dissabte, 15 d’abril del 2017
Per què, Carles?
JAUME REIXACH
Tots els sondejos –l’últim, el del CEO- coincideixen en assenyalar que l’opció independentista és minoritària a Catalunya. Però no cal ser un expert en demoscòpia per constatar que, més enllà de l’extraordinària campanya d’intoxicació i manipulació mediàtica per inflar el “procés” que patim des de fa cinc anys, això és i serà així durant molts anys. Només cal passejar pels carrers de les principals aglomeracions urbanes de Catalunya –començant per Sant Vicenç dels Horts, la ciutat d’Oriol Junqueras- i parar l’orella per certificar allò que ens objectiven les estadístiques de l’Idescat: que, ens agradi o no, la llengua castellana és majoritària en la societat catalana d’avui.
El que exposo és una evidència que tothom, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, coneix perfectament. Encara que Junts x Sí i la CUP sumin una majoria matemàtica al Parlament de Catalunya, aquesta addició no té una translació en la realitat del dia a dia que es viu en les grans ciutats del país. Per això, fets políticament molt greus com són la inhabilitació de l’expresident Artur Mas, de l’exvicepresidentaJoana Ortega i dels exconsellers Irene Rigau i Quico Homs pel 9-N han tingut una resposta mínima als carrers. Senzillament, a la majoria de la gent –ocupada en els seus quefers quotidians- li rellisca. Tal vegada si haguessin estat condemnats a penes de presó… Però el poder judicial espanyol ha estat, en aquesta ocasió, prudent i intel·ligent.
Diuen que el poble és savi i sobirà. Des d’aquesta premissa, la demanda d’un referèndum d’autodeterminació o d’independència tampoc no és un neguit que faci perdre la son a ningú, tret dels sectors més hiperventilats que viuen immersos en la bombolla processista. I menys encara la suposada urgència de convocar-lo el pròxim mes de setembre. Però aquest “referèndum o referèndum” enunciat pel president Carles Puigdemont contamina i condiciona de manera obsessiva l’agenda política catalana.
No em preocupa i m’inquieta només aquest enorme “décalage” que hi ha entre allò que es cou al Parlament de Catalunya i la vida al carrer. Em sap greu l’enorme pèrdua de temps, d’esforços i de diners que la Generalitat esmerça en un referèndum d’independència que no és cap prioritat en les preocupacions de la gent i que, a més, no es pot fer. No perquè ho digui Mariano Rajoy: senzillament, perquè la Constitució espanyola del 1978 no contempla el dret d’autodeterminació i secessió de les autonomies.
La Junta electoral, depenent del poder judicial, no donarà mai cobertura tècnica a un referèndum a Catalunya que no tingui el vistiplau del govern central. Això vol dir que no hi haurà cens oficial, ni meses de votació legals, ni un recompte reconegut. És a dir, l’hipotètic referèndum que proposa el govern català seria, en tot cas, un succedani del 9-N que mai no seria reconegut com a vàlid per la comunitat internacional. Suposar que una “legalitat catalana” –fruit de la “desconnexió”- doni cobertura a aquest referèndum és, senzillament, una quimera. Quins jutges, quins funcionaris, quins policies es jugaran la feina i el sou per un referèndum invalidat pel Tribunal Constitucional? Quines empreses donaran el servei tecnològic necessari? Ja us ho dic:cap ni una.
Tot això, que ho sap un estudiant de primer de Dret, el president Carles Puigdemont i tots els que li segueixen la música sembla que ho obvien. Increïble. Vivim instal·lats en una gran mentida col·lectiva i no hi ha ningú en el govern de la Generalitat capaç de verbalitzar-ho, encara que tots els consellers i tots els diputats siguin plenament conscients que el camí emprès no té sortida.
Catalunya és un país petit i té l’avantatge que tots ens coneixem. Per això, des d’aquesta columna, miro als ulls del president Carles Puigdemont –el periodista Carles d’El Punt, deCatalonia Today i de l’ACN- i li pregunto:
*Per què, Carles, t’entestes a tirar endavant un projecte polític que, en cas de prosperar, dividiria la societat catalana?
