divendres, 6 d’octubre del 2017
Indigestió de la derrota, gestió de la victòria
XAVIER BRU DE SALA
Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de forma il·legítima
Que l’estat perdés el combat històric de l’1-O per 10 a 0 no significa que no es pugui recuperar. Que l’independentisme guanyés d’una manera tan aclaparadora, encara més al carrer que a les urnes, tampoc vol dir que no pugi recular en suport social i en imatge internacional. Cantar victòria abans d’hora pot ser molt perillós.
El fet que va posar el bloc constitucional contra les cordes va ser el comportament dels cossos policials desplaçats a Catalunya. Una actuació nefasta, una violència injustificada, més estúpida com més innecessària la considerem. I, per si fos poc, ineficaç. Als ulls dels catalans i del món, hi va haver referèndum. Prop de tres milions van intentar votar i més de dos ho van aconseguir. El relat és independentista.
Ja és imprescindible preguntar-se per la capacitat de l’Estat a l’hora d’imposar les seves decisions, ni que sigui sota l’empara d’una legalitat que ningú li discutia i amb el suport internacional a punt de trontollar. Diumenge, Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de manera il·legítima. Els pobles i els carrers de Catalunya ja no són seus. Això és el primer que han d’interioritzar, encara que no ho reconeguin en públic, Rajoy i els seus aliats, començant per la premsa que controla.
Canviar banderes
Ara bé, en comptes de rectificar i, per exemple, canviar les banderes espanyoles que inunden els balcons de Madrid per banderes catalanes, tot el que saben fer les ments elefantíaques que dirigeixen Espanya és esperar que el Parlament de Catalunya proclami la DUI. És a dir, que l’independentisme es precipiti a dilapidar la victòria davant les cancelleries d’Europa i els catalans hagin d’optar entre les dues administracions, començant pel pagament hamletià dels impostos. La qüestió és negar l’evidència d’una gravíssima derrota del més fort, de conseqüències més nefastes per a Espanya com més trigui a assimilar-la. Empassar-se l’orgull, digerir el fracàs, i, abans de començar a formular propostes negociadores, decretar l’amnistia per recuperar part del terreny perdut.
Tan perillosa com la indigestió de la derrota pot ser la gestió de la victòria. Diumenge, una part molt significativa del cinturó -gràcies, Núria Marín-, a més de Sant Cugat i Matadepera es van unir a la mesocràcia catalana, cal suposar que més aviat conscients de seguir el guió de la CUP, autora del full de ruta que ens porta des del 27-S fins a la DUI. Amb aquests avals insospitats, la DUI sembla inevitable. Gràcies a la divisió o l’abstenció de CSQP, serà validada per diputats que representin la majoria dels vots del 27-S.
A partir d’aquí convindria conferir un ampli poder per gestionar-la al president Puigdemont, de manera que pogués obrir un període de negociació d’uns mesos abans de fer-la efectiva, presentar una oferta d’associació des de la sobirania mútua o sol·licitar la mediació europea. Enmig del desconcert internacional, la gestió de la victòria catalana és tan complicada com la indigestió de la derrota de l’Estat.
Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de forma il·legítima
Que l’estat perdés el combat històric de l’1-O per 10 a 0 no significa que no es pugui recuperar. Que l’independentisme guanyés d’una manera tan aclaparadora, encara més al carrer que a les urnes, tampoc vol dir que no pugi recular en suport social i en imatge internacional. Cantar victòria abans d’hora pot ser molt perillós.
El fet que va posar el bloc constitucional contra les cordes va ser el comportament dels cossos policials desplaçats a Catalunya. Una actuació nefasta, una violència injustificada, més estúpida com més innecessària la considerem. I, per si fos poc, ineficaç. Als ulls dels catalans i del món, hi va haver referèndum. Prop de tres milions van intentar votar i més de dos ho van aconseguir. El relat és independentista.
Ja és imprescindible preguntar-se per la capacitat de l’Estat a l’hora d’imposar les seves decisions, ni que sigui sota l’empara d’una legalitat que ningú li discutia i amb el suport internacional a punt de trontollar. Diumenge, Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de manera il·legítima. Els pobles i els carrers de Catalunya ja no són seus. Això és el primer que han d’interioritzar, encara que no ho reconeguin en públic, Rajoy i els seus aliats, començant per la premsa que controla.
Canviar banderes
Ara bé, en comptes de rectificar i, per exemple, canviar les banderes espanyoles que inunden els balcons de Madrid per banderes catalanes, tot el que saben fer les ments elefantíaques que dirigeixen Espanya és esperar que el Parlament de Catalunya proclami la DUI. És a dir, que l’independentisme es precipiti a dilapidar la victòria davant les cancelleries d’Europa i els catalans hagin d’optar entre les dues administracions, començant pel pagament hamletià dels impostos. La qüestió és negar l’evidència d’una gravíssima derrota del més fort, de conseqüències més nefastes per a Espanya com més trigui a assimilar-la. Empassar-se l’orgull, digerir el fracàs, i, abans de començar a formular propostes negociadores, decretar l’amnistia per recuperar part del terreny perdut.
Tan perillosa com la indigestió de la derrota pot ser la gestió de la victòria. Diumenge, una part molt significativa del cinturó -gràcies, Núria Marín-, a més de Sant Cugat i Matadepera es van unir a la mesocràcia catalana, cal suposar que més aviat conscients de seguir el guió de la CUP, autora del full de ruta que ens porta des del 27-S fins a la DUI. Amb aquests avals insospitats, la DUI sembla inevitable. Gràcies a la divisió o l’abstenció de CSQP, serà validada per diputats que representin la majoria dels vots del 27-S.
