació que es pot veure agreujada si les exportacions observen un camí de descens propiciat per l'aturada de les economies centreeuropees, especialment l'alemanya. Aquestes receptes fracassades, no obstant, han servit perquè la patronal espanyola, esperonada pel govern de Mariano Rajoy, posés sobre la taula la necessitat d'una reforma estructural que capgirés els equilibris en el mercat de treball.

Amb una rapidesa brutal, les noves regles del joc s'han instal·lat fins al punt de produir una històrica regressió en les relacions laborals. Fins que han convertit la precarietat en la característica principal del nostre model laboral. I el que encara és pitjor, sense que hagi servit per crear més treball digne. Res més lluny d'això, l'atur segueix sent una profunda plaga en la nostra economia, la temporalitat i la parcialitat s'han apoderat de l'escassa contractació nova i s'està produint una preocupant transformació de contractes estables i fins ara dignament remunerats en altres de poca qualitat, gairebé de supervivència.

Darrere d'aquesta realitat s'amaga molt més que una situació de crisi econòmica amb duríssims efectes sobre els treballadors. Fins i tot molt més que una gestió equivocada de la mateixa crisi. Estem davant la verdadera intenció per part dels poders econòmics i financers, en perfecta sintonia amb la dreta política i social d'aquest país per avançar -no sé si dir-ne retrocedir- cap a un model de relacions laborals basat en el desequilibri entre les parts, presidit per la subhasta de les condicions salarials i desreguladores fins al vòmit.

Un model en el qual la gent treballi per ser pobre, sense altra aspiració que la pura supervivència sense cap possibilitat de progressar gràcies al seu esforç. Un model social que ens allunya dels nostres països de referència mentre ens acosta al dels països empobrits. Desgraciadament, els efectes de la reforma laboral no pararien immediatament, encara que s'aconseguís derogar. Això és el que fa absolutament prioritari incrementar el Salari Mínim Interprofessional en la mesura que és el sou que reben cada vegada més treballadors. És necessari que el Govern central acordi un increment de l'SMI fins al 60% del salari mitjà, tal com recull la Carta Social Europea. La clau, doncs, de la sortida de la crisi es troba en el rescat dels salaris. Incrementant el salari mitjà i apujant el Salari Mínim Interprofessional a 1.000 euros.

El Sis d'Octubre i la tercera via

JOAN ESCULIES

Potser avui, com el 1934, després de tant teatre arribar a un acord pot no servir de gaire

Massa sovint l'ús de les ratlles de la contracoberta d'un llibre per reforçar determinats arguments en comptes de llegir-ne el contingut condueix a conclusions inexactes. Això, o potser una lectura apressada del text, és el que ha succeït amb el dietari Abans del Sis d'Octubre publicat l'any 2008 per Quaderns Crema/ Acantilado. L'obra recull la visió, entre maig i setembre de 1934, de l'advocatAmadeu Hurtado del procés de la seva defensa com a comissari de la Generalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals de la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català i que el govern espanyol havia recorregut trobant-la inconstitucional. La contra del llibre, que ja s'entén que ha de ser un ham pel comprador, assenyala que la Generalitat «es va desentendre de qualsevol fórmula transaccional que hauria permès resoldre favorablement el plet, i es va deixar arrossegar per la creixent confrontació entre dretes i esquerres».

A partir d'aquesta idea el dietari, encapçalat per un pròleg titulat Un catalanista partidari del pacte d'Amadeu Cuito i Víctor Hurtado,ha esdevingut referència obligada pels columnistes partidaris de l'anomenada tercera via. Una vegada i una altra se cita l'obra per argumentar que qualsevol decisió unilateral i prescindir de l'ordre constitucional vigent pot tenir conseqüències nefastes per a l'autonomia catalana. L'advertència, amb Amadeu Hurtado com a padrí, es dirigeix com una gota malaia des de fa com a mínim un parell d'anys al president de la Generalitat, Artur Mas, i a les formacions catalanistes favorables a la secessió. I se'ls recorda que sempre existeix un terreny possible per a la negociació i l'acord, a partir de la voluntat de les parts. El llistat d'autors que l'han usat en aquest sentit és infinit.

El cas és però, que tal com el mateix Hurtado anota a l'entrada del 13 de setembre, dos dies abans de cloure el dietari, els separatistes enquadrats en el mateix partit de Companys, els pertanyents a les Joventuts d'Esquerra Republicana d'Estat Català (JEREC), el van acusar d'haver «enganyat el poble en aquest afer de la llei de conreus, fingint gestos heroics per acabar posant-se a les ordres del Govern Central fins a anul·lar una llei catalana que s'havia obligat a defensar». I és que com va escriure l'advocat vilanoví, després de gesticular per no veure's superat per les crítiques dels mateixos rabassaires -a qui havia d'afavorir la norma- i per enfortir el seu perfil reformador enfront dels sectors obreristes, el president de la Generalitat sí que va pactar amb el Govern espanyol. Companys va acceptar introduir a la seva llei de contractes les demandes del Govern de Ricardo Samper. I fins i tot sembla que l'acord final va comptar amb el vistiplau de la Lliga, que era qui en primer terme va empènyer Samper a dur-la al Tribunal de Garanties Constitucionals.

A més a més d'altres dinàmiques a Catalunya i al conjunt d'Espanya fou precisament la voluntat de la Lliga de tornar a la cambra catalana l'1 d'octubre de 1934, després de nou mesos d'absència, el que va precipitar l'entrada de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes al Govern espanyol. Sabien molt bé els de José María Gil-Robles que això propiciaria la insurrecció obrerista, destinada d'antuvi al fracàs, arreu d'Espanya. La CEDA no estava gens interessada que el plet de la llei

-absurd, com molt bé recull Hurtado- es resolgués: només en volia l'anul·lació. I, per tant, a partir del dia 4 d'octubre la seva entrada al Govern espanyol amb tres ministres suposava que l'executiu català havia de posar el comptador a zero i tornar a negociar la llei de contractes perquè les gestions d'Hurtado eren ara paper mullat.

Alguns, com Josep Tarradellas i nombrosos quadres de la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya, haurien preferit carregar-se de paciència i tornar a negociar. Companys, amb una situació personal complicada i nombrosos fronts polítics oberts, no va saber trobar cap altra solució que recolzar els insurrectes i jugar-se l'autonomia amb la proclamació de l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Es va equivocar, sí, però bo i rebent crítiques havia pactat la llei de contractes com recomanava Hurtado. Potser l'avís més pertinent del dietari per a la situació actual no rau en la justificació de la recerca del pacte que en fan els columnistes de la tercera via, sinó el que assenyala que després d'una dosi massa elevada i sostinguda en el temps de teatralització de la política per part dels executius català i espanyol arribar a un acord avui, com a l'any 1934, pot no servir de gaire res. 

Historiador i escriptor.