ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (38)

MONTLLUÍS (3)

Cuando los amigotes de la lideresa decían que ella era cojonuda

ENRIC SOPENA

Cayó por fin, ante la Justicia, uno de los mayordomos de doña Esperanza Aguirre, llamado Ignacio González. Allá por donde ha ido pasando la lideresa,las bocanadas de la corrupción se han multiplicado, y a toda velocidad, en la Comunidad de Madrid y en la capital del Reino.

Inició la señora Aguirre sus múltiples andanzas, después de que le llegara el gran regalo: el tamayazo. Fichó doña Espe entonces a Francisco Granados, un desconocido que, mira por dónde, presidió la comisión de investigación deltamayazo.

Una monumental tomadura de pelo. Y el golpe contra la democracia fue fundamentalmente agua de mayo para la señora Aguirre, convertida en candidata in péctore para presidir el PP de Don Mariano Rajoy. Perdió la partida de la calle Génova, tanto Aguirre como su séquito de gentes, muchos nacidos para esconderse en la cueva de los ladrones.

Esperanza Aguirre ha dicho siempre, sin vacilar un milímetro, que ella nunca ha robado un solo euro. Puede ciertamente ser verdad lo que señala ella, una y otra vez. Pero no olvidemos: “Dime con quién andas y te diré quién eres”

Tanto Francisco Granados como el ex presidente de Madrid Ignacio González parece que se lo han llevado crudo, todo o casi todo

En el listado de muchos tipos y de algunas tipas, todos volcados en hacerle la ola a esta aristócrata más bien de segunda división, han comenzado a estallar muchos millones de euros. Pasad, pasad, les dice Esperanza aArturo Fernández, hundido, tras haber intentado llevárselo todo de sus buenísimas relaciones con el poder político. El cuñado del citado Fernández fue Díaz Ferrán, que inclusologró que le echaran de la CEOE.

¿Y qué decir de cuando Arturo Fernández, hablando cuando todavía era presidente de la CEOE –con su cuñado y ambos furiosos- dijeron que las empresas públicas deberían desaparecer? Díaz Ferrán soltó, además ante sus colegas, que la mejor era Esperanza Aguirre, una neoliberal sin piedad al menos. ¡Esperanza Aguirre es cojonuda!

Tanto Francisco Granados como el ex presidente de Madrid Ignacio González parece que se lo han llevado crudo, todo o casi todo. El caso del ático millonario de González viene de muy lejos.

Otro favorito de Aguirre es el presidente del Atlético de Madrid, Enrique Cerezo, segundo del fallecido Gil y Gil, menudo sinvergüenza. Cerezo es otro similar, aunque silencioso. El mundo del cine le hizo a Cerezo conquistar paletadas de dinero, vía TeleMadrid y con los guiños debidos hacia Aguirre. Demasiados amigos tiene o tuvo la señora Esperanza. “¡Qué tiempos aquellos, cuando ninguno había pisado aún la cárcel!”

Todos salieron contentos. Algún día habrá que informar a fondo de los juguetes de la lideresa. Y cómo fluían entre sus manos los periodistas bien tratados. Entre los cuales, se encontraban Jiménez Losantos y Pedro J. Ramírez. 

 

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

SOTA LA CLOSCA

De Vergara a eldiario.es. 

És d’escàndol que un govern en funcions només actuï com a tal qual l’interessa i quan no, no.

Rajoy, que va entrar en política perquè segurament no tenia res millor que fer aquell dia, però que és un pèssim governant tal com s’ha demostrat al llarg de la seva trajectòria, fa honor a la seva escassa (per no dir nul·la) talla política i personalitat al no voler acudir al Congrés a donar comptes de la seva agenda com a mandatari.

Crida l’atenció que no vulgui donar explicacions excusant-se en la interinitat del seu govern, en canvi no li va tremolar el pols quan va haver de signar la nova llei del Pla Hidrològic Nacional (ara sé li ha posat el nom de Planes Hidrológicos de las demarcaciones hidrogáficas...: Planes Hidrológicos –BOE 19-01-2016-) o quan membres del seu govern van a posar primeres pedres per a la construcció de noves infraestructures. M’estic referint, concretament, a l’Ana Pastor i Fàtima Báñez que aquesta setmana va anar a col·locar la primera pedra de la nova seu de la Tresoreria de la Seguretat Social de Vigo. Durant l’acte va tenir una picabaralla amb una regidora pel tracte que havien dispensat cal al consistori presidit per l’Abel Caballero del PSOE.    

Tan desateses té les funcions que no li interessen que ni tan sols s’ha reunit amb el nou president de Catalunya Carles Puigdemont, excusant-se de tenir l’agenda molt carregada... Però el cert és que se’l veu molt poc. Rajoy és l’estereotip del gallec:  conservador en extrem, prudent en desmesura, mancat de personalitat, confiat en escreix amb la seva gent... A la que ha donat suport incondicional fins que ha vist que s’apartava ell o l’apartaven els casos de corrupció...  

Només cal veure que ha estat el primer candidat en guanyar unes eleccions i no acceptar la proposta del Rei (perceptiva) per mirar de configurar una majoria de suport i intentar formar govern.

Rajoy espera l’ensopegada definitiva de Pedro Sánchez a la vegada que dóna cants de sirena per mirar d’atreure’l i de passada que li doni suport. Si fos així, parlaria amb el Rei per a que li encarregués la formació del nou govern.

Però de moment no porta pressa... Tot i que ja han passat pràcticament 3 mesos des de les eleccions generals, Rajoy segueix impassible... L’altre dia va dir que esperarà que passi Setmana Santa. Imagino que deurà d’assistir a moltes professos... El que hauria de fer és flagel·lar-se fins arrancar-se la pell a tires pel mal que ha fet al país durant el seu mandat.  

En canvi als líders de les altres formacions no els hi ha faltat feina. Pedro Sánchez, el candidat socialista i a qui el Rei li va encomanar formar govern (o al menys intentar-ho) s’ha reunit diversos cops amb el líder de C’s Albert Ribera i també amb el President Puigdemont. En canvi li ha costat més fer-ho amb Pablo Iglesias que, per la seva part, no va gens mancat de feina, ja que li ha sortit una crisi interna al seu partit que els hi pot costar molt cara.

Tot i això, Pedro y Pablo tenen previst reunir-se un dia d’aquest, sense esperar que passi la Setmana Santa. Serà un tot ho res i sospito que dependrà molt de la reunió de Pablo amb els seus barons territorials. Si avui Pablo Iglesias rep un suport incondicional dels líders territorials del seu partit, aviat es podria anunciar un pacte entre PSOE, Podemos, Unitat Popular (Izquierda Unida), Coalició Canària i molt probablement els nacionalistes (o independentistes) bascos i catalans...

Pablo Iglesias sap que una crisi important només pot ser contrarestada amb una mesura dràstica i aquesta seria pactar amb el PSOE. Però a part d’això sap una altra cosa: que si anem cap a una repetició d’eleccions, el seu partit perdrà una bona part de suport i de diputats i només els hi faltaria això.