dimecres, 5 d’octubre del 2016
Dels 400 de Millet als 2.000 de Junts x Sí
JAUME REIXACH
Per a mi, el més interessant d'aquesta enquesta és el treball de camp en què es fonamenta i que ens dóna una radiografia molt precisa de la societat catalana que, curiosament, ha estat deliberadament negligida en la projecció mediàtica que s'ha fet de l'estudi. Com és la Catalunya de l'any 2016? Gratant en els resultats demoscòpics del segon Òmnibus, trobem respostes 'sorprenents', molt allunyades dels estereotips que se'ns intenten vendre, amb pesada insistència, des del poder polític institucional.
* D'entrada, l'Institut Apolda SL detecta que la primera llengua dels catalans... és el castellà (42,3%) i que el català ho és només pel 29,5%, mentre que els bilingües funcionals són el 20,5%
* Quan pregunta per la identitat, resulta que les persones que es consideren més catalanes que espanyoles o només catalanes sumen el 33,7% i que el 56% s'inscriuen, en diversa graduació, en el despectivament anomenat 'bloc unionista'
* En aquesta línia, el 71,6% considera que el clima de convivència entre els autòctons i els immigrats és bo o molt bo
* Econòmicament, el 41,8% de la població afirma que és de classe baixa o mitjana-baixa i, en termes polítics, és majoritari el segment que es considera de centreesquerra i esquerra (52,6%)
* També guanyen els qui prefereixen una societat més justa i igualitària sobre els qui defensen la prevalença de la llibertat individual i, en aquest sentit, l'opinió majoritària (58,1%) és que no s'han d'abaixar els impostos per poder mantenir així els serveis públics i les prestacions socials.
* I, avís a navegants: el 53,9% s'estima més que els representi un ciutadà normal que no un polític professional (25,8%)
Si cal acceptar, per bé o per mal, l'honestedat del treball de camp de l'Institut Apolda SL, aquesta és la "Catalunya real" que tenim avui: majoritàriament castellanoparlant, amb una accentuada consciència social, refractària a la professionalització de la política, sensata i molt tolerant amb els nouvinguts.
Quins són els titulars que els mitjans de comunicació han traslladat a l'opinió pública catalana sobre els resultats de l'enquesta d'aquest segon Òmnibus de la Generalitat?
* El 82% dels catalans estan d'acord amb que els diputats han d'obeir en tot moment la voluntat del poble (tu ja m'entens...)
* El 62,5% dels catalans estan d'acord amb les ambaixades a l'exterior (en realitat, la pregunta concreta parlava de "delegacions a l'exterior per incrementar les inversions, les exportacions i per tenir veu pròpia al món")
Òbviament, la societat catalana és molt rica i plural, plena de matisos i també de frikis molt cridaners. Però el 'mainstream' és el que, amb un marge d'error del 2,83%, ens descriu el treball de camp de l'Institut Apolda SL. La pregunta que cal fer-se és:resulta políticament raonable tensar i castigar aquest 'corpus social' amb l'aprovació d'unes lleis de transitorietat jurídica per proclamar un Estat propi i convocar un referèndum unilateral d'independència? La resposta és clara: no. Més enllà de la propaganda i de la manipulació mediàtica, la realitat és la que és.
En aquesta Catalunya, ara i aquí, el procés independentista és artificial i, en tot cas, immadur, encara que el soroll sigui monotemàtic i, de vegades, eixordador. Per tant, la política que mena el president Carles Puigdemont -obligat democràticament a governar pel conjunt de la societat catalana- és greument errònia i profundament injusta. Està portant el país per uns camins tortuosos molt allunyats de la majoria social i això, més enllà de l'aritmètica conjuntural del Parlament de Catalunya, és una irresponsabilitat inacceptable.
