dijous, 13 d’abril del 2017
ALCÁZAR DE SAN JUAN 1
Tres notes sobre els Pressupostos
Periodista
Montoro ja s'ha polit el 54% abans d'elaborar els comptes del 2017
Ja es coneixen els Pressupostos i sorgeixen tot tipus de crítiques. Algunes correctes, però altres inadmissibles perquè ho volen tot: apujar la despesa social, més inversió pública i abaixar els impostos. Ignoren una cosa elemental: que per a un nivell d’ingressos –difícil d’augmentar a curt–, quan estires la manta de la despesa cap a una banda, forçosament despulles les altres. Telegrafiaré tres notes –no partidistes– que indiquen que, malgrat que l’economia creix i es crea ocupació, seguim en una situació molt delicada.
UNA. De cada 100 euros que l’Estat recapta o demana prestats, el 54% ja el té gastat. Solo pot usar –i amb no gaire llibertat– el 46% restant. En efecte, la despesa en pensions creix el 3,1%, per l’augment del nombre de pensionistes, tot i que la pensió individual pugi només el 0,25%. Són ni més ni menys que 139.600 milions, el 40% del total.
Ningú voldrà que l’Estat retalli per aquí. Tampoc es poden deixar de pagar els 32.171 milions d’interessos pel deute acumulat (dèficits anteriors) perquè necessitem seguir demanant diners als mercats. Així es gasta un altre 9% del total. I l’assegurança de desocupació –només la dreta més recalcitrant vol eliminar-la– pujarà a 18.000 milions, un 5% de la despesa. El 54% del Pressupost ja està, doncs, consumit. Cal entendre llavors el pobre Montoro. Afronta una equació infernal perquè la despesa en pensions i en pagament del deute (ara els tipus d’interès són molt baixos) només poden augmentar.
DOS. Encara que els ingressos pressupostaris pujaran el 7% perquè el PIB torna a créixer (no passa el mateix amb les cotitzacions socials), la despesa total ha de baixar per reduir el dèficit del 4,3% del PIB del 2016 al 3,1% el 2017. Per complir amb Brussel·les i perquè no segueixin pujant els interessos del deute.
Conclusió: s’han d’usar les estisores. Però no amb el 54% ja consumit, ni amb els sous dels funcionaris (pugen l’1%), ni en la despesa social (després d’anys de retallades), ni per impedir lleugers i raonables augments en educació i investigació. Llavors... les estisores ataquen amb força la inversió pública, que cau un 21% respecte al que es va pressupostar (no realitzar) el 2016. La inversió en infraestructures es redueix a 7.540 milions quan abans de la crisi va ser de 24.000. ¿És raonable o és una solució avui i un problema demà?
I així, malgrat el que Rajoy va prometre a Barcelona i malgrat que la inversió a Catalunya puja del 10,7% al 13,4% del total, en valors absoluts baixa un 2,6%. Menys que al País Basc (15%) o Galícia (32%) o Andalusia (37%) però baixa. La inversió només puja a Canàries perquè els Pressupostos depenen del vot de dos diputats illencs de partits diferents.
TRES. Els comptes millorarien pujant una mica algun impost per gastar una mica més. O per no castigar el cine amb l’IVA. I hi havia acord amb Brussel·les d’un nou tribut a les begudes ensucrades que perjudiquen la salut. Però en aquest punt Ciutadans ha preferit el dogma –cap impost més– que modernitzar el país. ¡Caram amb la nova política!
dimecres, 12 d’abril del 2017
CENSURA DIGITAL
La passada setmana me va passar un cas curiós. Curiós perquè personalment no m’havia passat mai, tot i que tenia constància de que coses així podien passar.
Va ser quan vaig voler penjar el meu comentari diari a Facebook. No me’l deixava penjar en lloc: Ni al mur general, ni al meu propi, ni al de cap grup... Cada vegada me sortia una parrafada en anglès que quan ho llegies pensaves allò de: Ta Mare... (Per si de cas...) Al final la vaig posar al traductor de Google i me dia alguna cosa així com HTML no vàlid, prova més tard... Però més tard, res de res... Ni des del meu ordinador de sobre taula ni del meu mòbil... Me vaig començar a mosquejar... Al final vaig haver d’esborrar l’entrada al blog i la vaig tornar a penjar canviant el títol. Llavors sí, a la primera... Cap problema!
Quin títol havia posat? Les clavegueres de l’Estat. Sembla ser que als Sr. Facebook no li agrada que es parli de clavegueres de l’Estat... Igual és que està en nòmina de Gènova...
Quin títol li vaig acabar posat: Els tripijocs de l’Estat. El mot tripijoc sembla que no és tan malsonant.
Vull aclarir que el contingut era exactament el mateix, no li vaig canviar cap paraula, cap punt, cap coma... Ni tant sols l’acudit de José Luis Mora que vaig escollir per il·lustra-ho i que tenia la mateixa temàtica.
A la meva dona també van estar a punt de censurar-la. Pel 8 de març, ja sabeu, el dia de la dona treballadora, es va ficar com a foto de perfil una vulva mol artística. Per a res eròtica. Només veure-la li va agradar i va pensar que era un bon moment per a reivindicar el poder del feminisme i que millor símbol per a fer-ho que el que millor representa a les dones: una vulva.
Només penjar la foto, el Sr. Facebook li va enviar un missatge preguntant-li si havia penjat una imatge amb contingut pornogràfic. Va respondre que no (d’alguna manera responent allò es feia responsable d’haver-ho penjat) i ja no va tenir cap problema. Aquella imatge la va mantenir com a perfil durant alguns dies.
Me sembla inaudit que al segle XXI encara posin barreres a la llibertat d’expressió. Tant en un cas com a l’altre ho trobo senzillament desproporcionat. Puc arribar a entendre que a països amb règims dictatorials es veten segons quins continguts perquè poden ser susceptibles d’influir amb el pensament dels súbdits. O als Estats Units on hi ha una societat molt puritana...
Però en aquest país que la llibertat d’expressió és un dret constitucional, aquest tipus de coses no haurien de passar. Però ja sabem que passen i, desgraciadament més del que caldria.
Amb el règim de Franco hi ha via censura prèvia. Ara pràcticament no n’hi ha (bé, si Facebook), però cuita amb el que dius! Ja saps, si expliques un acudit sobre polítics del passat o sobre símbols catòlics pots acabar als jutjats.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)