La natura és estúpida

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

La història de la humanitat oscil·la entre aprofitar els avantatges naturals i fugir de les seves adversitats

Aquestes línies contradiuen una creença cada cop més estesa: la naturalesa és sàvia. ¿Sàvia? Res més lluny de la natura que l'enteniment, la saviesa, la intenció o el càlcul. Que la natura és estúpida i cega és tan fàcil de demostrar com difícil d'assumir, sobretot per part d'aquells que no creuen que sigui l'instrument d'un ésser superior que no entenem però que sap el que es fa. Einsteinmateix, seguint les passes del gran Newton, trobava que el sentit a la seva feina consistia a descobrir les lleis donades per Déu a la natura. Els nostres avantpassats, els remots i els no tan remots, van imaginar que els fenomens incomprensibles eren obra d'éssers superiors, als quals calia aplacar quan s'irritaven i satisfer per endavant mitjançant sacrificis. A partir de Darwin, estem en disposició de comprendre com ha evolucionat la vida, per descomptat que sense la més mínima previsió, finalitat ni intel·ligència. El darwinisme es molt senzill, però costa d'acceptar. De fet, tots els éssers humans tendim a contemplar la natura amb una actitud reverencial que portem incrustada al fons dels gens.

La venerem, la natura, i quan fa mal, com fa pocs dies a les Filipines i aquesta mateixa setmana al Vallès, ens en donem les culpes en comptes d'acusar-la. Els arbres i les parets no han caigut a causa de la força del vent, sinó per la imprevisió humana. ¿Cert? El vent bufa amb una força determinada, depenent d'unes condicions sobre les quals no tenim cap control. La meteorologia és caòtica, inconstant, imprevisible a mitjà termini. I si el temps s'arriba a preveure a curt termini és gràcies a uns models tan sofisticats que quasi igualen la complexitat dels vectors que hi influeixen.

La natura no es coneix ni ens coneix, però nosaltres a ella sí. Les teulades que han volat no estaven ben agafades. Els murs que s'han esfondrat no eren prou sòlids. Els arbres que han caigut en pobles i ciutats no estaven ni prou arrelats ni prou ben podats. Aquestes desgràcies també tenen responsables humans. Quan bolquen caravanes i tràilers als trams més ventosos de les autopistes, hi ha una part de culpa humana, però no és dels conductors, sinó de les autoritats de trànsit que no obliguen a aturar els vehicles amb risc de bolcar en casos extrems.

Al Delta de l'Ebre, un home ja gran s'estava dret, en un dia de calma estiuenca. Contemplava un arbre isolat, poc menys que gegantí, que tenia al costat de casa. Mirava i calculava. Imaginava i calculava. Al cap d'una bona estona va arribar a una conclusió: «A aquesta xopa (l'espècie de l'arbre) n'hi sobra la meitat, si no la faig podar de forma dràstica, el vent me l'acabarà tirant sobre casa». En temps del mariscal Tito, uns amics viatjaven amb un 600 per l'escarpada costa dàlmata. La policia els va fer parar i arrambar a la muntanya. Amb un anglès mig comprensible els van aconsellar, a ells i a tots els que duien cotxes petits, que els omplissin de pedres, es fiquessin a dins amb les finestres ben tancades i esperessin, sense sortir-ne ni per fer un pipí. No era un caprici de dictadors comunistes, sinó previsió: la bora és un vent molt més terrible que el nostre mestral, el mestre de tots els vents. S'enfila per la cara nord de les altes muntanyes empès pel vent que ve al darrere, es refreda amb l'alçada i es precipita muntanya avall per l'altra banda amb una força devastadora, més que salvatge. Un cop al mar, no hi valen veles, ni àncores ni motors, l'única salvació consisteix a arrambar-se fins al peu de les muntanyes, si s'hi és a temps, i amarrar les embarcacions a les roques o als arbres més gruixuts. Això és el que fan els mariners i els pescadors croats des de temps immemorials, avisats no pels serveis meteorològics, sinó per l'olfacte. Abans d'arribar, la bora es fa anunciar per un herald infal·lible: de sobte, el mar fa olor de muntanya, una molt perceptible olor d'herbes i boscos d'alta muntanya. Poc després, udola el vent, enfollit.

La breu història de la humanitat consisteix en un doble esforç. Per una banda, aprofitar els avantatges de la natura, del sílex al petroli, del foc a la calefacció. Per l'altra, escapar-se de les adversitats. La mica d'enteniment i discerniment que hi ha en tota la biosfera i en les seves immediacions es troba a l'interior de la closca dels humans, sinó de tots, sí de la majoria. Potser no es suficient per evitar-nos el risc d'extinció sobtada, però n'hauria de sobrar per saber que una part d'aquest risc prové d'una mare estúpida, segons com acollidora i sovint molt cruel, que es diu naturalesa i ens llança al damunt les ventades, els arbres i potser algun dia un meteorit com el que va fulminar els dinosaures. 

Escriptor.