LA RÀPITA DELS ALFCS (3)

SANT MIQUEL DE CUIXÀ (6)

El dilema de Mas

FIDEL MASREAL

Claus per entendre les possibles decisions del líder convergent en el 'sudoku' sobiranista

Pocs coneixen la mel de l’amarga victòria i de la llarga travessia del desert de l’oposició com Artur Mas. Primer a l’Ajuntament de Barcelona i després com a successor del totpoderós Jordi Pujol. Va guanyar dues vegades en vots, el 2003 i el 2006, però va veure com el tripartit d’esquerres li impedia accedir a la presidència. Aquests precedents són clau per entendre el següent. Durant els mesos de negociació previs a forjar Junts pel Sí, una cosa va quedar clara als interlocutors del líder convergent: no convocaria eleccions si era per perdre-les.

D’aquí ve la insistència a aconseguir la coalició amb ERC i personalitats independents. Finalment va poder vèncer les resistències dels republicans i va comptar amb el suport clau de l’ANC i Òmnium Cultural. Es tractava d’aconseguir un doble dígit de diputats presidit per un 6. És a dir, un mínim de 60 escons. Una victòria clara.

Ara, davant la tessitura imminent d’haver de decidir si torna a convocar eleccions i si s’hi presenta, una de les claus és aquesta: convocar eleccions només per guanyar-les. Per això la mà dreta de Mas i candidat a les generals, Francesc Homs, ja ha afirmat la voluntat de reeditar Junts pel Sí si finalment la CUP diu no el 27 de desembre. Un Homs que no amaga la seva animadversió envers els anticapitalistes, als quals aquest diumenge ha tornat a acusar de falta de coherència.

En aquest cas, Mas va afirmar la setmana passada que tornaria a optar a la reelecció. Cosa que en certa mesura desmentiria per segona vegada aquella promesa formulada el 25 de novembre de l’any passat, en la conferència del Fòrum a Barcelona de cara a les eleccions plebiscitàries: «Puc encapçalar la llista, però també la puc tancar, és a dir, puc ser el primer o puc ser l’últim».

Per saber si el president tornaria a ser candidat al març no sols s’ha de tenir en compte la seva voluntat de no perdre o les seves promeses de no encapçalar les eleccions, sinó el factor Esquerra. Si CDC (sota les sigles Democràcia i Llibertat) obté un mal resultat en les eleccions del pròxim dia 20, a Mas li serà molt més difícil convèncer els republicans que tornin a acceptar formar Junts pel Sí i novament amb el líder convergent de candidat.

AMB LA CUP O SENSE

És cert que a hores d’ara, al Dragon Khan de les negociacions amb la CUP sembla que el vaivé ha donat pas a un ritme propici al pacte. Però a CDC i a la Generalitat no sols no es dóna res per fet. No sols és que no es fiïn dels anticapitalistes, sinó que també hi ha qui en privat admet que ja preferiria que la CUP digués que no i que estalviés així a Mas i a Convergència una legislatura que seria de tot menys plàcida i estable. No en va a Presidència no hi falta qui pensa sovint en suports com els del socialista Miquel Iceta per a la navegació diària automàticament després que la CUP voti, si ho fa, a favor de Mas.

Les possibilitats que després d’un cop de porta de la CUP Mas faci un pas enrere per evitar noves eleccions són zero, segons explica ell mateix i ratifica gairebé tota CDC. No obstant, a la coalició Junts pel Sí no tothom afirma el mateix. En privat i davant la tessitura d’unes incertes eleccions al mes de març, no falta qui creu que podria executar-se el factor personal, el pas enrere del president. Això sí, decidit i executat únicament i exclusivament per un Mas amb una trajectòria vital i familiar que també té la ment posada en la postpolítica.

Promeses i percentatges

Va ser en el debat de política general del 2012. Després d'anunciar eleccions anticipades, Mas va assegurar: "Una vegada Catalunya hagi assolit els objectius nacionals que el poble català decideixi, jo no em tornaré a presentar a unes eleccions a la presidència de la Generalitat i espero i desitjo que aquests objectius s'aconsegueixin en la pròxima legislatura, millor en una legislatura que en dues, si és possible". Una promesa prou ambigua que va permetre a Mas la setmana passada en una entrevista a la cadena SER afirmar que si hi ha altres eleccions al març ell podria encara presentar-s'hi. Aquesta promesa no incloïa aquesta eventualitat. Una altra de les promeses formals de Mas ha sigut, en una conferència el 2007 i en el debat d'investidura del 2010, no fer passos endavant en l'autogovern que no disfrutin de majories reforçades, superiors al 50% dels vots, per evitar la divisió de Catalunya en dues meitats.

DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT

Amb aquest nom es presenta Convergència Democràtica de Catalunya a les eleccions del 20-D. És cert què es tracta d’una coalició de partits i que a part de Convergència també hi van Demòcrates de Catalunya (escissió d’Unió Democràtica de Catalunya) i Reagrupament, el partit que va fundar Carretero després de marxar d’ERC.

Per a començar he de dir que el nom no m’agrada. Ja sé que es tracta d’una denominació provisional i que segurament després de la refundació de CDC acabarà tenint un altre nom. Em recorda a d’altres èpoques: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, cridàvem poc després de la mort de Franco. Llavors estava tot per fer. Si després de 40 anys encara ens trobem al mateix punt vol dir que s’ha fet molt malament.

No seria coherent si ara parlés bé de la democràcia que em tingut. La veritat és que tot plegat està molt lluny del que hauria pogut ser i no ha segut. No s’han complert les expectatives? Bàsicament no i si poguéssim fer marxa enrere, a ben segur que canviaríem moltes coses. Posem un exemples.

Fa uns dies la nostra Constitució va complir 37 anys. Des de la seva aprovació només s’ha modificat un parell de vegades i per a res que pugui representar una adequació a les necessitats de cada moment. S’ha demostrat que és una Constitució molt hermètica, ja que per a fer qualsevol canvi es necessiten les 2/3 parts del vots favorables dels diputats al Congrés.  

El Senat tampoc ha complert les expectatives. S’ha convertit més en un retiro per a elefants que no en una càmera amb unes funcions específiques. De fet es tracta d’una càmera de doble lectura, es a dir: la que revisa els textos per a millorar-los. Però sempre serà el Congrés el que tingui la darrera paraula i per tant, pot tornar-la a deixat tal com havia sortit d’allí. De tant en tant s’hi fa algun debat autonòmica, però mai hi surten mesures transcendents que puguin acabar afectant ja sigui a una part o bé al conjunt del territori.

D’aquesta situació també en té bona part de culpa el partit de Pujol, Mas i companyia. Segurament que ells, com sempre ho fan, donaran la culpa als dos grans partits (PP i PSOE), però no n’estan exempts de culpa. Un partit que ha governant Catalunya quasi 30 anys i que ha col·laborat en el govern d’Espanya diverses vegades, és còmplice de la situació actual. No pot desinhibir-se.  

Com Convergència Democràtica de Catalunya o com a CiU, hauria pogut fer molt més per a què aquest país funcionés millor del que ho està fent. Fa 40 anys podien existir una certa por a que els vell franquistes s’empipessin i donessin un cop d’estat (de fet ho van intentar amb el 23-F), però en el decurs dels anys, aquelles pors inicials s’haurien d’haver superat en escreix.

Però a Convergència ja li anava bé. El seu flirteig amb el govern espanyol de torn la donava suficient rèdit per anar fent coses per aquí i tenir la parròquia contenta. Sempre ha estat molt més efectiu un caramel donat en el moment oportú que una bossa donada a deshora.

CiU repartia els diners com si fossin seus i sobre tot, a aquells organismes fidels. A més hi havia la convicció de que era així: si guanya CiU el govern de la Generalitat ens donarà més... La Generalitat era de la seva propietat. Com el pagès que té l’hortet i la caseta, igual.  

Si ha aquesta manera de fer política la vols anomenar democràcia i llibertat (tradicionalment s’ha anomenat del peix al cove o fer la puta i la ramoneta), allà tu, jo no t’ho privaré, però penso que tens l’autoestima molt baixa i que potser necessitaries una teràpia de xoc que t’ajudés a tenir més amplitud de mires.

Què no t’enganyi ningú, Democràcia i Llibertat és la mateixa versió que Convergència Democràtica de Catalunya i com a prova només cal que miris qui surt als cartells, tot i que sembla que aquesta vegada no es presenta.