*Per què, Carles, vols desencadenar un enfrontament, que –excepte quatre caps torrats- ningú no vol entre independentistes i no independentistes?
*Per què, Carles, provoques que independentistes de bona fe acabin considerant el seu veí castellà del replà com un “invasor” i un “enemic”?
*Per què, Carles, has permès que el Parlament de Catalunya s’hagi convertit en una olla de grills on el “procés” justifica totes les aberracions i tots els clamorosos oblits?
*Per què, Carles, has convertit la política catalana en un “delirium tremens” que segresta la resta d’imprescindibles debats que hi ha pendents a Catalunya?
*Per què, Carles, portes tots els independentistes com tu a l’abisme de la frustració?
*Per què, Carles, en nom de la independència de Catalunya estàs amputant la reconstrucció de l’espai de convivència i de col·laboració amb els territoris veïns?
*Amb quin dret, Carles, barreges el bon nom de la Generalitat i de Catalunya amb els representants més reaccionaris del Congrés dels Estats Units i del Parlament europeu?
*Per què, Carles, vols arrossegar un grapat de gent a patir, gratuïtament i a canvi de res, la lògica penalització que comporten les infraccions a la llei?
*Per què, Carles, vols condemnar Catalunya a ser expulsada de la Unió Europea?
Jo sé, Carles, perquè fas tot això. I et vull dir que t’equivoques i que no val la pena. Mira’t al mirall: tu no ets el testaferro de ningú ni t’has de deixar instrumentalitzar per persones que defensen interessos molt poc honorables. No facis més mal, convoca eleccions i plega. Faràs un favor a la teva família, als teus amics que t’estimen i a Catalunya.
Tots els sondejos –l’últim, el del CEO- coincideixen en assenyalar que l’opció independentista és minoritària a Catalunya. Però no cal ser un expert en demoscòpia per constatar que, més enllà de l’extraordinària campanya d’intoxicació i manipulació mediàtica per inflar el “procés” que patim des de fa cinc anys, això és i serà així durant molts anys. Només cal passejar pels carrers de les principals aglomeracions urbanes de Catalunya –començant per Sant Vicenç dels Horts, la ciutat d’Oriol Junqueras- i parar l’orella per certificar allò que ens objectiven les estadístiques de l’Idescat: que, ens agradi o no, la llengua castellana és majoritària en la societat catalana d’avui.
“Grosso modo”, amb l’actual composició social del nostre poble és impossible que el nacionalisme identitari pugui aspirar a ser majoritari, almenys a curt termini. L’acció política sempre ha d’estar arrelada en la realitat i si vol penetrar i créixer ho ha de fer a partir de l’assumpció del present.
El gran problema que tenim a Catalunya és que la correlació de forces que hi ha al Parlament no es correspon amb la radiografia de la societat real que ens donen els estudis demoscòpics més aprofundits. I és que, històricament, una part de la població castellanoparlant que vota a les eleccions generals espanyoles no ho fa a les eleccions autonòmiques catalanes. Aquest curiós fenomen, unit als efectes perversos de l’actual Llei electoral –que prima la representació de les demarcacions catalanes amb menys població-, explica que els resultats d’unes i altres eleccions siguin tan diferents des de l’any 1980.
El gran problema que tenim a Catalunya és que la correlació de forces que hi ha al Parlament no es correspon amb la radiografia de la societat real que ens donen els estudis demoscòpics més aprofundits. I és que, històricament, una part de la població castellanoparlant que vota a les eleccions generals espanyoles no ho fa a les eleccions autonòmiques catalanes. Aquest curiós fenomen, unit als efectes perversos de l’actual Llei electoral –que prima la representació de les demarcacions catalanes amb menys població-, explica que els resultats d’unes i altres eleccions siguin tan diferents des de l’any 1980.
El que exposo és una evidència que tothom, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, coneix perfectament. Encara que Junts x Sí i la CUP sumin una majoria matemàtica al Parlament de Catalunya, aquesta addició no té una translació en la realitat del dia a dia que es viu en les grans ciutats del país. Per això, fets políticament molt greus com són la inhabilitació de l’expresident Artur Mas, de l’exvicepresidentaJoana Ortega i dels exconsellers Irene Rigau i Quico Homs pel 9-N han tingut una resposta mínima als carrers. Senzillament, a la majoria de la gent –ocupada en els seus quefers quotidians- li rellisca. Tal vegada si haguessin estat condemnats a penes de presó… Però el poder judicial espanyol ha estat, en aquesta ocasió, prudent i intel·ligent.
