dilluns, 27 d’abril del 2015
Puta Barça, puta Catalunya
L'Ajuntament de València, en mans del fatxíssim PP, ha aprovat, finalment, retirar la Medalla d'Or concedida al generalFrancisco Franco l’any 1942.
El FC Barcelona encara manté la Medalla d'Or del 75 aniversari del club lliurada l'any 1974 al dictador per l'aleshores president blaugrana, el catalaníssim Agustí Montal (posteriorment, candidat a senador de CiU).
L'any 2003, l'Associació d'Amics de Josep Sunyol (president del Barça i regidor d'ERC afusellat l'any 1936 per les tropes franquistes) –amb el suport d'EL TRIANGLE- va impulsar una recollida de signatures per demanar la retirada oficial de laMedalla d'Or atorgada pel FC Barcelona al Generalísimo alPalacio del Pardo.
La Junta Directiva del Barça, presidida per l'abrandat independentista Joan Laporta (regidor d'ERC-DC), va desestimar aquesta petició, avalada per milers de signatures que vam lliurar a les oficines del club.
(El seu cunyat d'aleshores, Alejandro Echevarría, era membre de la Fundación Francisco Franco –com va denunciar EL TRIANGLE- i tenia molt de pes al club).
Durant la campanya electoral de l'any 2010, el catalaníssim candidat Sandro Rosell (fill d'un dels fundadors de CDC) em va assegurar personalment que procediria a retirar la Medalla d’Or atorgada al general colpista. No ho va fer.
L'any 2012, vaig donar suport a un soci emèrit del FC Barcelona, fill del doctor Moisès Broggi, que es va adreçar per carta al vicepresident institucional del club, el catalaníssimCarles Vilarrubí (espòs de Sol Daurella, la "pubilla" de Coca-Cola), per demanar-li que el club retirés oficialment aquesta ignominiosa condecoració.
El catalaníssim Carles Vilarrubí no va atendre aquesta educada i assenyada petició.
El catalaníssim Carles Vilarrubí –un "tauró" de la màfia convergent involucrat en mil marros de corrupció- acaba de ser guardonat per la Generalitat amb la Creu de Sant Jordi.
Per més escarni, el catalaníssim Carles Vilarrubí promou la celebració d'un homenatge i una exposició a la memòria del president Josep Sunyol.
Quaranta anys després de la mort del dictador, el club blaugrana no ha estat capaç de fer el gest simbòlic de retirar la condecoració honorífica que li va lliurar la Junta presidida pel catalaníssim Agustí Montal.
Puta Barça, puta Catalunya.
diumenge, 26 d’abril del 2015
DUES LÍNIES CONVERGENTS
Després d’assabentar-me de l’amenaça (per què sona a amenaça, veritat?) que va dirigir Mas cal a ERC, condicionant les eleccions del 27-S als seu suport parlamentari incondicional (o sigui, sense condicions), no he pogut deixar de comparat els dos partits CDC i ERC, amb dues línies convergents.
Si sobre un plànol traces dues línies convergents, en un o d’altre moment, es trobaran i s’uniran pel vèrtex. Aquest vèrtex té un nom: independència. Per tant, com més es parla d’aquest concepte, més unit estaran. Però si són convergents en una direcció, en l’altra els hi passa tot el contrari o sigui, són divergents i CDC i ERC sé separen quan el tema no és la independència i si, per exemple, els temes socials, els territorials, etc.
Les paraules de Mas d’ahir són per emprenyar-se (republicans) i per a confirmar la hipocresia de Mas (en el meu cas)
Mas vol que ERC doni suport a totes les iniciatives parlamentaries de CiU, agradin o no als republicans, però també que es posicionin al seu costat en casos de reprovació d’algun conseller o una moció que pugui demanar al govern alguna cosa que no els agradi.
Si ERC es vol desmarcar de la corrupció que representa CiU, difícilment podrà accedir al desig el President, perquè, ja ho sabeu, donar suport a un altre, si a aquest se’l relaciona amb algun cas de mala praxi (per posar un exemple) pot acabar per esquitxar-lo políticament.
I a mi que em sembla que si CDC s’ha sumat al carro de la independència és perquè pensa que així no li caldrà fer la necessària regeneració política que tant necessita el partit que va fundar Pujol.
Mireu, si alguna cosa no són els convergents, és que no són babaus. Tenen molt clar el que volen i, per difícil que sigui el camí per aconseguir-ho, l’emprendran, malgrat els obstacles previstos i els que puguin anar sortint pel camí. Si l’objectiu és arribar a ser el rei de taifes de Catalunya i per assolir-ho cal adoptar uns postulats amb els que mai s’ha cregut, cap problema, s’abraça la nova fe i punt.
De vegades penso que sóc un bitxo rar i que els que jo veig i intueixo, molts pocs se’n adonen. Són molts els que sense sentir-se plenament convergents, segueixen a Mas amb els ulls tancats com si fos el nou messies per llarg i difícil que sigui el camí.
Sóc jo el que està equivocat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)