A partir d’aquí convindria conferir un ampli poder per gestionar-la al president Puigdemont, de manera que pogués obrir un període de negociació d’uns mesos abans de fer-la efectiva, presentar una oferta d’associació des de la sobirania mútua o sol·licitar la mediació europea. Enmig del desconcert internacional, la gestió de la victòria catalana és tan complicada com la indigestió de la derrota de l’Estat.
dijous, 5 d’octubre del 2017
ESCAC AL REI
Si el dia anterior el Rei no va saber jugar el paper de mediador que li
atorga la Constitució, anit Puigdemont si que va saber estar a la seva alçada
del càrrec que ocupa.
Es veritat que alguns com jo ens esperàvem un to una mica més baix i
conciliador però si ho penses fredament i intentes posar-te al seu cap per
veure la manera de pensar, te’n adones de que no, de que va dir el que els seus
seguidors esperaven.
Resumin sé pot dir que va fer escac al Rei, al Borbó. Li va llegir la
cartilla i li va reprotxar la seva actitud bel·ligerant cap a Catalunya. El
discurs del Borbó no va convèncer ningú... Bé, ningú, ningú, tampoc. Trobo que
als catalans de bé (tal i com els anomena Xavier Garcia
Albiol) sí. Si la voluntat de una gran majoria dels catalans era ser
republicans, des del dimarts van ser molts més el que van pujar al carro de la
república.
Tornant al discurs del President de la Generalitat, una de les coses que va
dir, va ser que demanava la mediació de algú per a desencallar el conflicte.
També en aquest punt el Borbó va perdre la seva gran oportunitat. Com a cap de
l’Estat que és, la Constitució li atorga, precisament, aquest paper.
Textualment, sobre les seves funcions diu això: arbitra i modera el
funcionament regular de les institucions. Suposo que ho sabeu, però els
mots moderador i àrbitre són sinònims... Haver de
buscar mediadors més enllà de la Corona demostra el fracàs de la institució.
Arribat a aquest punt vaig a fer-vos una pregunta retòrica: Serveix per alguna
cosa la Monarquia? Al menys abans, amb son pare, servia per anar de caça i de
putes... (perdoneu-me l’expressió)
Després que tant l’ONU com la UE no acaben de decidir-se a mediar (quina
vergonya també!), ahir es parlava que potser l’Església Catòlica pot jugar
aquest paper. De fet, Rajoy s’hauria entrevistat amb els arquebisbes de Madrid
i Barcelona, a la vegada que Puigdemont també es va entrevistar al l’arquebisbe
de Barcelona i l’abat de Montserrat.
Seria l’hòstia que un conflicte tan humà com és que un territori es vulgui
independitzar d’un altre del que ha format part durant segles, l’acabi
resolvent Déu o al menys els seus representants a la Terra. No sé si veiéreu anit
el Intermedio amb el Gran Wyoming (sí, ja sé que la Sexta és una
de les cadenes proscrites per l’independentisme, però hi ha programes que encara
sé poden veure perfectament) Quan el Gran Wyoming va parlar d’aquest tema, va
dir que ell no volia ser menys i que volia parlar directament amb el seu jefe, es a dir, directament amb Déu.
Sorna no n’hi falta...
Una de les darreres notícies sobre el tema Catalunya ha estat que el
Tribunal Constitucional ha declarat anticonstitucional (no il·legal com de
vegades s’acostuma a dir) el ple previst per a dilluns on Puigdemont té (amb present
d’indicatiu) previst valorar els resultats del referèndum. A part d’això, tot
apunta que també pretén proclamar la DUI. Cal esperar que les forces de l’ordre
envoltaran dilluns el Parlament (igual com si dintre s’hi custodiessin urnes)
per a que els diputats i diputades no hi puguin accedir.
L’altra notícia que s’ha sabut avui és que el Banc de Sabadell, una entitat
financera que com el seu nom indica des de la seva fundació (1881) ha estat
vinculada a Catalunya, el Comitè General que s’havia de reunir aquesta mateixa
tarda, ha aprobat traslladar el domicili social de l’entitat a Alacant.
Aquesta mesura tindrà diferents valoracions, segons sigui la persona a qui
sé li pregunti. El vicepresident Junqueras ja ha dit que no és un tema
important ja que avui en dia la banca opera per tot el món i sovint a través de
Internet. N’hi haurà que ho consideren un xantatge a l’independentisme per part
de l’entitat que, a ben segur comptarà amb el recolzament d’una part de l’empresariat
català.
Des del meu punt de vista, tot i que Junqueras ho hagi minimitzat, no és un
tema menor, ja que a la pràctica vol dir que una de les empreses més grans i més
emblemàtiques del nostre país, a part de deixar de tributar a Catalunya, marxa
per la temor de no veure reduït el seu capital (subjecte a les fluctuacions borsàries)
degut a la incerta situació que estem vivint.
Hi ha rumors que després del Sabadell marxarà CaixaBank. Altres ja ho han
fet i d’altres ho acabaran fent.
Segurament tant el Banc de Sabadell com CaixaBank han estat dues de les
entitats que, darrerament (després de les fusions que hi ha hagut al sector
financer espanyol) que més suport econòmic han donat a la Generalitat.
MÉS INFORMACIÓ:
Etiquetes:
Banc Sabadell,
CaixaBank,
Catalunya,
Església,
Felip VI,
Gran Wyoming,
independència,
Junqueras,
Puigdemont
Subscriure's a:
Missatges (Atom)