Érem joves i quasi sempre teníem gana. I més si havíem dinat poc perquè el que havien servit aquell dia no ens havia agradat. Menys mal que al costat del Col·legi Sant Jordi de Tarragona sempre hi havia una botiga de guàrdia.
-Buenos días chiquillos, ¿qué queréis? –Aquesta era sempre la salutació de l’Herminia només creuar la porta del seu establiment.
A la botiga de l’Hermina hi trobaves quasi de tot: des de pa a embotits, pernil o llaunes de conserva. I a sobre t’untava tomata al pa. No recordo que hi poses oli. Però no devia de ser important vist l’èxit que tenien els seus entrepàs de pa de barra cruixent i esponjós.
A mi em sobtava que una petita botiga de poble vengués pa. Estava acostumat al poble on el pa el venien exclusivament els forns (ni panaderies –que no és correcte-, ni fleques –paraula que va arribar amb la normalització del català-)
Quan a principis dels anys 70 vaig anar a fer el batxillerat a Tarragona, a la Galera, de forns de pa només en quedaven dos: el de Juanitet, al carrer Major, entre la centraleta de telèfons de laPaquita i el bar Rodríguez (també conegut com el d’Aigualera o de Roc) i el de José Maria Sastre (el Sastre, encara que fes pa en lloc de confeccionar roba) ique estava al carrer Centre, a tocar dels quatre cantons. Anys més tard es va traslladar al carrer Major, ocupant una part de l’edifici que havia albergat el Centre (Republicà! –encara que sembla que dir-ho devia de ser una mena de tabú, ja que mai ho vaig sentir dir a ningú-) i que era propietat dels pares de Teresa, la dona de José Maria: el tio Jaumet i la tia Adela.
Des del col·legi, es podia accedir a la botiga de l’Herminia creuant una pas que hi havia entre uns pilars que sostenien el bloc d’enfront (un porxo obert, sembla que es diu), després de pujar unes escales. Aquest edifici, en forma de mitja Lluna (una mica oberta) es va construir poc després de la guerra i està declarat bé d’interès local i que, per tant, a hores d’ara encara segueix en peus. A l’inventari de bens d’interès local hi figura amb la denominació de Casa Bloc i està situat entre les avingudes Lluís Companys i d’Andorra i el carrer Marquès de Guad-el-Jelú. La botiga ocupava un local dels baixos de l’edifici situat tot just al darrere.
Recordo com especialment bons els entrepans de xoriço i el d’anxoves. Però de vegades ens tocava fer l’entrepà de subsistència. Quan ja no ens quedaven quasi diners i quan ja feia dies que no havíem anat a casa (normalment hi anava cada 3 setmanes), fèiem un entrepà que, l’única cosa que portava entre les dos llesques de pa era la tomata.
Casualment, l’altre dia vaig passar per l’avinguda d’Andorra. Anava en autocar, la qual cosa em va permet veure coses que quan condueixo el meu propi cotxe no veig. Darrere de la Casa Bloc vaig poder veure com s’alçava el Corte Inglés. Va ser quan vaig pensar amb la botiga de l’Herminia i com el pas del temps, inexorablement, canvia la fisonomia de carrers, pobles i ciutats. Però mentre la memòria ens permeti viatjar pel túnel del temps, el que un dia va existir, no desapareixerà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada