EL CASTELL MONESTIR D'ESCORNALBOU (III)

 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PASSEJANT PER DELTEBRE (II)

Assassí, aquesta és la paraula

RAMÓN LOBO

Periodista

Els girs narratius de la tragèdia del vol 4U9525 de Germanwings confonen fiscals, investigadors, periodistes i psiquiatres i commocionen milions de persones. ¿Estem davant un dement o davant un assassí? Les etiquetes ajuden a sentir-nos fora de perill, suportem malament la incertesa. Estem més còmodes si afirmem «el copilot Andreas Lubitz era un boig, tenia depressió». La seva bogeria ens situa en algun lloc a prop de la raó, ens fa millors.

La paraula adequada per explicar el que va passar seria una altra menys tranquil·litzadora: assassí. El copilot decideix causar una matança per aconseguir que tothom parli d'ell, com havia vaticinat a una exnòvia. El seu acte suprem inclou la seva pròpia mort. És el mateix mecanisme dels psicòpates que entren en una escola dels EUA armats fins a les dents.

El narcisisme està a l'abast de tothom en aquesta societat trepidant de la imatge i les xarxes socials en la qual molts semblen buscar sertrending topic del que sigui, fins i tot al preu de la seva dignitat. La depressió és una malaltia que no condueix necessàriament al suïcidi. El suïcidi és un acte individual, de soledat extrema. El que ha fet es diu assassinat en massa. No tenia armes, només un avió.

Fabular conspiracions

No pronunciem la paraula terrorista perquè no tenia motius polítics, no era un àrab amb qui es puguin fabular conspiracions. Era un dels nostres: blanc, ari. Però ningú titula Un blanc ari estavella un avió.Ningú exigeix que els alemanys demanin perdó. ¿Per què havien de disculpar-se milions de musulmans per l'atac contra Charlie Hebdocomès per dues persones concretes? ¿No eren assassins? Cap noruec va haver de fer-ho per Anders Behring Breivik, un extremista cristià que va matar 77 persones. ¿Qui defineix què és un terrorista, un boig?

El que va passar a bord de l'Airbus 320 està envoltat de misteri, de preguntes que no podran resoldre les caixes negres. ¿Què li va passar pel cap al copilot Andreas Lubitz? ¿Van saber els passatgers que moririen? ¿Quants minuts abans de l'impacte sobre el cim dels Trois Évêchés? Recordo un Boeing 747 de Japan Airlines que es va estavellar amb 520 persones a bord el 1985. Van ser tants els minuts d'angoixa en què els passatgers sabien que moririen que molts van deixar notes de comiat.

Obsessió amb el terrorisme

Tota la seguretat aèria nascuda arran de l'11-S no ha servit per evitar la tragèdia. El tancament de la cabina, que no es pogués obrir des de fora, va ser un dels èxits. Acceptem controls abusius als aeroports en què regeix el capritx per sobre de la seguretat real. A un li prenen un tallaungles, al següent li permeten passar una llima. Acceptem aquest abús perquè ens han dit que prohibir-nos l'aigua impedeix atemptats. Tan obsessionats amb els terroristes, que n'hi ha, se'ns va oblidar vigilar la nostra esquena. ¿Com saber que un jove de 27 anys ha decidit morir matant? ¿Ho adverteixen els tests?

Els accidents espanten pel que tenen d'inesperat, i més quan són massius. Llegim i sentim notícies sobre la vida dels morts, els seus somnis i les seves famílies. En aquests relats descobrim que la seva normalitat està unida a la nostra: és el cordó umbilical que trenca la fantasia de la vida infinita, la joventut que no s'acabarà amai.

Els vius

La vida és fugaç: dura menys del que estem disposats a admetre. Una trucada abans d'apagar el mòbil en un aeroport qualsevol, un fins després, es transforma en un adéu definitiu, en una caiguda del teló. Penso en els vius, en els pares que anaven a recollir els seus fills després d'un intercanvi a Espanya, en els nòvios, en els germans. Si un accident que és explicable des del punt de vista tècnic -va fallar això, allò- és difícil de superar, ¿com assumir que un home decideix acabar amb la seva vida matant 149 persones?

