SANT JAUME D'ENVEJA. MIGJORN (2)

SANT MIQUEL DE CUIXÀ (8)

Ni un error ni una renúncia

CRISTINA PALOMAR

Ada Colau ha rebut una bona estirada d'orelles de la plataforma ciutadana contra els desnonaments que la va catapultar a la fama. En una carta molt dura li han retret la seva inacció i li han exigit que "sigui valenta i actuï amb determinació" a l'hora de fer complir la llei. A la PAH no li dol només la tebior amb què Colau s'ha enfrontat a la SAREB per reclamar els 2.591 pisos buits que els bancs tenen a Barcelona. Li dol sobretot veure la seva antiga portaveu fent d'alcaldessa mentre continuen els desnonaments i les famílies afectades acaben en una pensió de mala mort.

Cada cop que un partit progressista toca poder plouen garrotades de tot arreu, començant per les pròpies que són les que acostumen a fer més mal perquè són les més justes. La falta de cultura política i el gran desconeixement que la ciutadania té de com funcionen en realitat les institucions públiques ens porten a exigir legítimament l'execució dels compromisos adquirits si pot ser avui millor que demà. El tema és recurrent i les decepcions, sigui per falta de voluntat política o perquè la minoria amb què es governa és determinant per no poder fer gran cosa, també.

Em sap greu escriure-ho, però al final he arribat a la dolorosa conclusió que el lloc natural dels partits autoproclamats d'esquerres i progressistes és a l'oposició exercint de mosca vironera i tocant el voraviu al govern de torn, sempre molt més impresentable per ser de dretes, pragmàtic i conservador. Allà no deceben mai ningú. És en aquest espai tan còmode on qualsevol proposta és possible per molt irrealitzable que sigui i on els polítics poden prometre la lluna sense haver de pagar cap preu polític per l'engany.

Ha plogut molt, però és un exemple paradigmàtic de la decepció que sempre suposa per a l'elector progressista que governi el partit que ha votat. Cal retrocedir a les eleccions catalanes del 2003, quan ICV-EUiA es va comprometre amb la lluita de les entitats socials i ecologistes de la Garrotxa i Osona contra el túnel de Bracons. El dia que es va fer públic el pacte de govern que entronitzaria Pasqual Maragall, una delegació contra Bracons era al Parlament i ho celebrava amb els periodistes. L'alegria els va durar uns minuts, concretament els que va trigar un dirigent d'Iniciativa a sortir d'un despatx i verbalitzar que Bracons no es podria paralitzar.

El túnel de més de 4,5 quilòmetres que travessa la Vall d'en Bas i uneix les comarques d'Osona i la Garrotxa es faria sí o sí. La licitació ja estava feta i aturar unes obres d'aquestes característiques suposaria a la Generalitat haver de pagar una milionària indemnització a l'empresa adjudicatària. Aquesta va ser l'explicació –lògica, per altra banda- que es va donar als pobres i confiats electors que es van creure que només votant aconseguirien preservar un dels paisatges més bells de Catalunya. La delegació va tornar a casa amb el cap cot i la cua entre cames: el bany de realitat havia resultat terriblement dolorós.

Potser la clau per evitar tantes desil·lusions estigui en no abaixar mai la guàrdia ni confiar cegament en els polítics com ha fet la PAH. Potser la clau per no deixar-se arrossegar per la frustració sigui saber que governar moltes vegades és sinònim de transigir, negociar i renunciar. Tot depèn de la teva força. Ada Colau governa fa set mesos una administració immensa amb només 11 regidors i amb una oposició enrocada. És el govern més minoritari que ha tingut mai Barcelona i gran part de l'equip de BComú prové dels moviments socials, cosa que significa que el seu coneixement de la maquinària política i municipal és limitat.

El desbordat equip de Colau no té ni la dilatada experiència ni els vicis de 32 anys de governs socialistes. Tampoc té el privilegi de ser assessorada per la matèria grisa neoliberal formada a ESADE que va tenir el convergent Xavier Trias. La primera alcaldessa de Barcelona té molts fronts oberts, moltes promeses per complir i molts ulls que l'observen i que no li perdonaran ni un error ni una renúncia. La carta de la PAH n'és una prova.

ENQUESTES I MÉS ENQUESTES

Si no vaig errat, avui és el darrer dia que es poden publicar enquestes electorals sobre el 20-D, una normativa arcaica i sense sentit, la veritat. Des de fa uns anys, el Periódico de Catalunya en una clara voluntat de denunciar el fet, en publica fins la darrera hora al Periòdic d’Andorra, del mateix grup editorial. Feta la llei, feta la trampa...