Diuen que el poble és savi i sobirà. Des d’aquesta premissa, la demanda d’un referèndum d’autodeterminació o d’independència tampoc no és un neguit que faci perdre la son a ningú, tret dels sectors més hiperventilats que viuen immersos en la bombolla processista. I menys encara la suposada urgència de convocar-lo el pròxim mes de setembre. Però aquest “referèndum o referèndum” enunciat pel president Carles Puigdemont contamina i condiciona de manera obsessiva l’agenda política catalana.
No em preocupa i m’inquieta només aquest enorme “décalage” que hi ha entre allò que es cou al Parlament de Catalunya i la vida al carrer. Em sap greu l’enorme pèrdua de temps, d’esforços i de diners que la Generalitat esmerça en un referèndum d’independència que no és cap prioritat en les preocupacions de la gent i que, a més, no es pot fer. No perquè ho digui Mariano Rajoy: senzillament, perquè la Constitució espanyola del 1978 no contempla el dret d’autodeterminació i secessió de les autonomies.
La Junta electoral, depenent del poder judicial, no donarà mai cobertura tècnica a un referèndum a Catalunya que no tingui el vistiplau del govern central. Això vol dir que no hi haurà cens oficial, ni meses de votació legals, ni un recompte reconegut. És a dir, l’hipotètic referèndum que proposa el govern català seria, en tot cas, un succedani del 9-N que mai no seria reconegut com a vàlid per la comunitat internacional. Suposar que una “legalitat catalana” –fruit de la “desconnexió”- doni cobertura a aquest referèndum és, senzillament, una quimera. Quins jutges, quins funcionaris, quins policies es jugaran la feina i el sou per un referèndum invalidat pel Tribunal Constitucional? Quines empreses donaran el servei tecnològic necessari? Ja us ho dic:cap ni una.
Tot això, que ho sap un estudiant de primer de Dret, el president Carles Puigdemont i tots els que li segueixen la música sembla que ho obvien. Increïble. Vivim instal·lats en una gran mentida col·lectiva i no hi ha ningú en el govern de la Generalitat capaç de verbalitzar-ho, encara que tots els consellers i tots els diputats siguin plenament conscients que el camí emprès no té sortida.
Catalunya és un país petit i té l’avantatge que tots ens coneixem. Per això, des d’aquesta columna, miro als ulls del president Carles Puigdemont –el periodista Carles d’El Punt, deCatalonia Today i de l’ACN- i li pregunto:
*Per què, Carles, t’entestes a tirar endavant un projecte polític que, en cas de prosperar, dividiria la societat catalana?
*Per què, Carles, vols desencadenar un enfrontament, que –excepte quatre caps torrats- ningú no vol entre independentistes i no independentistes?
*Per què, Carles, provoques que independentistes de bona fe acabin considerant el seu veí castellà del replà com un “invasor” i un “enemic”?
*Per què, Carles, has permès que el Parlament de Catalunya s’hagi convertit en una olla de grills on el “procés” justifica totes les aberracions i tots els clamorosos oblits?
*Per què, Carles, has convertit la política catalana en un “delirium tremens” que segresta la resta d’imprescindibles debats que hi ha pendents a Catalunya?
*Per què, Carles, portes tots els independentistes com tu a l’abisme de la frustració?
*Per què, Carles, en nom de la independència de Catalunya estàs amputant la reconstrucció de l’espai de convivència i de col·laboració amb els territoris veïns?
*Amb quin dret, Carles, barreges el bon nom de la Generalitat i de Catalunya amb els representants més reaccionaris del Congrés dels Estats Units i del Parlament europeu?
*Per què, Carles, vols arrossegar un grapat de gent a patir, gratuïtament i a canvi de res, la lògica penalització que comporten les infraccions a la llei?
