dissabte, 6 de febrer del 2016
La corrupció arriba en tramvia
JAUME REIXACH
La decisió de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, d'unir el tramvia del Baix Llobregat (Trambaix) amb el de Badalona (Trambesòs) per la Diagonal ha obert la caixa dels trons. En primer lloc, perquè aquesta proposta va ser rebutjada en la consulta popular organitzada l'any 2010 per l'aleshores alcaldeJordi Hereu, amb un 80% de vots en contra. En segon lloc, perquè el model de construcció i d'explotació del tramvia, pactat a finals del segle XX per la sociovergència rampant, és un escàndol monumental.
Paradoxes de la història. La primera consulta referendària ("dret a decidir") celebrada a Barcelona, a l'escalf de les tendències de la "nova política", la va organitzar el PSC i, en concret, l'aleshores primer tinent d'alcalde, Carles Martí. La baixa participació (12%), els errors telemàtics puntuals que es van produir i la derrota de l'opció que defensava l'equip de govern van provocar la dimissió d'aquest valuós i desaprofitat polític. El cap de CiU, Xavier Trias -que anys abans havia defensat la connexió dels dos tramvies- va liderar el vot en contra i això el va catapultar a la històrica victòria a les eleccions del 2011. Un cop elegit alcalde, Xavier Trias va fer la "seva" reforma de la Diagonal, entre la plaça Francesc Macià i el passeig de Gràcia, sense respectar que l'opció guanyadora de la consulta va ser la de no tocar l'avinguda.
La gran incògnita del projecte que ara promou Ada Colau és el model de gestió que tindrà aquesta nova línia de tramvia, de 3,9 kilòmetres, que ha d'unir la plaça Francesc Macià (Trambaix) amb la plaça de les Glòries (Trambesòs). Les dues branques existents actualment s'exploten amb un sistema mixt públic/privat que, en realitat, és una sagnia per a les arques públiques i un xollo per a les empreses que van aconseguir l'adjudicació de la concessió.
Construir i fer funcionar un tramvia no és, en principi, quelcom especialment car ni complicat. Per això no s'entén que l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) hagi de pagar cada any 45 milions d'euros per subvencionar el "dèficit" que, suposadament, genera aquest servei. Els bitllets que paguen els 24,4 milions d'usuaris anuals que tenen el Trambaix (16,3 milions) i el Trambesòs (8,1 milions) només cobreixen un 20% del seu pressupost de funcionament. En canvi, els 375 milions d'usuaris del metro cobreixen el 55% de les despeses del cost del servei i els 180 milions d'usuaris del bus, el 35%.
El perquè d'aquesta diferència té molt a veure amb la naturalesa jurídica de la seva explotació. Mentre el metro i el bus són 100% de titularitat pública (TMB), el tramvia és en un 95% de propietat privada (Globalvia-FCC-Bankia, Moventia, Alstom, Comsa-Emte i Acciona eren els principals accionistes fundacionals) i només el 5% públic (TMB i Ferrocarrils de la Generalitat). El Trambaix és una concessió de l'any 2000, amb una durada de 25 anys, i el Trambesòs es va adjudicar l'any 2002, amb un període concessional de 27 anys.
És a dir, amb una inversió de 563,4 milions d'euros -que, a més, es van embutxacar els principals accionistes (FCC, Acciona, Comsa-Emte i Alstom) en la construcció i equipament del tramvia- les dues empreses concessionàries cobraran, durant el període d'explotació, més de 1.000 milions d'euros en concepte de subvenció pública. Un negoci rodó i fastigós.
Per acabar-ho d'adobar, el consell d'administració del Tram (entitat que aplega les dues empreses) és un escàndol. El seu president és Josep Maria Cullell, l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques que va haver de dimitir per unaffaire de corrupció l'any 1994. Quatre dels accionistes fundacionals també estan embolicats en casos de corrupció: FCC(cas Pujol, cas 3%, cas Acuamed...), Bankia (cas Rodrigo Rato, les targetes black...), Emte (cas Pujol i cas 3%) i Acciona (cas Acuamed).
Tramvia per la Diagonal? D'entrada, Ada Colau ho ha de sotmetre a una consulta referendària a la ciutadania de Barcelona, que l'any 2010 va dir no. I si el projecte tira endavant, la gestió i l'explotació ha de ser pública, sense concessions. Ja n'hi ha prou de taurons corruptors que mosseguen els pressupostos públics amb impresentables tinglados empresarials! Compte, Ada Colau, que jugues amb foc i et cremaràs!