Fèlix Millet, abans de la seva caiguda als inferns per l'estafa del Palau de la Música, explicava que a Catalunya "som unes 400 persones, ens trobem a tot arreu i sempre som els mateixos". Amb Junts x Sí al poder, i amb la CUP fent d'escolanets, aquest cercle de privilegiats s'ha ampliat, amb la cançó de la independència, a unes 2.000 persones: polítics professionals, assessors, 'spin doctors', editors, opinadors, tertulians, intel·lectuals endollats, 'mobilitzadors', caçasubvencions, comunicòlegs, marquetinians... que parasiten i sagnen els pressupostos públics.
Indiferents a la societat catalana "real" en la qual viuen, aquestes 2.000 persones mouen el 'cotarro'... per mantenir el 'seu cotarro'. Fins quan?
Sota la direcció de Jordi Argelaguet, el Centre d'Estudis i Opinió(CEO) s'ha convertit en una 'estructura d'Estat' que guia i anticipa els escenaris polítics que decideix, a cada moment, el 'sanedrí processista' que governa la Generalitat des de fa quatre anys. Els resultats de les enquestes que divulga aquest organisme, depenent del departament de Presidència, són totalment 'precuinats', 'cuinats' i 'recuinats' amb l'objectiu de fixar les consignes que, amb posterioritat, seran divulgades a tota la societat catalana a través del potent aparell de mitjans de comunicació subvencionats, públics i privats, que el govern té a la seva disposició.
Qualsevol excusa és bona. En aquesta ocasió ha estat l'enquesta corresponent al segon Òmnibus anual de la Generalitat, destinat, en principi, a conèixer la valoració que fa l'opinió pública sobre la gestió del govern del president Carles Puigdemont. Aquesta vegada, el CEO ha encarregat la feina a l'empresa Institut Apolda SL, que ha fet 1.200 entrevistes presencials.
Qualsevol excusa és bona. En aquesta ocasió ha estat l'enquesta corresponent al segon Òmnibus anual de la Generalitat, destinat, en principi, a conèixer la valoració que fa l'opinió pública sobre la gestió del govern del president Carles Puigdemont. Aquesta vegada, el CEO ha encarregat la feina a l'empresa Institut Apolda SL, que ha fet 1.200 entrevistes presencials.
Per a mi, el més interessant d'aquesta enquesta és el treball de camp en què es fonamenta i que ens dóna una radiografia molt precisa de la societat catalana que, curiosament, ha estat deliberadament negligida en la projecció mediàtica que s'ha fet de l'estudi. Com és la Catalunya de l'any 2016? Gratant en els resultats demoscòpics del segon Òmnibus, trobem respostes 'sorprenents', molt allunyades dels estereotips que se'ns intenten vendre, amb pesada insistència, des del poder polític institucional.
* D'entrada, l'Institut Apolda SL detecta que la primera llengua dels catalans... és el castellà (42,3%) i que el català ho és només pel 29,5%, mentre que els bilingües funcionals són el 20,5%
* Quan pregunta per la identitat, resulta que les persones que es consideren més catalanes que espanyoles o només catalanes sumen el 33,7% i que el 56% s'inscriuen, en diversa graduació, en el despectivament anomenat 'bloc unionista'
* En aquesta línia, el 71,6% considera que el clima de convivència entre els autòctons i els immigrats és bo o molt bo
* Econòmicament, el 41,8% de la població afirma que és de classe baixa o mitjana-baixa i, en termes polítics, és majoritari el segment que es considera de centreesquerra i esquerra (52,6%)
* També guanyen els qui prefereixen una societat més justa i igualitària sobre els qui defensen la prevalença de la llibertat individual i, en aquest sentit, l'opinió majoritària (58,1%) és que no s'han d'abaixar els impostos per poder mantenir així els serveis públics i les prestacions socials.
* I, avís a navegants: el 53,9% s'estima més que els representi un ciutadà normal que no un polític professional (25,8%)
Si cal acceptar, per bé o per mal, l'honestedat del treball de camp de l'Institut Apolda SL, aquesta és la "Catalunya real" que tenim avui: majoritàriament castellanoparlant, amb una accentuada consciència social, refractària a la professionalització de la política, sensata i molt tolerant amb els nouvinguts.
