Els socialistes s'han salvat del desastre

CARLOS ELORDI

Periodista

En el moment que s'escriu aquesta nota no hi ha celebracions davant la seu del PP ni tampoc davant la del PSOE. Els dos partits han patit una patacada que no és menys dura per haver sigut prevista per les enquestes. Però la intensitat política és diferent en cada cas. El PP, malgrat haver sigut la formació més votada, ha entrat en un terreny de debilitat i de dependència d'altres forces que pot produir els resultats més dispars, però en tot cas molt inquietants. En canvi, tot indica que el PSOE s'ha salvat del desastre que gairebé tothom donava per fet fins avui mateix.

Malgrat haver obtingut els pitjors resultats des del 1977, el partit dePedro Sánchez, amb els seus 90 escons, ha mantingut el tipus i segueix sent una referència imprescindible en l'escenari polític espanyol, però no pas en el català ni en el basc. Malgrat que amb els socialistes no se sap mai, aquesta impressió permetria pronosticar que no hi haurà la traumàtica crisi interna en el partit que molts preveien que es produiria després de les eleccions generals. Hi haurà crítiques i tensions, però tot indica que Pedro Sánchez seguirà en el càrrec.

Més difícil és preveure quina postura adoptarà el PSOE en la complexa i incerta situació general que els resultats han creat. I, en primer lloc, què farà en la votació d'investidura de Mariano Rajoy, primer acte del nou Parlament i que pot ser l'últim si el líder del Partit Popular no obté la majoria necessària per aconseguir la presidència.

LA DIFÍCIL INVESTIDURA

Les xifres són contundents. Hi ha, en principi, més escons que votarien contra Rajoy dels que ho farien a favor o s'abstindrien. Si el PSOE vota no, juntament amb Podem, Esquerra, Democràcia i Llibertat, Geroa Bai, Izquierda Unida i Bildu, Rajoy seria rebutjat. Després d'això, només una nova candidatura, possiblement encapçalada per Sánchez, podria evitar que s'haguessin de repetir les eleccions.

La posició del PSOE en la votació d'investidura és, per tant, la incògnita crucial del futur més immediat. Si s'absté, com farà Ciutadans i pot ser que també el PNB i Coalició Canària, donarà el govern a Rajoy. Si vota no, el traurà d'escena. La hipòtesi d'una coalició de govern entre el PP i el PSOE, que ha tornat amb força en els cenacles polítics, se situa en un escenari posterior al de la investidura. I fer càbales al voltant d'aquestes possibilitats quan encara no se n'ha substanciat el pas previ és prematur.

Es pot preveure que els socialistes rebran pressions molt fortes perquè s'abstinguin. Però la nova realitat política que s'ha creat després del 20-D pressionarà en el sentit contrari. Hi sobresurt, marcant-la, l'èxit de Podem, que és el d'una esquerra sui generis que ha aconseguit un excel·lent resultat proposant un canvi profund. Però a aquesta dada s'hi afegeix que el PSOE pot haver salvat els mobles gràcies al fet que Sánchez també ha entonat un discurs de canvi que qualsevol forma de posterior entesa amb el PP trairia. Els resultats confirmen un clar reforçament de l'esquerra. Els socialistes correrien molt seriosos riscos si sortissin d'aquest corrent.

MUERTE EN EL METRO (Primera part) Un relat de Víctor Donamaría

Si llego a saber, que iba a morir de esta forma tan cutre, seguro que no hubiese ido alardeando ante todo el mundo, que no tenía miedo a la muerte y que solo me aterraba el sufrimiento físico que conlleva esta consecuencia de la vida.

Pero ¡joder¡ morir de una manera tan anodina como voy hacerlo, eso ya es otra cosa. Sobre todo sin darme tiempo siquiera, a formular una frase ingeniosa, por la cual se me recordase In eternum.

Les cuento:

Iba camino del metro y noté un dolorcillo en la nuca, pese a mi hipocondría irredenta, no le di mucha importancia. Empecé a mosquearme más que un pavo en Navidad, cuando bajaba la escalera mecánica, y el dolorcillo, se iba convirtiendo en dolor, pero dolor  fetén. Cada vez más aturdido, alcancé a sentarme en el último vagón del tren que arribó a la estación de Vilumbrales, que coincidía con el fin de la maldita escalera mecánica.

Fue el último movimiento que hice en mi ya, escasa vida, pues una vez sentado-es un decir- como un ángulo de 45º con los brazos y manos apoyados en mis rodillas, perdí todas mis facultades físicas, solo me quedó el oído, la vista y el movimiento de los párpados.

Iba en el vagón acompañado en los asientos de enfrente, de dos tipejos con aspecto moruno o sudaca, no estoy seguro, y la verdad es que me importa un carajo.

Imagínense, como para acertar las nacionalidades de los pájaros estaba yo. Empecé a alarmarme. Intenté introducir la mano en el bolsillo de la cazadora, donde habitualmente suelo llevar un comprimido, el cual, según los médicos me lo debería tomar en caso de urgencia,  y me recuperaría el tiempo necesario para llegar al hospital más cercano.

Iba a morirme de un jamacuco en medio del metro, ¡menudo marichalazo!

No tuve tiempo de comprobar la eficacia del producto, pues no podía mover mis manos. En la siguiente estación (Cuatro Vientos) entraron tres muchachitas con aspecto e infraestructura estudiantil, y tuve la desdichada idea de llamar sus atenciones, mediante guiños para  no sé como, llegar a mi bolsillo y  conseguir alcanzar el comprimido. Ignoro que entendieron, pero me miraron con cara de desprecio, y oí a una de ellas algo así como jodido viejo verde, y se fueron al vagón contiguo.

El tren seguía su marcha por la línea 10, que creo es la mas larga de Madrid. Entraban unos y salían otros. En la siguiente parada entró el músico de rigor, que se dedica a destrozar cuantas interpretaciones realiza. ¡Y encima, tiene la desfachatez de pedir dineros por sus asesinatos musicales! Hizo tintinear su cajita de plástico bajo mis narices para llamar mi atención. (Yo seguía mas serio que Búster Keaton) Como le respondí de la única forma que podía, o sea moviendo los párpados, me lanzó un ríete de tu puta madre. Creo que fue injusto, después de todo yo me estaba muriendo, y además mi madre no tenía vela en este entierro-y nunca mejor dicho-.

(Continuarà...)                             

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 27-12-2015

Amposta. Carrer Amèrica cantonada amb Gran Capità. 

Clàsic on el hi hagi. La gent para a comprar al quiosc i no saben que significa haver de buscar aparcament. 
Si aqui n'hi ha, mireu-lo!!! 

DES DEL TRABUCADOR (3)