JOAN TAPIA
Catalunya està partida. Ho sabíem. Fa unes setmanes, el poc sospitós (d’espanyolisme) CEO, el CIS de la Generalitat, va informar que el 41% dels catalans volien la independència però que el 49% hi eren contraris. El resultat seria el mateix encara que fos a la inversa: partits.
La setmana passada el Parlament va aprovar amb 72 vots sobre 135 –sense la majoria qualificada de 90 diputats, els dos terços que requereix l’Estatut– les lleis de ruptura amb Espanya. 72 per la ruptura, 63 per altres coses: dividits.
I ara la batalla campal s’encrespa cada dia i arriba als alcaldes. Puigdemont pot sublevar-se. Ja s’ho farà. Una altra cosa és que vulgui que l’acompanyin els alcaldes posant locals i arriscant-se. Per això l’alcaldessa de l’Hospitalet, la segona ciutat catalana, Núria Marín, va deixar anar al president: «Deixeu tranquils els alcaldes». No es va passar, perquè els del PSC estaven aguantant pressions després que el president demanés «a la gent» que «interpel·lés» els alcaldes. El de Terrassa, Jordi Ballart, a l’esquerra d’Iceta, denuncia a Facebook que les interpel·lacions van ser: «Venut, covard, traïdor, cagat, sociata de merda, que me’n vagi de Terrassa, que no em tornaré a despertar, tros de merda i maricon fastigós».
Sona més a insult que a somriure. Partits, però també crispats. I es veu que el poder l’ha pres amb els alcaldes. El fiscal general imputa a 712 d'ells –molts de pobles petits– el delicte de no negar locals per a la votació. ¡Ah, i amenaça de fer-los acompanyar al jutjat pels Mossos! M’ha recordat allò d'Unamuno de «Vencereu, però no convencereu». Però siguem justos. Rajoy governa perquè va tenir més vots que altres, no per haver-se sublevat a l’Àfrica.
Colau i el cas de Barcelona
Però la crispació no acabarà aquí. Els alcaldes de Junts pel Sí –em diuen que alguns ni han firmat res– es manifestaran dissabte però aniran al jutjat a explicar-se. Els de la CUP esperaran a ser detinguts pels Mossos. Ara no no n’hi ha prou de pressionar els alcaldes. El fiscal Maza i la CUP hi volen barrejar també els Mossos d’Esquadra.
Tot ens porta a un país verdaerament modèlic i de concòrdia, a l’Holanda del sud, amb ciutadans i alcaldes dividits i expectants davant el major Trapero. ¡Quin disbarat!
Però Ada Colau és ella. Acatarà l’ordre, certament,perquè no cedirà locals, però ajudarà a la rebel·lió fumant la pipa de la pau. L’Ada no cedeix locals i Puigdemont la beneeix a canvi que vagi a votar. Encara que no en un referèndum sinó en una mobilització. Tenint en compte el que hem vist, tampoc ens hem de posar exquisits.
L’independentisme no podrà fer un referèndum amb garanties, però sí que pretén repetir el 9-N del 2014 i provocar un aldarull descomunal a risc de fer saltar enlaire les costures democràtiques del 78 –que tant van costar a tants– i de consolidar la nostra marca a Europa com a (catalans i espanyols) pobles assenyats, treballadors i honestos. Que ho som. Almenys, més que la classe política del 3% i de la Gürtel.
De victòria en victòria fins al desastre final. No és equidistància, és… una altra cosa.
Catalunya està partida. Ho sabíem. Fa unes setmanes, el poc sospitós (d’espanyolisme) CEO, el CIS de la Generalitat, va informar que el 41% dels catalans volien la independència però que el 49% hi eren contraris. El resultat seria el mateix encara que fos a la inversa: partits.
La setmana passada el Parlament va aprovar amb 72 vots sobre 135 –sense la majoria qualificada de 90 diputats, els dos terços que requereix l’Estatut– les lleis de ruptura amb Espanya. 72 per la ruptura, 63 per altres coses: dividits.
I ara la batalla campal s’encrespa cada dia i arriba als alcaldes. Puigdemont pot sublevar-se. Ja s’ho farà. Una altra cosa és que vulgui que l’acompanyin els alcaldes posant locals i arriscant-se. Per això l’alcaldessa de l’Hospitalet, la segona ciutat catalana, Núria Marín, va deixar anar al president: «Deixeu tranquils els alcaldes». No es va passar, perquè els del PSC estaven aguantant pressions després que el president demanés «a la gent» que «interpel·lés» els alcaldes. El de Terrassa, Jordi Ballart, a l’esquerra d’Iceta, denuncia a Facebook que les interpel·lacions van ser: «Venut, covard, traïdor, cagat, sociata de merda, que me’n vagi de Terrassa, que no em tornaré a despertar, tros de merda i maricon fastigós».
Sona més a insult que a somriure. Partits, però també crispats. I es veu que el poder l’ha pres amb els alcaldes. El fiscal general imputa a 712 d'ells –molts de pobles petits– el delicte de no negar locals per a la votació. ¡Ah, i amenaça de fer-los acompanyar al jutjat pels Mossos! M’ha recordat allò d'Unamuno de «Vencereu, però no convencereu». Però siguem justos. Rajoy governa perquè va tenir més vots que altres, no per haver-se sublevat a l’Àfrica.
Colau i el cas de Barcelona
Però la crispació no acabarà aquí. Els alcaldes de Junts pel Sí –em diuen que alguns ni han firmat res– es manifestaran dissabte però aniran al jutjat a explicar-se. Els de la CUP esperaran a ser detinguts pels Mossos. Ara no no n’hi ha prou de pressionar els alcaldes. El fiscal Maza i la CUP hi volen barrejar també els Mossos d’Esquadra.
Tot ens porta a un país verdaerament modèlic i de concòrdia, a l’Holanda del sud, amb ciutadans i alcaldes dividits i expectants davant el major Trapero. ¡Quin disbarat!
Però Ada Colau és ella. Acatarà l’ordre, certament,perquè no cedirà locals, però ajudarà a la rebel·lió fumant la pipa de la pau. L’Ada no cedeix locals i Puigdemont la beneeix a canvi que vagi a votar. Encara que no en un referèndum sinó en una mobilització. Tenint en compte el que hem vist, tampoc ens hem de posar exquisits.
L’independentisme no podrà fer un referèndum amb garanties, però sí que pretén repetir el 9-N del 2014 i provocar un aldarull descomunal a risc de fer saltar enlaire les costures democràtiques del 78 –que tant van costar a tants– i de consolidar la nostra marca a Europa com a (catalans i espanyols) pobles assenyats, treballadors i honestos. Que ho som. Almenys, més que la classe política del 3% i de la Gürtel.
De victòria en victòria fins al desastre final. No és equidistància, és… una altra cosa.
