CAMBRILS (fotos) III

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. SANT MATEU DEL MAESTRAT VI

Mas i Rajoy i els seus estats d'ànim

JOAN TAPIA

Periodista

Al final la fiscalia presentarà querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N. ¡Inevitable potser des del rigorisme jurídic però un gran error polític! Primer, perquè hi ha moltes possibilitats que no prosperi. Segon, perquè d'alguna manera culpabilitza 2,3 milions de catalans, convertits en col·laboradors necessaris d'un delicte. No ajuda a pacificar l'ambient. Tercer, perquè pot ser la rampa de llançament per a Mas en una campanya d'unes eleccions plebiscitàries en què seria la gran víctima de l'Estat espanyol. Més que Oriol Junqueras. ¿Ajuda CiU -o l'artefacte successori que s'habiliti- a recuperar el lideratge del sobiranisme que ERC li va arrabassar en les eleccions europees?

La querella és fruit d'una monumental pressió a la fiscalia, com denuncia Miquel Iceta, i també un monumental error polític, com va afirmar ahir Josep Antoni Duran Lleida. Però si els tribuns del nacionalisme espanyol creuen que això és el que convé a Espanya… ells sabran. Personalment crec que les vísceres han manat més que no pas el cervell.

Però baixem a la realitat. El querellat Mas exhibeix somriure i moral de victòria mentre que Rajoy sembla com si estigués enfadat amb el món. Amb Mas però també amb Pedro Sánchez, que té l'ocurrència zapateril (ahir només li va faltar al líder del PP l'adjectiu) de proposar una reforma de la Constitució. ¿Per què un somriu i l'altre està de mala bava?

Rajoy té majoria absoluta i Mas, que s'ha quedat sense el suport d'ERC i no pot recórrer al PSC per no trair el fonamentalisme independentista, no sap com podrà aprovar els pressupostos i potser estarà forçat a unes eleccions anticipades d'incert resultat. Amb el precedent de la galleda d'aigua freda del 2012. Però un somriu i l'altre està irritat. Curiós.

Rajoy no té problemes per finançar l'Estat (malgrat que el deute públic arriba al 100% del PIB) perquè els mercats -gràcies que s'han cregut Mario Draghi- presten diners a Espanya a un interès raonable. Almenys a curt termini, Rajoy està financerament còmode. En canvi, a l'endeutada Generalitat ningú li presta ni un euro i també té problemes per pagar a farmàcies, proveïdors i fins i tot el sou dels funcionaris. I només salva els mobles recorrent aCristóbal Montoro, que actua com a perdonavides però afluixa la mosca. Però Mas somriu i Rajoy no. Curiós.

A més a més, Rajoy governa un Estat europeu reconegut, com es va veure a la reunió de Brisbane amb Barack Obama i els grans països de l'euro. En canvi, Mas vol la independència catalana que podria obrir una cascada de subdivisió d'estats europeus amb zero simpaties en tot allò que compta a Europa. Però Mas somriu iRajoy està enfurrunyat.

Alguna raó hi deu haver. Com que no sóc creient, allò que Davidvenci Goliat em sembla literatura. Mas va anar a l'escola Aula iRajoy va fer oposicions al registre, però tots dos van ser elegits pel dit dels seus caps, Jordi Pujol i José María Aznar, que avui estan desacreditats. I tots dos van patir derrotes serioses i calvaris diversos abans de recuperar el poder.

Llavors, ¿per què un exigeix i somriu i l'altre aixeca la veu i diu que no a tot? No ho sé. Misteri. Potser és que Rajoy encarna el poder, mal assumpte en temps de crisi, mentre que Mas s'ha enfundat la samarreta de la protesta i comença a prendre aquesta bandera aJunqueras. ¿De candidat business friendly a líder contestatari que abraça David Fernàndez?

Potser, però el problema de Mas és que la festa s'ha acabat i ara li toca aprovar els pressupostos. O convocar eleccions per -en la millor de les hipòtesis- tenir l'assignatura de quadrar i aprovar pressupostos.

DALTABAIX ELECTORAL

Durant els darrers dies, diferents diaris han publicat enquestes d’opinió sobre els resultats electorals que es donarien ara mateix de fer-se les eleccions. Mentre el Periódico (GESOP) es centra més en les eleccions autonòmiques, la del Mundo (SIGMA 2) ho ha fet sobre les generals.

En tots dos casos la formació de Pablo Iglesias II (Podem/Podemos) aconseguiria uns resultats extraordinaris provocant un daltabaix electoral. Mentre a Catalunya quedaria com a tercera força política només pel darrere de CiU i ERC, en cas d’unes eleccions generals, assoliria el primer lloc, tant al global d’Espanya com a Catalunya. Per tant, a Catalunya, es tornaria a donar la constantde la majoria d’eleccions: el ciutadà seguiria votant diferent segons fos l’àmbit electoral.    

Segons l’enquesta del Periódico, en el cas de fer unes eleccions plebiscitàries, la suma d’escons de CiU i ERC, seria superior (entre 5 i 8) de presentar-se en llistes separades que no si ho fessin en una llista conjunta.

Els resultats del Mundo reflecteixen un ascens extraordinari de Podemos que guanyaria les eleccions amb més d’un 28% dels vots, triplicant els resultats de les darreres europees. Segon quedaria el PP amb més del 26%, mentre que en tercer lloc quedaria el PSOE amb una mic més del 20%. UPyD i IU patirien una notable baixada. Segons les interpretacions que fan, una tercera part del vot que arreplegaria Podemos vindria d’antics votants del PP.

Però tranquils. No cremeu encara les naus que queda molta tela que tallar... Sóc del parer que encara poden passar moltes coses. Sabeu que un dia d’aquest es crearà a Catalunya la nova formació Nova Esquerra Catalana (NeCat) que aglutinarà una bona part dels vots dels desencantats votants socialistes i, per tant, restarà volts a d’altres formacions com ERC.

A Espanya és previsible una remuntada d’IU. Després de la renúncia de Llamazares, tot indica que serà Alberto Garzón l’encarregat de dirigir el destí de la formació. El discurs d’Alberto Garzón també agrada a la gent que l’escolta i podria recuperar part del vot que ara mateix sembla que li pren Podemos i, fins i tot, atraure antics votants socialistes que farts de corruptel·les, buscarien refugi en formacions situades més a l’esquerra.  

Fins i tot els socialista Pedro Sánchez podria fer millorar les perspectives electorals del partit si, finament, articula un discurs coherent vencent les contradiccions que l’han caracteritzat fins ara.

Dilluns, Pedro Sánchez va llançar la que, fins ara, segurament ha estat la seva mesura estrella: derogar la reforma constitucional que es va aprovar en els darrers temps del govern de Zapatero que prioritzava el pagament del deute de l’Estat  (que tanta controvèrsia va crear) i fer-ne una altra que anteposin les mesures encaminades a pal·liar les mancances dels col·lectius més desafavorits.

Però tots tranquils, que no condeixi el pànic! Encara en veurem de tots colors i la truita sé li poden donar moltes voltes. L’important és tenir la paella pel mànec (no ve al cas, però com estava parlant de truites...)