Quins són els titulars que els mitjans de comunicació han traslladat a l'opinió pública catalana sobre els resultats de l'enquesta d'aquest segon Òmnibus de la Generalitat?
* El 82% dels catalans estan d'acord amb que els diputats han d'obeir en tot moment la voluntat del poble (tu ja m'entens...)
* El 62,5% dels catalans estan d'acord amb les ambaixades a l'exterior (en realitat, la pregunta concreta parlava de "delegacions a l'exterior per incrementar les inversions, les exportacions i per tenir veu pròpia al món")
Òbviament, la societat catalana és molt rica i plural, plena de matisos i també de frikis molt cridaners. Però el 'mainstream' és el que, amb un marge d'error del 2,83%, ens descriu el treball de camp de l'Institut Apolda SL. La pregunta que cal fer-se és:resulta políticament raonable tensar i castigar aquest 'corpus social' amb l'aprovació d'unes lleis de transitorietat jurídica per proclamar un Estat propi i convocar un referèndum unilateral d'independència? La resposta és clara: no. Més enllà de la propaganda i de la manipulació mediàtica, la realitat és la que és.
En aquesta Catalunya, ara i aquí, el procés independentista és artificial i, en tot cas, immadur, encara que el soroll sigui monotemàtic i, de vegades, eixordador. Per tant, la política que mena el president Carles Puigdemont -obligat democràticament a governar pel conjunt de la societat catalana- és greument errònia i profundament injusta. Està portant el país per uns camins tortuosos molt allunyats de la majoria social i això, més enllà de l'aritmètica conjuntural del Parlament de Catalunya, és una irresponsabilitat inacceptable.
Fèlix Millet, abans de la seva caiguda als inferns per l'estafa del Palau de la Música, explicava que a Catalunya "som unes 400 persones, ens trobem a tot arreu i sempre som els mateixos". Amb Junts x Sí al poder, i amb la CUP fent d'escolanets, aquest cercle de privilegiats s'ha ampliat, amb la cançó de la independència, a unes 2.000 persones: polítics professionals, assessors, 'spin doctors', editors, opinadors, tertulians, intel·lectuals endollats, 'mobilitzadors', caçasubvencions, comunicòlegs, marquetinians... que parasiten i sagnen els pressupostos públics.
Indiferents a la societat catalana "real" en la qual viuen, aquestes 2.000 persones mouen el 'cotarro'... per mantenir el 'seu cotarro'. Fins quan?
El futur és socialista
JAUME REIXACH
Som 7.500 milions de persones vagant per la infinitat de l’Univers en una bola de Vida. Ningú no sap ni pot saber què serà de nosaltres, pobres nàufrags en la foscor de l’espai. Només tenim una certesa: el Sol, l’estel que ens il·lumina i ens escalfa, s’extingirà d’aquí a uns 8.000 milions d’anys i aleshores sí que tot s’haurà acabat.
Mentrestant, què fem els humans sobre la Terra? Ara que ja coneixem tots els secrets del planeta i estem tots interconnectats, ho tenim tot a l’abast per edificar una civilització fraternal i exemplar. Aquesta és la fita final del socialisme teòric: la construcció d’una comunitat humana sense classes, sense opressió, sense injustícies; culta, solidària, confortable i harmònica.
Els extraordinaris avenços de la ciència ens acosten cada cop més a aquest ideal, somniat pels filòsofs utòpics i les religions de tots els temps. El socialisme, despullat de les misèries orgàniques i de les ambicions personalistes, té un futur esplendorós al davant. Sense abandonar l’àmbit les idees, els principals obstacles per avançar cap a la humanitat cooperativa i en pau són el nacionalisme excloent i el liberalisme egoista, font atàvica, com bé sabem, de conflictes, de desigualtat i de dolor.
