PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PELS VOLTANTS DE SANT JAUME (VIII)

EL CASTELL MONESTIR D'ESCORNALBOU (I)

Full de ruta i pedagogia

JOAN IGNASI ELENA

Dirigent d'Avancem

Al conèixer l’acord per un nou full de ruta de les forces majoritàries del sobiranisme amb l’ANC, Omnium i l’Ami, em va venir a la memòria una conversa de dos bons amics. Un d’ells, cansat que l’altre reiterés per enèsima vegada que li convenia intimar amb més persones, va etzibar-li: no em donis més lliçons, dóna'm números de telèfon!

Tinc la percepció que aquest és el moment en què estem. Ja no és temps de nous fulls de ruta, probablement aquest era necessari, sinó d’oferir propostes polítiques concretes i lideratges per fer-los efectius, que donin resposta a un anhel d’una societat cansada de moltes coses. No només d’una.

Perquè aquesta mateixa societat que no accepta que ens impedeixin votar perquè una constitució aprovada fa 35 anys diuen que no ho permet, tampoc s’empassa ja les complicitats entre el poder polític i l’econòmic, les polítiques fiscals a mida dels poderosos i les portes giratòries, mentre perdem de forma galopant drets i prestacions i patim una manca de perspectives i de futur.

El procés nacional en alguna mesura ha de tenir i te una arrel revolucionària. D’aquí les grans adhesions que ha generat. En el sentit que recull un anhel de canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i econòmiques, conseqüència d’un esgotament davant la crisi i la indignació per la indecència insuportable que provoca la corrupció, que de tan present, pot acabat formant part del paisatge sense generar ni desgast electoral, com hem pogut veure a alguns indrets.

I aquesta dimensió és la que en el fons, i molt clarament, interpel•la al procés nacional i als seus responsables polítics que, amb diferents accents, li donem suport. Aturarà el nou país a les elits econòmiques posant fre d’una vegada la seva voracitat il·limitada i grollera. Estarem a l’alçada des de la política per foragitar de les nostres pràctiques la més que evident connivència amb un statu quo insensible al patiment. Donarà l’esquerra de govern alternatives creïbles a una crisi que ha fracturat i deixat a la intempèrie una majoria de ciutadans. Aquestes són les qüestions que estaran en el debat polític i social el 27 de setembre i a les que caldrà donar resposta.

Tinc la convicció que sense que es percebi de forma nítida i clara que estem construint un país diferent, que reconeix el bo i millor del seu passat recent, però que està disposat, sense reserves, a fer els canvis que la societat reclama, no existiran les majories que un procés d’aquestes característiques exigeix. I avui, això no és percep prou.

La prova és que, malgrat ser indiscutiblement un moviment majoritari, són molts els catalans que no es senten cridats pel procés nacional, que no el fan seu. Que tot i sentir-se propers a l’anhel de llibertat i a l’exigència democràtica de poder votar, no veuen que aquest sigui el seu canvi, allò que ells somien. Les enquestes així ho testimonien, i també una desapassionada lectura de la realitat del nostre País avui. Amplis sectors populars es senten desafectes al procés, sense els quals no és possible fer realitat cap full de ruta d’emancipació nacional, entre moltes altres coses, perquè molts mai participarem de cap camí sense ells. Aquest és el repte.

El camí a les eleccions del 27 de setembre és el moment per passar dels fulls de ruta a la pedagogia. Per agregar a una majoria social a aquest procés de canvi que viu el nostre País.

És indiscutible que el camí no el pot fer una opció política en solitari. Ni de bon tros. Que són necessaris acords amples i recórrer de forma transversal molta part d’aquest camí. I els aplaudim. En aquest sentit el socialisme catalanista hi serà de forma activa en els grans acords. Amb el seu perfil propi i amb voluntat de sumar. Com ha fet sempre en aquest recorregut. Com ha fet sempre a la història del nostre País.

Hi serem dient la nostra, representant una tradició que no és patrimoni de ningú, però que ha traçat la nostra personalitat política i de la que ens sentim orgullosos.

El 27 de setembre el futur serà a les nostres mans, només dependrà de nosaltres. Amb el nostre vot dibuixarem quin País volem. I és un repte per la política, i en particular de l’esquerra de govern definir com sumem i confluïm per fer que aquesta majoria social que anhela l’emancipació nacional, social i democràtica, tingui una traducció política que la faci realitat.

