dimarts, 25 de juliol del 2017
Ni parlar-ne del 'tema'
Actor
Hi ha fastigueig, hi ha por, hi ha incertesa i hi ha una infinitat d'interrogants oberts, sense que ningú posseeixi les respostes que els pugui tancar
El 13 de juny del 2014 vaig escriure un article titulat Parlant del ‘tema’, en què explicava com, en aquells dies, no hi havia un sopar o una reunió entre amics i coneguts sense que algú en algun moment tragués el tema. Treure’l i parlar-ne era endinsar-se de seguida en un terreny relliscós que podia complicar la reunió, ja que no tothom pensava el mateix, i quan les opinions s’enfrontaven perquè els criteris no eren coincidents, les discussions solien allargar-se i s’havien de sufocar els ànims amb perícia i mestria.
En aquell article deia també que entre gent educada, amb poques ganes de carregar-se una reunió social, el tema s’esquivava i la sang no acabava arribant mai al riu. Almenys aquells dies. En canvi ara, tres anys més tard, quan el tema se’ns ha tornat ja temàs per la proximitat d’un possible desenllaç, he comprovat que en les reunions on es desconeix el criteri polític dels que hi són presents, el temàs no es toca i ni tan sols d’esquitllentes.
I no es toca i ni tan sols s’hi fa una lleu aproximació, perquè la situació està en mode diguem-ne «poca broma»; amb aquest assumpte la gent ja no matisa com abans i les posicions s’han anat a poc a poc extremant, de manera que l’ús d’aquell civisme del 2014 es troba en entredit.Hi ha fastigueig, hi ha por, hi ha incertesa i hi ha també una infinitat d’interrogants que estan oberts, sense que ningú posseeixi les respostes que els puguin tancar. Raons per les quals moltes persones continuen evitant el tema per salvar l’amistat amb els amics o la bona familiaritat amb els parents.
Hi ha tensió acumulada, així que únicament parlen entre si els que són de la mateixa corda; quan s’intueix disparitat, es conversa d’una altra cosa. Ja hem conversat i discutit prou. ¡Com vols que no hi hagi discussions sobre el temàs si en veiem entre les mateixes organitzacions polítiques que l’han generat!
Aquí el que ens queda per saber és de quin tema es parlarà, i en quins termes es farà, el dia en què no hi hagi tema de què parlar. Ja m’entenen.
dilluns, 24 de juliol del 2017
MÉS CONSEQÜÈNCIES DEL PROCÉS
 |
| L'exalcalde de Camarles Ramon Brull i l'alcaldessa Sandra Zaragoza (1ª per la dreta) |
Per a ocupar els càrrecs vacants s’ha buscat a gent a la que s’ha qualificat com a totalment compromesos, però jo els qualifico com a radicals o fanàtics. Des de menut sempre he sentit dir: Qui no en ve de raça, ne fa poc o ne fa massa... I no miro a ningú concretament.
La darrera (o la penúltima com se sol dir) és l’anunci del PDeCAT de trencar els pactes amb el PSC als ajuntaments on governen plegats. Ja sabeu que penso: Què cadascú és lliure de portar a terme les polítiques que cregui necessàries en cada moment. Però jo també tinc la llibertat d’opinar tot i que no agradi a tothom el que escric.
Els ajuntament haurien de tenir l’autonomia política suficient per a establir els pactes que creguin més convenients. Sempre s’ha dit que la política municipal es diferent, que la gent vota a la persona per sobre d’unes sigles polítiques. I normalment és així, sobre tot als pobles menuts on tots els veïns se coneixen.
Tot i això, de vegades, s’estableixen pactes contranatura i contraris a la voluntat d’una gran part de l’electorat que ha recolzat una determinada candidatura fins al punt d’haver-li fet guanyar les eleccions, tot i que sense la majoria suficient. Recordar per exemple els casos de la Ràpita on es van unir tots contra Miquel Alonso o la Galera on el PP i ERC van pactar per prendre-li l’alcaldia a Josep Miquel Tomàs.
Mireu-ho com vulgueu (de baix cap amunt de dalt cap a baix o de costat) però un pacte entre el PSC i el PDeCAT sempre és contranatura. Durant molts i molts anys si a Catalunya hi havia dos partits rivals amb interessos totalment contraposats aquests eren el PSC i CDC, fins al punt que els regidors socialistes que vam estar a l’oposició ens ho vam passar molt malament. I d’això ne puc donar fe com si fos un notari.
Tot i que el PDeCAT actual està molt lluny del que va ser CDC (no té tants alcaldes i regidors), en essència estan tallats del mateix patró. En alguns casos poden haver canviat les formes, però no els fons.
Si un socialista per a ser alcalde ha de pactar amb els exconvergents, és que no els ha patit prou. Està clar que si de mi depengués, no existiria cap govern així en tota Catalunya. Però evidentment no hi depèn...
Abans d’acabar vull posar-vos un exemple. A les passades eleccions de fa dos anys, a Camarles va sortir guanyadora la candidatura d’ERC. A priori semblava que CiU (llavors encara era CiU) els hi posaria força fàcil, bé pactant o bé, simplement, deixant-los governar. Però per aquelles coses que només poden passar als pobles, el pacte va ser entre el PSC i CiU i així Ramon Brull (PSC) es va convertir en alcalde els dos primers anys de la legislatura, mentre que Sandra Zaragoza (PDeCAT) ho serà (en teoria) fins que acabi.
Ara donem-li la vota a la truita. Igual com el PDeCAT ha anunciat que trencarà els pactes, què passaria si també es fes a la inversa? No estic en condicions de dir qui hi guanyaria més o qui hi sortiria perdent, però pot arribar a passar.
El que no hauria de passar mai és que, en política, prevalguessin més els interessos partidistes que no els de la ciutadania. El ciutadà vol una bon govern municipal i que això es reflecteixi en una bona administració. Si fos així seria indiferent el color del seus governants.
Però quan mescles naps amb cols (procés català i política municipal) pot sortir-ne qualsevol cosa. Fins i tot alguna idea de bomber.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)