Per saber cap a on hem d’anar cal saber, d’entrada, on som. Ubicats a Catalunya i a Espanya, ens trobem en la fase de vertebració dels Estats Units d’Europa (EUE), el projecte sorgit després de les dues devastadores guerres mundials del segle XX per superar, precisament, el càncer del nacionalisme agressiu i del populisme autoritari. Malgrat totes les dificultats i entrebancs, ja som 340 milions de persones que portem la mateixa moneda a la butxaca: l’euro. I això és irreversible.
Venim de la superació de la Guerra Freda, que es va acabar amb la simbòlica destrucció del Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989. Aquest ‘mur’, herència també de la II Guerra Mundial, ens va deixar un sistema de partits que ha quedat obsolet, però que encara continua parcialment dempeus.
Descartat el comunisme com a ‘via exprés’ per assolir el socialisme, els esquemes partidistes heretats s’han d’adaptar a la nova realitat. Avui, la vella democràcia-cristiana i la vella socialdemocràcia defensen, a la pràctica, els mateixos valors humanistes, econòmics i socials. Això ho exemplifica molt bé el democristià Matteo Renzi, el president del govern que lidera tot l’àmbit catòlic, progressista i excomunista a Itàlia. O la ‘grosse koalition’ que governa a Alemanya, amb la cancellera democristiana Angela Merkel i el vicecanceller socialdemòcrataSigmar Gabriel.
La disputa ideològica a Europa ja no és entre la dreta i l’esquerra tradicionals. Això va quedar enterrat sota els enderrocs del Mur de Berlín. Les forces en xoc són els reformistes partidaris de la construcció dels EUE i els populismes nacionalistes que s’hi oposen; els defensors de l’economia social de mercat vs. els llibertarians que combaten els costos de l’Estat del Benestar. Els temes de fricció són ara l’emigració, els refugiats, la convivència amb els practicants de la religió musulmana, la precarietat dels joves, la sostenibilitat de les pensions i, en el fons, l’acceptació o el rebuig de la nova identitat barrejada que comporta la consolidació de la Unió Europea.
Per entendre’ns, el gran combat electoral que viurem l’any vinent a França, on l’“esquerra” (François Hollande) i la “dreta” (Alain Juppé) tenen el mateix enemic comú: el Front National deMarine Le Pen.
Des de Catalunya hem d’entendre en quin context estem i ens movem. La Unió Europea és, en essència, l’aliança entre Alemanya i França per acabar amb les pulsions nacionalistes que, durant segles, han dessagnat el Vell Continent. El principi d’adhesió implica l’acceptació d’aquesta realitat. Per això, el “procés secessionista” català mereix menyspreu i rebuig a Brussel·les. Estem intentant construir els EUE i no és el moment d’alimentar els particularismes identitaris ni de crear noves entitats estatals. No en som conscients, però, en síntesi, les reivindicacions sobiranistes de Catalunya –per molt que les embolcallem amb grans paraules- formen part de l’onada populista que amenaça actualment els fonaments del projecte europeu.
No seré jo qui el defensi, però a Mariano Rajoy se li ha de reconèixer una virtut política: va heretar de José María Aznar unPP que s’emmirallava en els “neocons” dels Estats Units i l’ha transformat en un partit de centre reformista europeu. També ha desmuntat, a la seva manera, les trames de corrupció que s’havien enquistat al partit, condemnant els seus principals protagonistes a l’ostracisme polític.
El PP del 2016 no és el mateix que el del 2000. I això el PSOEho ha d’assumir i acceptar. Per això, la destitució de Pedro Sánchez (“No es no”) estava cantada. Inserits plenament en la Unió Europea, és perfectament homologable, com ho és a Alemanya, un govern del PP i Ciutadans amb el suport, per abstenció, de la socialdemocràcia. En el procés de construcció dels EUE, Brussel·les exigeix als estats membres tres condicions ‘sine qua non’:
*Que tinguin un govern democràtic estable
*Que aprovin i executin els pressupostos estatals, sense desviació del dèficit assignat
*Que apliquin amb diligència les directrius que emanen de laComissió Europea
Som al mes d’octubre i encara s’han de debatre i aprovar els pressupostos de l’any vinent a l’Estat espanyol. Entesos?
