Ahir, la PDE va
tornar a fer història. Aquesta vegada amb la manifestació més gran que s’havia
fet mai al territori. Abans de començar em preguntaven quan ne podríem ser: Uns
30.000, calculo... Si les altres vegades n’érem 20.000 i aquesta vegada s’han
confirmat 50 autocars més la gent que vindrà en cotxe... Uns 30.000 –reiterava-.
De fet ja feia deies que pensava amb aquesta dada. De confirmar-se seria tot un
èxit.
Una vegada al puesto, difícil de calcular, molt
difícil... Crec que de cap lloc va poder veure’s la manifestació completa. Ja
cap el final, quan la capçalera va arribar al canal de la dreta de l’Ebre, al
terrat de l’edifici on està la pastisseria Alemany, s’hi aplegaven diferents
mitjans de comunicació. Des d’allí es tenia una vista privilegiada de la
manifestació ja que es veia pràcticament tota l’avinguda de la Ràpita. Però
encara hi havia molta gent pels voltants de la sortida, per tant, tampoc es va
poder veure tota la riuada de manifestants.
Diuen que fórem
50.000. M’ho crec. Però també em creuria si m’haguessin dir que n’érem 40.000 o
60.000... Crec que la xifra final poc importa. L’èxit va ser total i això és el
que compta. I a més, tal i com són sempre les manifestacions de la PDE va ser
una festa, una al·legoria al civisme i a la defensa d'un territori al seu riu, l'Ebre, al seu delta i tot el ric ecosistema que comporta.
Però a l’hora de
pujar els 15 esglaons (si fa o no fa) que portaven a l’avinguda Alcalde Palau, va
ser tota una odissea ja que molta gent havien optat per estar allí tota la
estona i no volien perdre un lloc tan privilegiat. Al final va haver de ser
Matilde Font que per megafonia hagués de demanar que se’ls deixés pujar per a
poder fer els pilars corresponents.
El final va ser
apoteòsic. Les intervencions de Amparo Moreno (encarregada de llegir el
manifest), la pròpia Matilde Font, Manolo Tomàs, Susanna Abella i Joan Antoni
Panisello van ser magistrals. Segur que si algú dels presents només va acudir
ahir a Amposta per solidaritat, se’n va anar amb la lliçó ben apresa i fet un
expert en temes hídrics i mediambientals.
I què dir dels
artistes? Joan Rovira, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que per
una vegada van cedir el protagonisme a Artur Gaya, Quique Pedret, Jordi Fusté i
companyia, els components de Riu en so i les jotes de Mario Pons, Silvia Ampolla, Sofia Morales Josep Bordes (Pepet i Marieta) i Dolors Espelta
(espero no deixar-me a ningú) van ser el deliri de la gent que es podia veure
per tota l’avinguda de l’Alcalde Palau i que arribava (i omplia) la plaça del
Mercat.
Una vegada es va
donar per acabada la manifestació, l’aventura era poder arribar al lloc de destinació
de cadascú: uns a dinar al pavelló on s’hi van fer unes paelles de germanor, el
altres al cotxe per a marxar cap a la ciutat o poble des d’on havien marxat
hores abans i alguns simplement a casa.
En arribar als 4 cantons, quan ja havia de fer més d’una
hora que havien començat els parlaments i les actuacions, hi arribava la cua de
la manifestació:. També allí trobàrem a una representació de Vinaròs que s’havien
volgut sumar a l’acte. I en passar per la plaça del Mercat, tot i que s’estava
buidant, encara hi havia força gent.
Em quedo amb la
sensació de pensar que férem història. Algun dia els llibres de text parlaran del moviment blau que inundava ciutats i
pobles sempre que s’ho proposava. I sinó en parlen, ho haurien de fer, ja que
mai s’havia donat una força tan important a un territori concret i menut com és
el nostre.