*Per què, Carles, vols condemnar Catalunya a ser expulsada de la Unió Europea?
Jo sé, Carles, perquè fas tot això. I et vull dir que t’equivoques i que no val la pena. Mira’t al mirall: tu no ets el testaferro de ningú ni t’has de deixar instrumentalitzar per persones que defensen interessos molt poc honorables. No facis més mal, convoca eleccions i plega. Faràs un favor a la teva família, als teus amics que t’estimen i a Catalunya.
divendres, 14 d’abril del 2017
LA TRADICIONAL EXCURSIÓ DE DIVENDRES SANT
MARÇÀ
MUSEU LULA PÉREZ-MARÇÀGINÉ
CENTRE D'INTERPRETACIÓ I REPRODUCCIÓ DE LA TORTUGA MEDITERRÀNIA
RESTAURANT LES AGULLES
LA BISBAL DE FALSET
COVA DE SANTA LLÚCIA
(HOSPITAL A LA BATALLA DE L'EBRE)
TIVISSA
POBLAT IBER DEL CASTELLET DE BAYOLES
6 VEGADES REFERÈNDUM, 6
Tot i que no sóc taurí, més bé anti-taurí, conec l'expressió de 6 bravos toros, 6...
El passat cap de setmana (llaaaaarg, tan llarg que es va prolongar fins dimarts) vàrem estar a Morella, comarca dels Ports.
Sense acabar de desconnectar-nos del tot (avui en dia és pràcticament impossible al menys que vagis sense mòbil o d’altres dispositius electrònics), la veritat és que no estiguérem massa atents del que estava passant. Tot i això sempre te’n assabentes de notícies com la mort de la Carme Chacón, l'incendi d'un pis a Amposta o la desaparició d'un veler que havia salpat de Benicarló o la derrota del Barça a la Rosaleda de Màlaga...
Quan estàvem a l’apartament (un petit complex que hi ha abans d’arribar a Morella), normalment veiem sèries com per exemple CSI. Només pel matí sortíem de la tònica general i miràvem Espejo Público d’Antena 3 amb l’esperança de que diguessin alguna cosa de la Diana Quer. Bé, això té el seu sentit. El passat mes d’octubre vàrem passar uns dies de vacances per Andalusia. Si comptem l’anada, l’estança i la tornada, pràcticament estiguérem 10 dies fora de casa... Com comprendreu per allí no vèiem TV3 pel simple fet de que no s’agafa... I cada matí ens assabentavem sobre les novetats de Diana Quer. A Morella sí que s’agafa, així com els altres canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, però com o bé estàvem fora o bé no ens apetia veure els Telenotícies.
Tampoc, tot i que pugui sembla increïble vaig comprar cap dia el Periódico. A la capital dels Ports només arriba l’edició en castellà, però algun dia l’hauria pogut comprar, ja que quasi tots, per una cosa o per l’altra, hi posàrem els peus... Però vaig pensar que per a fullejar-lo de qualsevol manera, tampoc valia massa la pena...
Dimecres pel matí, després de treure a passejar a la meva gossa Electra, acostumo a posar TV3 i escoltar (més que veure), les notícies. Després de parlar de la derrota del Barça contra la Juve i l’atemptat que va patir l’autocar del Borussia de Dortmund, van continuar parlant del procés... I per increïble que paregui, en uns pocs minuts (no més de 2) entre el locutor i d’altres polítics de JxS (no recordo qui) van esmentar 6 vegades referèndum (els anava comptant) No sé si són ganes de cansar el personal o és que a TV3 no tenen més temes de que parlar o, potser, les dues coses. Però com sé sol dir: Què ‘cansinos’ que arriben a ser!!
Ho vaig dir només fa unes setmanes. Per aquells que viuen el procés amb intensitat, potser no, però per la majoria tenim ganes de que es pugui votar (si és que finalment votem, que encara està per veure)
I mentrestant, anar embolicant la troca i despotricant de Madrid (i a Madrid de Catalunya)... Sembla el conte de l’enfadós... Dir que no governen potser és una mica demagògic, però estan destinant tots els esforços necessaris de cara els ciutadans. Deixeu-me que ho posi en dubte...
Quina creu!!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)