És obvi que la Constitució espanyola de 1978 grinyola i que s’ha de reformular en alguns aspectes. No hem d’oblidar que es va redactar en unes condicions històriques excepcionals, amb el franquisme encara molt viu. En l’actual Congrés dels Diputats, PP, PSOE i Ciutadans sumen més de les 2/3 parts i, per tant, poden endegar la necessària reforma constitucional que, entre altres qüestions, hauria de precisar i perfeccionar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol.
Jo ho tinc clar. Espanya va ser governada durant 200 anys per la Casa dels Àustries i Catalunya, en general, en té un bon record. Salvant totes les distàncies, l’“esperit federalista” dels Habsburg té la seva plasmació en la Constitució alemanya de 1949, que protegeix la singularitat de Baviera i converteix el Senat en una cambra de representació dels estats federats. Per què no fem una transposició de la Llei Fonamental alemanya a l’Estat espanyol i ens hi inspirem per reformar la “vella” Constitució?
Som 7.500 milions de persones vagant per la infinitat de l’Univers en una bola de Vida. Ningú no sap ni pot saber què serà de nosaltres, pobres nàufrags en la foscor de l’espai. Només tenim una certesa: el Sol, l’estel que ens il·lumina i ens escalfa, s’extingirà d’aquí a uns 8.000 milions d’anys i aleshores sí que tot s’haurà acabat.
Mentrestant, què fem els humans sobre la Terra? Ara que ja coneixem tots els secrets del planeta i estem tots interconnectats, ho tenim tot a l’abast per edificar una civilització fraternal i exemplar. Aquesta és la fita final del socialisme teòric: la construcció d’una comunitat humana sense classes, sense opressió, sense injustícies; culta, solidària, confortable i harmònica.
Els extraordinaris avenços de la ciència ens acosten cada cop més a aquest ideal, somniat pels filòsofs utòpics i les religions de tots els temps. El socialisme, despullat de les misèries orgàniques i de les ambicions personalistes, té un futur esplendorós al davant. Sense abandonar l’àmbit les idees, els principals obstacles per avançar cap a la humanitat cooperativa i en pau són el nacionalisme excloent i el liberalisme egoista, font atàvica, com bé sabem, de conflictes, de desigualtat i de dolor.
Per saber cap a on hem d’anar cal saber, d’entrada, on som. Ubicats a Catalunya i a Espanya, ens trobem en la fase de vertebració dels Estats Units d’Europa (EUE), el projecte sorgit després de les dues devastadores guerres mundials del segle XX per superar, precisament, el càncer del nacionalisme agressiu i del populisme autoritari. Malgrat totes les dificultats i entrebancs, ja som 340 milions de persones que portem la mateixa moneda a la butxaca: l’euro. I això és irreversible.
Venim de la superació de la Guerra Freda, que es va acabar amb la simbòlica destrucció del Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989. Aquest ‘mur’, herència també de la II Guerra Mundial, ens va deixar un sistema de partits que ha quedat obsolet, però que encara continua parcialment dempeus.
Descartat el comunisme com a ‘via exprés’ per assolir el socialisme, els esquemes partidistes heretats s’han d’adaptar a la nova realitat. Avui, la vella democràcia-cristiana i la vella socialdemocràcia defensen, a la pràctica, els mateixos valors humanistes, econòmics i socials. Això ho exemplifica molt bé el democristià Matteo Renzi, el president del govern que lidera tot l’àmbit catòlic, progressista i excomunista a Itàlia. O la ‘grosse koalition’ que governa a Alemanya, amb la cancellera democristiana Angela Merkel i el vicecanceller socialdemòcrataSigmar Gabriel.
