FRANCISCO CAAMAÑO
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia
Certificar la vida civil de les persones és una forma sublim de poder.Michel Foucault ens diria que «produeix realitat», perquè és font de saber (qui, quants, on...) i una manera d'administrar pertinences fonamentals del subjecte (a la comunitat, a la família...). Mitjançant una tasca d'aparença burocràtica es decideix, ni més ni menys, que la identitat de l'individu (dret al nom) i la continuïtat política del grup (nacionalitat). La seva rellevància és tal que, en absència de llenguatge escrit, els inques van idear un remei alternatiu amb què exercir aquesta particular forma de poder: el quipu.
A primera vista, el quipu és una corda fabricada de pita o de llana de vicunyes, guanacs, alpaques i llames, de la qual pengen altres de més primes que, al seu torn, presenten nusos i petits cordons o cintes de colors que se li lliguen. Se sap que cada nus, cada cinta i cada color tenen un significat variable segons la seva posició en relació amb els altres, i que mitjançant un complex sistema de percepcions tàctils i visuals els quipus eren registres que tenien un contingut reservat als coneixedors de tan singular llenguatge (els quipucamayocs).
Als quipus es registrava informació sobre el nombre, sexe i edat dels habitants de cada assentament, l'arbre genealògic de les principals dinasties, els moviments migratoris, la successió dels governants i els fets més destacats de la comunitat. Tot el sistema econòmic i polític de l'imperi -control demogràfic i de la producció- s'articulava sobre el coneixement que facilitaven aquestes cordes lligades. Cada ciutat sotmesa a l'Inca tenia un grup de quipucamayocs encarregats de l'organització de la població i dels censos de béns i tributs. Només ells interpretaven els nusos i administraven una informació tan valuosa.
A l'Espanya del segle XXI, el quipu s'anomena llibre i es custodia al Registre Civil. Ni és de llana ni està escrit en cap llenguatge secret, encara que presenta alguns nusos de difícil comprensió. El seu ús, donat el poder que comporta, correspon a funcionaris públics que serveixen els mandats de la llei. Una societat democràtica no pot consentir que una eina tan poderosa quedi en mans d'interessos privats o de partit. Que aquests funcionaris siguin o no judicials és, en certa manera, un debat subsidiari, ja que, el més important és que el Registre Civil sigui un poder públic, una Administració als efectes de l'article 103.1 de la Constitució.
El sistema de llibres, ideat al XIX, no oferia una resposta adequada a les necessitats del present. En la societat de la comunicació el quipu és un fitxer informàtic amb la història civil de cada ciutadà que s'emmagatzema en una base de dades.
Des de l'any 2004, Espanya ha fet una forta inversió per transformar i modernitzar el Registre Civil. De fet, mitjançant internet es poden obtenir gratis els certificats que expedeix el Registre Civil i, fins i tot, altres de molt comuns com el de penals o el d'últimes voluntats. Feta la inversió tecnològica, es va aprovar amb ampli consens la vigent llei 20/2011, la del Registre Civil.
L'actual Govern ha decidit trencar aquell consens i privatitzar el Registre Civil per atribuir la seva gestió a un cos de professionals que desenvolupen funcions públiques amb cobrament previ d'un aranzel: els registradors mercantils i de la propietat. La decisió ha desencadenat un raonable sentiment d'indignació democràtica. La privatització del Registre Civil és inquietant pel trencament del consens polític en un assumpte d'Estat i perquè la gestió s'atribueix a un col·lectiu, el dels registradors, amb una configuració més de passat que de futur. Però el que resulta perillós per a la democràcia és que els registradors assumeixin aquesta funció per autojustificar-se i fer-se imprescindibles en un món que ja no requereix professionals privats que es facin càrrec de la cosa pública.
A l'entregar-los el Registre Civil, l'Estat els confereix la interpretació del dret, la gestió del sistema i l'actualització del seu suport tecnològic, de manera que, amb el pas del temps, només ells coneixeran el seu funcionament. Un coneixement reservat o segrestat per alguns, que recorda el que tenen els controladors aeris sobre els sistemes tècnics que administren el trànsit aeroportuari i que els converteix, de facto, en insubstituïbles.
La privatització del Registre Civil és una operació per perpetuar posicions privades de poder sota el camuflatge d'una prestació addicional de serveis públics. La democràcia no necessita quipucamayocs, sinó accessibilitat i transparència. Poder públic sense negoci privat.