Cegueses persistents

JOAN TAPIA

Tant el Govern d'Espanya com l'independentisme tenen un gran problema

Després de la manifestació de l'11-S, l'hora de la veritat. Ahir el Tribunal Constitucional (TC) va suspendre la segona llei de ruptura, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va comunicar la suspensió pel TC de la primera, la del referèndum, així com les querelles de la fiscalia contra el Govern català i la taula del Parlament. A més, el fiscal en cap de Catalunya va ordenar als cossos de seguretat (Policia, Guàrdia Civil i Mossos) la incautació de les urnes i paperetes que puguin servir per al referèndum.

És difícil que en aquestes circumstàncies la Generalitat pugui portar a terme el referèndum amb les garanties que pretenia. L'enviament de les paperetes i les ubicacions dels col·legis electorals, així com la designació dels components de les taules de votació, estan pendents i hi ha molts dubtes que puguin portar-se a terme. I més després de l'ordre de la fiscalia als Mossos, que en principi no pot ser ignorada. Celebrar un referèndum unilateral i amb garanties quan ha sigut declarat il·legal i l'aparell de l'Estat el vol impedir sembla impossible.

¿Què en traurà llavors l'independentisme d'aquest pols a l'Estat? ¿Tornar a deixar patent la insatisfacció de gran part de Catalunya amb la seva incardinació a Espanya si aconsegueix alguna mena de reedició del 9-N del 2014? ¿Potser provocar una crisi política que pugui portar a la dimissió de Rajoy? Semblen despropòsits. Rajoy no seria president si –juntament amb Podem– s'hagués votat Sánchez en la investidura del 2016. En tot cas, serien èxits que no mereixen ni trencar les institucions ni provocar la divisió dels catalans que es va visualitzar la setmana passada al Parlament. Catalunya no va trencar amb la legalitat espanyola –que també– sinó que mig Catalunya es va imposar a l'altra mitja saltant-se les normes, com van deixar constància els lletrats del Parlament i el Consell de Garanties Estatutàries.

Però el Govern d'Espanya també té un gran problema. L'independentisme no se'n sortirà amb la seva, però tampoc és fàcil que amb una resposta proporcionada –com exigeix el sistema democràtic– es pugui impedir alguna mena de repetició del 9-N. I encara que al final no s'intentés el referèndum –per un atac de seny de l'independentisme–, ja s'ha evidenciat que la política de dir no a tot del Govern de Rajoy des del 2011 (després del recurs al TC contra l'Estatut quan era a l'oposició) no ha resolt –sinó que ha encrespat– el conflicte.
El 2015, més una derrota que un èxit

El temps (set anys des de la sentència de l'Estatut) demostra que la solució no és anar-se'n d'Espanya, perquè el 47,8% del 'plebiscit' del 2015 va ser més una derrota que un èxit. Però, al mateix temps, també queda patent que no podem viure en normalitat democràtica si el 47,8% dels catalans volen la independència perquè creuen que l'autogovern a Espanya és impossible.

L'independentisme no admet la realitat i està violant l'Estat de dret. I el Govern d'Espanya segueix creient que n'hi ha prou amb la llei per pal·liar el conflicte. Cegueses persistents.

UN GOVERN QUE NO ENS CONVÉ

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

Per un dia (i sense que serveixi de precedent, al menys fins l’1-O) no parlaré del referèndum, ni del procés. Avui us parlaré del govern que no ens convé, que no és un altre que el govern del PP ja sigui encapçalat per Mariano Rajoy o per qualsevol altre.

Mireu, dijous estava llegint el Periódico quan, en girar una de les pàgines me vaig trobar amb dos titulars molt representatius de les polítiques econòmiques neoconservadores que està portant a terme el PP en aquest país.

El primer deia: El govern fa pinya per frenar els salaris. I aquest era el segon titular: El Govern pren mesures per a fer atractiva la pensió privada.

No us deixeu ensarronar! Quan us diguin que la crisi econòmica que es va iniciar fa 10 anys s’ha acabat, no us ho cregueu. La gran estafa de la crisi perdura i perdurarà! I encara us diré més: Costarà anys i panys retornar a la situació anterior a 2007 i si s’aconsegueix serà amb molta paciència i sacrifici.

Durant els anys de la bombolla econòmica (la principal causa de la crisi d’aquest país), aquell que cobrava un salari de 1.000 (mileurista) euros al més era un desgraciat. Ara, la majoria dels mileuristes se senten afortunats de ser-ho. La majoria dels salaris van patir una disminució considerable. Els dels treballadors públics per reial decret, ja que els governs de l’Estat (Zapatero primer i posteriorment Rajoy) ho van tenir molt fàcil. Però les empreses, a les que no afectava la llei que va permetre la rebaixa econòmica (a part se van perdre altres drets laborals), s’ho van muntar de moltes maneres per aconseguir una rebaixa general dels salaris dels seus operaris.

Sense uns salaris dignes, l’estalvi és impossible. L’entrada en vigor de l’Euro ja va produir una inflació no reconeguda, però real que va fer perdre poder adquisitiu a una majoria d’assalariats (els empresaris –petits i grans- mengen a part) Tot i que els sindicats reclamen des de fa temps recuperar el poder adquisitiu, com veieu, el govern s’hi nega.

El segon titular s’enllaça directament amb el comentari que us he fet al paràgraf anterior. Com se pot aportar fons a un pla de pensions privat sinó es pot estalviar?

Només aquells que cobren un salaris elevats (ja siguin professionals reconeguts o directius de grans empreses) poden, dels seus sous, destinar una part a aportacions a plans de pensions. Els qui cobrem salaris baixos hem de destinar la pràctica totalitat del sou a cobrir les necessitats bàsiques, a part de la hipoteca del pis, els estudis dels fills, etc. Els plans de pensions són del tot superflus.

En una societat no capitalista, on el govern anteposés les necessitats dels seus ciutadans a les de la banca i les multinacionals, es garantirien uns sous dignes, uns contractes estables i unes pensions raonables.  

En canvi, el govern del PP, el mateix que ens va dir que el rescat de la banca no li costaria al ciutadà ni un euro i que ara admet que més de 40.000 milions no es podran recuperar mai, segueix girant l’esquena als treballadors sense preocupar-se de que hi hagi una recuperació del mercat laboral que garanteixi una estabilitat econòmica. Sé va carregar l’anomenada guardiola de les pensions i també la revisió automàtica d’aquestes en consonància a l’IPC.

No sé de que anirà la reforma dels plans de pensions per a fer-los atractius. El que si que sé,  és que tal i com estan ara, tot i que és veritat que en la majoria dels casos quan fas imposicions comporta una rebaixa substancial de la quota que s’hauria de pagar a la renda, a l’hora de rescatar-los has de pagar una quantitat considerable que rebaixa significativament el benefici que s’ha obtingut durant els anys que s’ha mantingut.

Crec que us he demostrat sobradament de que als treballadors, però també als jubilats i pensionistes, no ens convé el govern del PP. No us puc assegurar que un altre sigui millor, però si que pitjor que el PP no ho serà. Segur!         

LA NOSTRA RIBERA 298

LUGO 9