Podem i tenim el deure de fer possible aquesta gran aventura col·lectiva. Ens acompanya el principal instrument per fer-ho realitat, una societat majoritàriament il•lusionada en aquesta etapa que hem iniciat. Faríem be tots els actors del procés de ser clars i apostar perquè l’emancipació nacional ho sigui també social i política. Un procés d’arrel revolucionari, per canviar les coses, per construir un nou País net i just.

EL TÚNEL DEL TEMPS: DE LA ½ FESTA DEL DIJOUS SANT A L’ANÍS ESCARXAT

A les úniques comunitats autònomes on no va ser festa Dijous Sant van ser Catalunya i València. Durant l’època del dictador les festes eren nacionals, exceptuant unes poques que, imagino es feien per tradició territorial, com ara el dilluns de Pasqua Florida o el segon dia de Nadal. Després, amb l’arribada de la democràcia es van establir unes festes de la comunitat (com ara l’11 de setembre en el cas de Catalunya) i dues festes locals que decideixen els ajuntaments respectius. De vegades, davant el conflicte sobre quina festa local establir, es va optar per fer-ne alguna de els que es feien anteriorment. Per això hi ha molts de pobles que continuen celebrant Sant Josep, com per exemple la Galera.

Però el més curiós de tot és que el dia de Dijous Sant era mitja festa. Sí, com ho llegiu. Suposo que si sou de la meva generació ho recordareu perfectament. A l’hora de representar-ho gràficament al calendari, s’optava per diverses solucions: Si el dia era de dues xifres, normalment es representava la primera en negre i la segona en roig i si només era d’una xifra, normalment es partia per la meitat la casella i cada meitat tenia un dels colors esmentats.

Per als joves d’aquella època, els dies de Dijous i Divendres Sants eren molt avorrits. La programació de la televisió (penseu que la majoria de les televisions només tenien 1 canal) només emetien actes religiosos i pel·lícules de romans, normalment relacionades amb Crist.

Tampoc podíem anar al cinema, ja que estaven tancats per ordre governativa i, a sobre, ens obligaven anar a les misses i les processons. Teníem ganes de que arribés dissabte, però sobre tot diumenge i dilluns de Pasqua, dies en que solíem sortir amb els amics i, alguna vegada, fins i tot amb xiquetes, la qual cosa era un fet quasi que extraordinari, ja que per l’educació que rebíem, la separació de sexes era una constant i les relacions entre els xiquetes i xiquetes, sovint, inexistents.

Dilluns de Pasqua era el dia de la gran disbauxa. Normalment es feien un excessos etílics com cap altre dia del l’any. I es que no era el mateix estar amb la presència paterna que no estar-hi.

Solíem anar a llocs on es podia arribar fàcilment caminant. L’Arbós, a la Serra de Godall era una de les destinacions més habituals. Però de tant en tant ens allunyàvem una mica més fins la Font de Dalt (a Godall coneguda per la Font de la Serra) i fins i tot a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona, travessant la serra de Godall i passant pel pou Pixador.

En una d’aquelles Pasques, al meus amic els hi van agafar ganes de beure anís escarxat. Com que jo havia d’anar a Ulldecona a buscar el sofat que li pertocava a mon pare pel nombre d’arbres que tenia al terme, em van encarregar la tasca d’anar fins la botiga que les Destil·leries Nofre tenien a la plaça de l’Estació. Hi vaig anar amb bicicleta, ja que encara no disposava ni de cotxe ni tant sols de carnet de conduir. Ah! I en aquell temps no hi havia cap problema en subministrar begudes alcohòliques als menors d’edat.

Aquell anís escarxat va ser l’estrella d’aquell dilluns de Pasqua. Com passa amb tots els productes delicatessen, el guardàvem per al final, per acompanyar a les mones que ens havien fet les nostres mares respectives. Per acompanyar el dinar (a base d’entrepans) ja teníem el xampany (com anomenàvem llavors al cava), encara que seria mes correcte dir vi gasificat. En acabar una d’aquelles ampolles, una ma poc destra, la va allunyar de la colla amb tan mala sort que va caure sobre l’anís escarxat. Com dirien els castellans: nuestro gozo en un pozo...              

A la següent Pasqua varem seguir amb la nostra dèria amb la compra d’una nova ampolla d’anís escarxat. L’infortuni va voler que també aquell acabés trencada, però al menys el varem poder tastar...

Per cert, a part de l’anís de Nofre, els fumadors de la colla en feien comprar un paquet de Piper(tabac mentolat) a l’estanc d’Ulldecona que hi havia sota els porxos de davant de l’església.