La decisió de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, d'unir el tramvia del Baix Llobregat (Trambaix) amb el de Badalona (Trambesòs) per la Diagonal ha obert la caixa dels trons. En primer lloc, perquè aquesta proposta va ser rebutjada en la consulta popular organitzada l'any 2010 per l'aleshores alcaldeJordi Hereu, amb un 80% de vots en contra. En segon lloc, perquè el model de construcció i d'explotació del tramvia, pactat a finals del segle XX per la sociovergència rampant, és un escàndol monumental.
Paradoxes de la història. La primera consulta referendària ("dret a decidir") celebrada a Barcelona, a l'escalf de les tendències de la "nova política", la va organitzar el PSC i, en concret, l'aleshores primer tinent d'alcalde, Carles Martí. La baixa participació (12%), els errors telemàtics puntuals que es van produir i la derrota de l'opció que defensava l'equip de govern van provocar la dimissió d'aquest valuós i desaprofitat polític. El cap de CiU, Xavier Trias -que anys abans havia defensat la connexió dels dos tramvies- va liderar el vot en contra i això el va catapultar a la històrica victòria a les eleccions del 2011. Un cop elegit alcalde, Xavier Trias va fer la "seva" reforma de la Diagonal, entre la plaça Francesc Macià i el passeig de Gràcia, sense respectar que l'opció guanyadora de la consulta va ser la de no tocar l'avinguda.
La gran incògnita del projecte que ara promou Ada Colau és el model de gestió que tindrà aquesta nova línia de tramvia, de 3,9 kilòmetres, que ha d'unir la plaça Francesc Macià (Trambaix) amb la plaça de les Glòries (Trambesòs). Les dues branques existents actualment s'exploten amb un sistema mixt públic/privat que, en realitat, és una sagnia per a les arques públiques i un xollo per a les empreses que van aconseguir l'adjudicació de la concessió.
Construir i fer funcionar un tramvia no és, en principi, quelcom especialment car ni complicat. Per això no s'entén que l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) hagi de pagar cada any 45 milions d'euros per subvencionar el "dèficit" que, suposadament, genera aquest servei. Els bitllets que paguen els 24,4 milions d'usuaris anuals que tenen el Trambaix (16,3 milions) i el Trambesòs (8,1 milions) només cobreixen un 20% del seu pressupost de funcionament. En canvi, els 375 milions d'usuaris del metro cobreixen el 55% de les despeses del cost del servei i els 180 milions d'usuaris del bus, el 35%.
El perquè d'aquesta diferència té molt a veure amb la naturalesa jurídica de la seva explotació. Mentre el metro i el bus són 100% de titularitat pública (TMB), el tramvia és en un 95% de propietat privada (Globalvia-FCC-Bankia, Moventia, Alstom, Comsa-Emte i Acciona eren els principals accionistes fundacionals) i només el 5% públic (TMB i Ferrocarrils de la Generalitat). El Trambaix és una concessió de l'any 2000, amb una durada de 25 anys, i el Trambesòs es va adjudicar l'any 2002, amb un període concessional de 27 anys.
És a dir, amb una inversió de 563,4 milions d'euros -que, a més, es van embutxacar els principals accionistes (FCC, Acciona, Comsa-Emte i Alstom) en la construcció i equipament del tramvia- les dues empreses concessionàries cobraran, durant el període d'explotació, més de 1.000 milions d'euros en concepte de subvenció pública. Un negoci rodó i fastigós.
Per acabar-ho d'adobar, el consell d'administració del Tram (entitat que aplega les dues empreses) és un escàndol. El seu president és Josep Maria Cullell, l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques que va haver de dimitir per unaffaire de corrupció l'any 1994. Quatre dels accionistes fundacionals també estan embolicats en casos de corrupció: FCC(cas Pujol, cas 3%, cas Acuamed...), Bankia (cas Rodrigo Rato, les targetes black...), Emte (cas Pujol i cas 3%) i Acciona (cas Acuamed).
