DES DEL TRABUCADOR (2)

PERPINYÀ (9)

Espanya pot canviar

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Tal com han quedat distribuïts els escons, únicament són possibles dues majories de govern a Espanya. La gran coalició entre el Partit Popular i el PSOE, i una aliança PSOE-Podem amb suport de partits nacionalistes. Deixant de banda multitud d'arguments que desaconsellen la gran coalició, en destaca un de gran pes. En cas de pacte entre els dos grans partits, el PP mantindria la presidència, mentre que qualsevol fórmula alternativa conduiria Pedro Sáncheza la Moncloa. En el primer cas, el PSOE posaria fre als canvis, en el segon pitjaria l'accelerador dels canvis. Si recorrem a la metàfora de la bifurcació ferroviària, el guardaagulles es diu Pedro Sánchez.¿Què farà? ¿Suport als conservadors o immersió en la incerta aventura dels canvis? ¿Gir a la dreta contra la nova esquerra i les perifèries, o gir a l'esquerra amb protagonisme dels que pretenen la ruptura d'Espanya? ¿Sánchez, cua d'arengada o cap d'un estrany, i potser impossible, híbrid que molts veuen com un monstre? Tinguem en compte que si el PSOE envia el PP a l'oposició no hi haurà majoria estable sense el suport de les dues formacions independentistes. Difícil, molt difícil.

En la resolució del dilema, l'independentisme català tindrà un paper fonamental, no menys complicat. En el fons, ho vesteixin com ho vesteixin, si les dues formacions col·laboren en els canvis a Espanya ajornaran de manera automàtica, implícita o explícita però evident, la reivindicació de la independència per donar una oportunitat al naixement d'una altra Espanya.

L'ASCENS D'ADA COLAU

Si no col·laboren en l'obertura d'un parèntesi, Ada Colau, en ascens meteòric, es pot menjar tard o d'hora bona part del vot independentista d'esquerres. No és pura especulació afirmar queColau ha quedat molt ben situada per arribar a presidir, un dia no gaire llunyà, la Generalitat, o la institució postautonòmica que la succeeixi.

A Espanya, el Partit Popular es consolida com a primera força, malgrat la patacada i el possible pas a l'oposició. Està condemnat, si el PSOE no el salva, a transformar-se en profunditat. Si el PSOE opta pel canvi, li correspon liderar. Ara bé, si alguna cosa queda clara a Catalunya és la victòria angoixant de les forces del canvi, amb una inclinació molt marcada a l'esquerra. CDC, ara DiL, i el PSC, els dos grans de l'etapa autonòmica, són des d'ara actors importants però secundaris de l'escena política catalana.

La intensitat del canvi s'ha revelat molt més marcada a Catalunya. Dependrà de la intel·ligència i el coratge polític dels líders consolidats, els independentistes i En Comú, que els canvis a Espanya tinguin perspectives d'èxit.

D’IMPOSSIBLE A POSSIBLE (REEDICIÓ)

Durant els 8 anys que vaig estar com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta amb CiU al govern, havia un paraula amb la que ens amartellaven la majoria de vegades l’oposició els hi feia un suggeriment, ja fos en forma de moció o simplement com a prec: impossible!

Així era impossible recuperar el tradicional berenar del bou després que s’eliminés per l’episodi de les vaques boixes; era impossible tornar a fer gratuïta l’entrada a la fira de mostres; era impossible ubicar la zona lúdica al passeig del riu; era impossible traslladar el centre de rehabilitació a les dependències de l’Hospital Comarcal; era impossible reubicar l’emissora de ràdio municipal... També era impossible canviar el nom dels dos carrers amb més connotacions franquistes que queden a la nostra ciutat: el de Ruiz de Alda, fundador de la Falange, i el de Garcia Morato, aviador feixista.  

Però no us cregueu que no ho argumentaven. D’excuses no els hi faltaven. En el cas dels carrers ens deien que havien fet una consulta als veïns i tot i que la participació havia estat molt baixa, havia guanyat l’opció de mantenir-ne el nom. El que no ens van explicar va ser la divulgació que s’havia fet abans de la votació... Si és que hi va haver votació... Què existís la llei de la Memòria Històrica que els obligava a corregir aquests tipus d’anomalies, no era determinant, tal i com va quedar demostrat.  

Però el més curiós és que també existia el carrer Garcia Valiño, el general en cap de la divisió Navarra que va aconseguir partir en dos la zona republicana arribant a la Mediterrani a l’alçada de Vinaròs des del Nord. El nom d’aquest carrer es va canviar pel de l’escultor Innocenci Soriano-Montagut sense cap tipus de problema. Potser per que una filla de l’artista estava vinculada a Convergència? No heu de ser malpensats...

Ha hagut de ser amb l’arribada d’ERC al govern municipal quan el ple ha aprovat la substitució dels noms. Els nous noms els haurà de proposar la Comissió de Cultura, tal i com s’ha fet els darrers temps quan s’han hagut d’obrir nous carrers com a conseqüència de l’expansió de la ciutat. Per tant, allò que fa uns anys era impossible, ara s’ha convertit en realitzable.

D’aquesta situació hi ha una cosa que em crida poderosament l’atenció. Els dos primers governs democràtics ampostins després de la dictadura franquista van ser d’esquerres: el primer gràcies a un pacte de govern entre el PSUC (la força guanyadora) i el PSC i el segon del PSC. Per què no es van canviar llavors? És el mateix cas que Madrid, Barcelona o d’altres municipis que ara que fa 40 anys de la mort de Franco es plantegen retirar els darrers símbols franquistes que encara queden. És què no hi van haver governs d’esquerres que ho haurien pogut promoure abans? El poc temps que havia passat des de la mort del dictador no em sembla una excusa de pes i veureu el perquè.

Les primeres eleccions municipals des de la II República van ser l’any 1979. A la majoria de pobles es van formar governs municipals que res tenien que veure amb l’etapa anterior. Com sabeu sóc fill de la Galera i allí s’hi va presentar una única candidatura de consens amb gent de diferents ideologies. Una de les primeres decisions que va prendre el nou consistori va ser canviar els pocs noms franquistes que hi havia: així el carrer Generalísimo es va passar a dir Major, el José Antonio, Camí vell de Godall i el General Mola, Amposta. Sempre m’he sentit orgullós d’aquelles persones (alguns d’ells ja difunts) que van formar part del primer ajuntament democràtic que vaig conèixer.

Per cert, sabeu què va votar el grup municipal de CiU el passat ple del dia 30 de novembre sobre el canvi dels noms dels carrers? Es va abstenir...

Hauria de tenir més informació per a conèixer amb exactitud els motius del sentit del vot, però no em negareu que sobta que els membres d’un partit polítics que es mostra partidari de la independència siguin reticents a substituir el nom dels carrers franquistes.