Tinc la sensació (no sé si ho comparteixes amb mi), que aquest cop més que mai, la campanya electoral està tenint una clara incidència sobre la intenció de volt dels electors. Segurament perquè hi ha moltes més formacions amb possibilitats i, per tant, no passa com les altres vegades que semblava que ho era blanc o era negre (o PSOE o PP) i els indecisos ho tenien molt més fàcil.

Si ens ho mirem amb atenció, podrem deduir-ne els motius pels quals la intenció de vot és tan canviant:

1r.- Perquè coneixem de sobres els partits tradicionals y coneixem a la perfecció com actuaran, tot i els que diuen els seus líders.

2n.- Per desconeixença dels partits emergents i les sorpreses que ens generen en el dia a dia.

Tothom diu que aquestes eleccions suposaran la fi del bipartidisme, però a Catalunya aquesta situació ja fa anys que la vivim. Certament sembla que hi ha d’haver un gran partit d’esquerres i un altre de dretes. A Espanya PSOE i PP i a Catalunya, fins fa poc, PSC i CiU. Potser a partir del 20-D es formaran dos grans blocs: uns al govern i els altres a l’oposició. Però ara per ara, fins i tot, hi ha dubtes de qui representa què. Per tant sembla que ni tot és blanc ni tot negre. Un exemple l’hem tingut només fa uns mesos. Què representa Junts pel SÍ? El nexe comú és la independència de Catalunya, però a part d’això sembla que són com l’aigua i l’oli: difícils de mesclar.

Com a ciutadà entusiasta de la política com sóc, se’m fa molt difícil comprendre com tot i la pèssima política del PP, encara sigui el partit que, segons les enquestes vaig per davant en intenció de vot. De resposta només en tinc una: el malament que ho ha fet el PSOE quan ha governat. Quan un partit deixa el govern és per demèrit, es a dir, perquè la seva gestió ha sigut dolenta per no dir nefasta. Però el votant d’esquerres té més memòria i el càstig sol ser superior.

Tot i això es preveu que la davallada del PP sigui molt gran. De la majoria absoluta passarà a tenir un nombre de diputats similar al que van aconseguir fa 4 anys els socialistes. Mentre que la del PSOE, tot i ser important, percentualment és molt inferior, però quedarà molt lluny del nombre de diputats que hauria obtingut en altres circumstàncies.

La notícia d’aquestes eleccions serà, sense cap mena de dubte, la inclusió per primer cop al Congrés (previsiblement al Senat serà molt inferior) de Podemos i Ciudadanos. Tot i que fins fa pocs dies semblava que seria el partit de Rivera el que aconseguiria el tercer lloc, algunes de les enquestes que es publiquen avui mateix li donen aquest lloc al partit de Pablo Iglesias. Els motius poden ser diversos, però el que sembla que té més pes és que un hipotètic govern del PP i C’s seria com la segona part de les polítiques d’austeritat i d’afavorir el capital que hem patit aquests darrers anys. Tot i que els de Rivera vagin amb pell de corder, en alguns camps són com els del PP o pitjor. Només un exemple: volen recuperar el Pla Hidrològic Nacional de l’època d’Aznar i ja sabeu el que suposaria això per al nostre territori.

En canvi, Podemos, que es proclama hereu de l’esperit del 15-M, pot acabar recollint els vots d’aquells descontents amb la darrera etapa de Zapatero i que no veuen a Pedro Sánchez com una alternativa viable. Tot indica que durant la campanya electoral no ha deixat de pujar, mentre que C’s està vivien un procés invers.

Com sabeu, a Catalunya, la formació de Iglesias es presenta amb coalició amb la formació que va encapçalar l’actual alcaldessa de Barcelona Ada Colau i que li va donar el triomf, encara que molt ajustat. La bona imatge de l’alcaldessa i la implicació que ha tingut durant aquesta campanya (ahir va ser l’estrella del míting de Podemos a Madrid), fan que les expectatives aquí siguin molt bones, tant que se’ls dóna com a guanyadors.

No vull oblidar-me de Izquierda Unida, la formació que encapçala Alberto Garzón. Personalment penso que ha estat una llàstima no haver pogut arribar a entendres amb Podemos, tal i com ha passat a Catalunya amb ICV i EUA.

La darrera reflexió sobre les enquestes és que ara per ara, les dues úniques formacions que unides sumen, són el PP i el PSOE... Però no veig un govern de concentració d’aquests dos partits. La resta de fórmules passa per un pacte a tres o més, una fórmula que pot tenir les seves avantatges, però també inconvenients.

Personalment crec que un pacte entre PP i PSOE, a part de contraproduent, els hi podria suposar perdre part del poc prestigi que conserven.