Tramvia per la Diagonal? D'entrada, Ada Colau ho ha de sotmetre a una consulta referendària a la ciutadania de Barcelona, que l'any 2010 va dir no. I si el projecte tira endavant, la gestió i l'explotació ha de ser pública, sense concessions. Ja n'hi ha prou de taurons corruptors que mosseguen els pressupostos públics amb impresentables tinglados empresarials! Compte, Ada Colau, que jugues amb foc i et cremaràs!
divendres, 5 de febrer del 2016
MARINERS ESPANYOLS I PENSIONS NORUEGUES
Per poc que sigueu internautes, suposo que coneixeu alguna de les plataformes per mig de les quals, es presenten casos que en principi suposen una injustícia, es recullen firmes i es presenten davant l’administració competent per a que solucioni el problema. Potser les plataformes més conegudes són Change i Avaaz.
Per mig de Change em va arribar fa uns dies una petició per a reclamar a Noruega unes pensions que no volen pagar, en aquest cas a mariners espanyols que van treballar enrolats en pesquers d’aquell país nòrdic.
Us reprodueixo el text de la petició:
Entre 1955 y 1994, más de 12.000 marineros españoles trabajamos en la marina mercante en Noruega. 12.000 trabajadores que tuvimos que abandonar España para buscar un futuro mejor y decidimos hacerlo en este país nórdico, considerado un referente mundial en la protección de los derechos sociales.
Durante años, trabajamos en duras condiciones y con contratos legales, pagamos impuestos y aportamos miles de millones de coronas a las arcas noruegas. A pesar de todo, ahora el país nórdico no nos quiere pagar las pensiones que nos corresponden, alegando que, al ser marineros, “no residíamos en territorio noruego”. Una excusa ridícula a todas luces.
El trabajo en los buques de este país es, a todos los efectos, territorio de Noruega, de acuerdo con el Derecho Marítimo Internacional. Pero el gobierno noruego declara no reconocer ningún beneficio social y bloquea cualquier intento de resolver el problema y asumir responsabilidades.
Nuestro colectivo ha recibido numerosos apoyos, entre ellos el del Comité de Peticiones del Parlamento Europeo, el Congreso de los Diputados y los defensores del pueblo español, gallego y noruego, además de partidos, sindicatos y administraciones locales. Ahora, pedimos también tu ayuda.
Explicat això, què us sembla si us dic que potser no tinguin raó? Us explicaré una anècdota que em va passar fa anys, potser més de 20.
Una vegada, un amic de Paüls que treballava a la Caixa Postal que hi havia a l’Administració d’Hisenda de Tortosa, va portar-me uns papers d’un senyor del seu poble que s’havia enrolat com a mariner en barques de pesca noruegues i que havia demanat cobrar la pensió i semblava que li havien denegat. L’amic sabia que jo havia tramitat alguna pensió de temporers que havien anat a França a plantar arròs i veremar i va pensar que potser li podria donar un cop de ma.
Els papers estaven en noruec i per tant eren de molt difícil comprensió per a la majoria dels mortals. Què podia fer jo amb aquells papers? No sé que hauríeu fet vosaltres, però jo me’ls vaig guardar esperant una millor ocasió...
Penseu que us estic parlant d’uns anys on Internet encara no arribava a les llars. Si hagués segut ara ho hauria tingut molt més fàcil, ja que posant el text al traductor de Google m’hauria fet una traducció prou fiable i del tot entenedora.
Van passar els mesos i els anys i un dia, a un suplement setmanal del Periódico, hi havia un reportatge sobre Noruega i al peu del mateix l’adreça del consolat de Barcelona.
Llavors vaig anar a buscar els papers, vaig fer fotocòpies i les vaig enviar al consolat juntament amb una carta on els hi demanava que m’expliquessin el seu significat.
Me van contestar al cap de poc. Ara bé, el començament de la resposta em va sorprendre molt:
-El escrito deja bien claro...
Claro? Seria per a ells, no? I llavors explicava que quan s’enrolaven els donaven a triar entre tributar per a cobrar la pensió una vegada jubilats o bé renunciar a la prestació i en aquest cas se’ls hi pagava més. La majoria van optar per la segona opció potser per allò de: más vale pájaro en mano que ciento volando...
Potser no sigui el mateix cas, ja que els que reclamen al·leguen que se’ls hi denega per no residir a Noruega, però no vaig poder evitar recordar l’anècdota.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)