La millor seguretat és la que no es nota. Passar per detectors i escàners sense que sembli el que són. Si tu no te n'adones, és probable que el terrorista tampoc. ¿Com és possible que ningú informi que un pilot està de baixa per depressió? ¿No estan obligats els psiquiatres a informar les empreses en casos d'alt risc com aquest? Sentirem i llegirem experts parlar sobre els controls psicològics als pilots, de les garanties que ens ofereixen el sistema i els maleïts protocols. Diran: volar és segur. Hi ha companyies que s'han apressat a anunciar canvis en les seves regles perquè sempre hi hagi dues persones dins de la cabina. ¿Així s'hauria evitat? Ningú denuncia l'essencial: el que no és segur és la raça

humana.

EL TÚNEL DEL TEMPS: LA BOTIGA DE L'HERMINIA

Érem joves i quasi sempre teníem gana. I més si havíem dinat poc perquè el que havien servit aquell dia no ens havia agradat. Menys mal que al costat del Col·legi Sant Jordi de Tarragona sempre hi havia una botiga de guàrdia.

-Buenos días chiquillos, ¿qué queréis? –Aquesta era sempre la salutació de l’Herminia només creuar la porta del seu establiment.  

A la botiga de l’Hermina hi trobaves quasi de tot: des de pa a embotits, pernil o llaunes de conserva. I a sobre t’untava tomata al pa. No recordo que hi poses oli. Però no devia de ser important vist l’èxit que tenien els seus entrepàs de pa de barra cruixent i esponjós.  

A mi em sobtava que una petita botiga de poble vengués pa. Estava acostumat al poble on el pa el venien exclusivament els forns (ni panaderies –que no és correcte-, ni fleques –paraula que va arribar amb la normalització del català-)

Quan a principis dels anys 70 vaig anar a fer el batxillerat a Tarragona, a la Galera, de forns de pa només en quedaven dos: el de Juanitet, al carrer Major, entre la centraleta de telèfons de laPaquita i el bar Rodríguez (també conegut com el d’Aigualera o de Roc) i el de José Maria Sastre (el Sastre, encara que fes pa en lloc de confeccionar roba) ique estava al carrer Centre, a tocar dels quatre cantons. Anys més tard es va traslladar al carrer Major, ocupant una part de l’edifici que havia albergat el Centre (Republicà! –encara que sembla que dir-ho devia de ser una mena de tabú, ja que mai ho vaig sentir dir a ningú-) i que era propietat dels pares de Teresa, la dona de José Maria: el tio Jaumet i la tia Adela.  

Des del col·legi, es podia accedir a la botiga de l’Herminia creuant una pas que hi havia entre uns pilars que sostenien el bloc d’enfront (un porxo obert, sembla que es diu), després de pujar unes escales. Aquest edifici, en forma de mitja Lluna (una mica oberta) es va construir poc després de la guerra i està declarat bé d’interès local i que, per tant, a hores d’ara encara segueix en peus. A l’inventari de bens d’interès local hi figura amb la denominació de Casa Bloc i està situat entre les avingudes Lluís Companys i d’Andorra i el carrer Marquès de Guad-el-Jelú. La botiga ocupava un local dels baixos de l’edifici situat tot just al darrere.

Recordo com especialment bons els entrepans de xoriço i el d’anxoves. Però de vegades ens tocava fer l’entrepà de subsistència. Quan ja no ens quedaven quasi diners i quan ja feia dies que no havíem anat a casa (normalment hi anava cada 3 setmanes), fèiem un entrepà que, l’única cosa que portava entre les dos llesques de pa era la tomata.

Casualment, l’altre dia vaig passar per l’avinguda d’Andorra. Anava en autocar, la qual cosa em va permet veure coses que quan condueixo el meu propi cotxe no veig. Darrere de la Casa Bloc vaig poder veure com s’alçava el Corte Inglés. Va ser quan vaig pensar amb la botiga de l’Herminia i com el pas del temps, inexorablement, canvia la fisonomia de carrers, pobles i ciutats. Però mentre la memòria ens permeti viatjar pel túnel del temps, el que un dia va existir, no desapareixerà.