ANTONIO FRANCO
Periodista
La gent decent ha d'acomiadar Xavi Vinader amb molt de respecte i gratitud perquè es va bolcar precisament al servei d'aquest tipus de persones. Immens periodista, queda per a la història d'aquest ofici com un dels seus grans referents durant els anys de la Transició i, ai, dels anys d'immediatament després, quan el periodisme incòmode per als poders va anar desapareixent de la primera línia i va quedar en bona mesura aparcat com si hagués passat de moda al costat de coses tan imprescindibles com les reclamacions populars dels drets, l'exigència d'honestedat als polítics o els esforços per modernitzar mecanismes i institucions democràtiques. De totes aquestes coses que ara molts volen recuperar.
Vinader va ser un especialista del periodisme d'investigació. Tossut, treballador, incansable, es va fer periodísticament gran buscant sota les pedres i darrere dels silencis les puntes dels fins fils dels quals es podia estirar per reconstruir històries delicades, incòmodes i importants. Als companys a vegades ens feia vertigen la seva intrepidesa quan anava de cara i sense protecció a llocs foscos per entrevistar-se amb personatges problemàtics i obtenir dades sobre abusos, corrupcions, violència o conductes hipòcrites.
Deia que la gent decent ha d'acomiadar ara Vinader amb molt de respecte encara que només sigui perquè la gent indecent el va odiar molt i el va voler combatre perquè el considerava un enemic preferent. Armat únicament amb una agenda formidable, resultat dels seus estrets contactes amb els moviments socials i amb gent agredida per la vida, el Xavi va dignificar la seva professió tot i que es va haver d'empassar molts mals tragos. No el volien ni els grans ni els petits deshonestos de la nostra societat, ni les trames negres dels nostàlgics del franquisme, ni els nou-rics engreixats en les operacions comercials, urbanístiques i polítiques dels anys de l'assentament democràtic.
La desaparició física de Vinader coincideix amb un ampli debat del món del periodisme sobre la neutralitat. El Xavi era independent però no neutral, i discrepava dels que prediquen que la missió del periodista no és aconseguir la pau, acabar amb les violències o recolzar que es faci justícia, sinó limitar-se a explicar el que passa. Crec que el Xavi pensava que els periodistes, per jerarquia moral, han de defensar aquelles coses per la seva condició d'homes, i després, a més, han d'explicar el que passa amb honestedat. A mi m'agradava Vinader perquè se situava en aquesta línia.
