dilluns, 15 de desembre del 2014

EL PORTAL DE LA TRANSPARÈNCIA I EL GRAN DESCOBRIMENT

Sembla que els del PP amb una ma ens ensenyen el menjar i amb l’altra ens foten garrotada.
Metre un dia aproven la llei de la transparència, l’altre la llei mordassa. I així anem...
Una de les fites més destacades de la llei de transparència és el Portal de la Transparencia del Gobierno de España on es reflecteixen els sous que cobren des del president i els ministres del govern, fins als alts càrrecs de l’administració.
Quina novetat!! I a sobre és tema de conversa i surt als diaris com si fos el gran descobriment!
Però si tot això era públic i notori. Només cal que tots els anys es miri la Llei de Pressupostos de l’Estat i la Llei d’acompanyament (que van de la ma) cap els darrers dies de l’any i allí va tot això i més. No sé el motiu pel qual ara tan de rebombori per una cosa que ja sé sabia o al menys sabíem aquells que treballem a l’administració o que estan posats en lleis. Però, repeteixo, és públic i es pot consultar a qualsevol hemeroteca que contingui els BOE.
Una de les qüestions més debatudes és el sou del president i dels ministres respecte als alts càrrecs de l’Administració: Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, etc. Efectivament la diferència de remuneracions és gran, però d’aquí a que calgui pujar els sous als polítics hi ha un abisme.
No, no estic a favor ni molt menys que s’apugin els sous els governants d’aquest país. Hi ha molts de motius per a no fer-ho. Mireu:

-Primerament serveix de tap. Si ara ja hi ha presidents de comunitats autònomes i fins i tot alcaldes que cobren més que Rajoy i companyia, si s’apugessin els sous seria com obrir la veda i la majoria de politiquets del tres al quatre estarien temptats en apujar-se’l.

-Els membres del govern tenen unes prebendes que no tenen els alts càrrecs: despeses de representació força més elevades, residència oficial amb totes les despeses pagades i una jubilació daurada encara que no estiguis molts anys ocupant el càrrec.  

-Els polítics estan en política unes vegades per que volen, perquè és vocacional i d’altres perquè tal vegada no saben fer una altra cosa. Per tant, i com deia la vicepresidenta, estan ben pagats. En canvi quan s’arriba a ocupar un alt càrrec de l’administració, has de tenir uns mèrits reconeguts, encara que la darrera paraula la tingui el partit del govern. Després, si no se’ls hi pagués bé, una bona part marxarien cap a algunes empreses privades que pagarien sous desorbitats (de fet els paguen) per a tenir a la seva plantilla persones de renom.

El que s’hauria de fer és apujar els salari mínim interprofesional (SMI), la merda (perdoneu) de prestació que tenen els aturats de llarga durada que són sobre els 425 euros al mes durant 6 mesos, no abusar dels contractes temporals, sobre tot als joves que són el futur del país i que necessiten una estabilitat econòmica per poder afrontar el futur (i valgui la redundància) amb més optimisme. En definitiva crear ocupació estable i de qualitat.
La resta del debat són romanços que s’allunyen del que hauria de ser el debat real d’aquest país.

A veure si ens ho anem ficant al cap... 

EL TITULAR DEL DIA 15-12-2014

El ‘president’ se quita la careta 

SubtitularArtur Mas amenaza a Esquerra con suspender el ‘procés’ y agotar la legislatura si no acepta una candidatura unitaria.

Frase destacada:  Junqueras considera que Mas supedita la independencia a su propia vanidad. 
On l'he llegit: al diari el Mundo, a l'article que el periodista Salvador Sostres ha escrit sobre les relacions entre Mas i Junqueras. 

BARCELONA (1-12-2014) VII















La natura és estúpida

XAVIER BRU DE SALA
Escriptor

La història de la humanitat oscil·la entre aprofitar els avantatges naturals i fugir de les seves adversitats


Aquestes línies contradiuen una creença cada cop més estesa: la naturalesa és sàvia. ¿Sàvia? Res més lluny de la natura que l'enteniment, la saviesa, la intenció o el càlcul. Que la natura és estúpida i cega és tan fàcil de demostrar com difícil d'assumir, sobretot per part d'aquells que no creuen que sigui l'instrument d'un ésser superior que no entenem però que sap el que es fa. Einsteinmateix, seguint les passes del gran Newton, trobava que el sentit a la seva feina consistia a descobrir les lleis donades per Déu a la natura. Els nostres avantpassats, els remots i els no tan remots, van imaginar que els fenomens incomprensibles eren obra d'éssers superiors, als quals calia aplacar quan s'irritaven i satisfer per endavant mitjançant sacrificis. A partir de Darwin, estem en disposició de comprendre com ha evolucionat la vida, per descomptat que sense la més mínima previsió, finalitat ni intel·ligència. El darwinisme es molt senzill, però costa d'acceptar. De fet, tots els éssers humans tendim a contemplar la natura amb una actitud reverencial que portem incrustada al fons dels gens.
La venerem, la natura, i quan fa mal, com fa pocs dies a les Filipines i aquesta mateixa setmana al Vallès, ens en donem les culpes en comptes d'acusar-la. Els arbres i les parets no han caigut a causa de la força del vent, sinó per la imprevisió humana. ¿Cert? El vent bufa amb una força determinada, depenent d'unes condicions sobre les quals no tenim cap control. La meteorologia és caòtica, inconstant, imprevisible a mitjà termini. I si el temps s'arriba a preveure a curt termini és gràcies a uns models tan sofisticats que quasi igualen la complexitat dels vectors que hi influeixen.
La natura no es coneix ni ens coneix, però nosaltres a ella sí. Les teulades que han volat no estaven ben agafades. Els murs que s'han esfondrat no eren prou sòlids. Els arbres que han caigut en pobles i ciutats no estaven ni prou arrelats ni prou ben podats. Aquestes desgràcies també tenen responsables humans. Quan bolquen caravanes i tràilers als trams més ventosos de les autopistes, hi ha una part de culpa humana, però no és dels conductors, sinó de les autoritats de trànsit que no obliguen a aturar els vehicles amb risc de bolcar en casos extrems.
Al Delta de l'Ebre, un home ja gran s'estava dret, en un dia de calma estiuenca. Contemplava un arbre isolat, poc menys que gegantí, que tenia al costat de casa. Mirava i calculava. Imaginava i calculava. Al cap d'una bona estona va arribar a una conclusió: «A aquesta xopa (l'espècie de l'arbre) n'hi sobra la meitat, si no la faig podar de forma dràstica, el vent me l'acabarà tirant sobre casa». En temps del mariscal Tito, uns amics viatjaven amb un 600 per l'escarpada costa dàlmata. La policia els va fer parar i arrambar a la muntanya. Amb un anglès mig comprensible els van aconsellar, a ells i a tots els que duien cotxes petits, que els omplissin de pedres, es fiquessin a dins amb les finestres ben tancades i esperessin, sense sortir-ne ni per fer un pipí. No era un caprici de dictadors comunistes, sinó previsió: la bora és un vent molt més terrible que el nostre mestral, el mestre de tots els vents. S'enfila per la cara nord de les altes muntanyes empès pel vent que ve al darrere, es refreda amb l'alçada i es precipita muntanya avall per l'altra banda amb una força devastadora, més que salvatge. Un cop al mar, no hi valen veles, ni àncores ni motors, l'única salvació consisteix a arrambar-se fins al peu de les muntanyes, si s'hi és a temps, i amarrar les embarcacions a les roques o als arbres més gruixuts. Això és el que fan els mariners i els pescadors croats des de temps immemorials, avisats no pels serveis meteorològics, sinó per l'olfacte. Abans d'arribar, la bora es fa anunciar per un herald infal·lible: de sobte, el mar fa olor de muntanya, una molt perceptible olor d'herbes i boscos d'alta muntanya. Poc després, udola el vent, enfollit.
La breu història de la humanitat consisteix en un doble esforç. Per una banda, aprofitar els avantatges de la natura, del sílex al petroli, del foc a la calefacció. Per l'altra, escapar-se de les adversitats. La mica d'enteniment i discerniment que hi ha en tota la biosfera i en les seves immediacions es troba a l'interior de la closca dels humans, sinó de tots, sí de la majoria. Potser no es suficient per evitar-nos el risc d'extinció sobtada, però n'hauria de sobrar per saber que una part d'aquest risc prové d'una mare estúpida, segons com acollidora i sovint molt cruel, que es diu naturalesa i ens llança al damunt les ventades, els arbres i potser algun dia un meteorit com el que va fulminar els dinosaures. 

Escriptor.