La disputa ideològica a Europa ja no és entre la dreta i l’esquerra tradicionals. Això va quedar enterrat sota els enderrocs del Mur de Berlín. Les forces en xoc són els reformistes partidaris de la construcció dels EUE i els populismes nacionalistes que s’hi oposen; els defensors de l’economia social de mercat vs. els llibertarians que combaten els costos de l’Estat del Benestar. Els temes de fricció són ara l’emigració, els refugiats, la convivència amb els practicants de la religió musulmana, la precarietat dels joves, la sostenibilitat de les pensions i, en el fons, l’acceptació o el rebuig de la nova identitat barrejada que comporta la consolidació de la Unió Europea.
Per entendre’ns, el gran combat electoral que viurem l’any vinent a França, on l’“esquerra” (François Hollande) i la “dreta” (Alain Juppé) tenen el mateix enemic comú: el Front National deMarine Le Pen.
Des de Catalunya hem d’entendre en quin context estem i ens movem. La Unió Europea és, en essència, l’aliança entre Alemanya i França per acabar amb les pulsions nacionalistes que, durant segles, han dessagnat el Vell Continent. El principi d’adhesió implica l’acceptació d’aquesta realitat. Per això, el “procés secessionista” català mereix menyspreu i rebuig a Brussel·les. Estem intentant construir els EUE i no és el moment d’alimentar els particularismes identitaris ni de crear noves entitats estatals. No en som conscients, però, en síntesi, les reivindicacions sobiranistes de Catalunya –per molt que les embolcallem amb grans paraules- formen part de l’onada populista que amenaça actualment els fonaments del projecte europeu.
No seré jo qui el defensi, però a Mariano Rajoy se li ha de reconèixer una virtut política: va heretar de José María Aznar unPP que s’emmirallava en els “neocons” dels Estats Units i l’ha transformat en un partit de centre reformista europeu. També ha desmuntat, a la seva manera, les trames de corrupció que s’havien enquistat al partit, condemnant els seus principals protagonistes a l’ostracisme polític.
El PP del 2016 no és el mateix que el del 2000. I això el PSOEho ha d’assumir i acceptar. Per això, la destitució de Pedro Sánchez (“No es no”) estava cantada. Inserits plenament en la Unió Europea, és perfectament homologable, com ho és a Alemanya, un govern del PP i Ciutadans amb el suport, per abstenció, de la socialdemocràcia. En el procés de construcció dels EUE, Brussel·les exigeix als estats membres tres condicions ‘sine qua non’:
*Que tinguin un govern democràtic estable
*Que aprovin i executin els pressupostos estatals, sense desviació del dèficit assignat
*Que apliquin amb diligència les directrius que emanen de laComissió Europea
Som al mes d’octubre i encara s’han de debatre i aprovar els pressupostos de l’any vinent a l’Estat espanyol. Entesos?
És obvi que la Constitució espanyola de 1978 grinyola i que s’ha de reformular en alguns aspectes. No hem d’oblidar que es va redactar en unes condicions històriques excepcionals, amb el franquisme encara molt viu. En l’actual Congrés dels Diputats, PP, PSOE i Ciutadans sumen més de les 2/3 parts i, per tant, poden endegar la necessària reforma constitucional que, entre altres qüestions, hauria de precisar i perfeccionar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol.
Jo ho tinc clar. Espanya va ser governada durant 200 anys per la Casa dels Àustries i Catalunya, en general, en té un bon record. Salvant totes les distàncies, l’“esperit federalista” dels Habsburg té la seva plasmació en la Constitució alemanya de 1949, que protegeix la singularitat de Baviera i converteix el Senat en una cambra de representació dels estats federats. Per què no fem una transposició de la Llei Fonamental alemanya a l’Estat espanyol i ens hi inspirem per reformar la “vella” Constitució?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)