diumenge, 15 d’octubre del 2017

BETANZOS 3






El final de l'escapada

ENRIC HERNÁNDEZ

Catalunya, regne de la confusió i llimbs de l'alegalitat. A Puigdemont se li acaba el temps: o desobediència sense autogovern o eleccions autonòmiques transvestides de constituents

Catalunya fa dos anys que està governada per un entramat politicocivil només en part legitimat per les urnes: una aliança circumstancial entre la dreta nacionalista i l'esquerra republicana, una força antisistema i dos 'lobbies' privats -registrats com a grups d'interès- els líders dels quals campen tranquil·lament pel Palau de la Generalitat. En peu d'igualtat, electes en exercici, polítics defenestrats i activistes alliberats prenen en la penombra decisions que comprometen tots els catalans.

El Govern ja no governa el país, només el procés. El Parlament, segrestat, obre i tanca les seves portes a conveniència de l'independentisme, emmordassant l'oposició i alliberant els governants de rendir comptes. Ja sense cap pudor, els mitjans públics s'erigeixen en canals temàtics de l'agitació. Catalunya viu, de facto, en estat d'excepció.

A cada promesa trencada la succeeix un altre jurament fatu. De la consulta del 9-N a les plebiscitàries del 27-S. De negar l'evident derrota del full de ruta al “referèndum o referèndum”, passant per la desobediència institucional i la decapitació d'Artur Mas al patíbul de la CUP. Del “votarem com sempre” al “votem com sigui”. De la independència ‘low cost’ a l'èxode empresarial. La DUI se suspèn primer en antena i es rubrica després en capella, amb el cant d'‘Els segadors’.

Catalunya, regne de la confusió i llimbs de l'alegalitat: les normes espanyoles només regeixen en allò que beneficiï el sobiranisme, i fins i tot les catalanes, suspeses pel Constitucional, es compleixen en precari o es deixen en guaret, segons convingui. Ni l'1-O unilateral va legitimar la secessió catalana, ni Europa s'ha afanyat a reconèixer-la. Som on érem.


¿ARRIAR L'AUTOGOVERN?

Però l'eterna escapada toca al seu final. Carles Puigdemont aviat haurà de resoldre els dubtes: o cedeix a les pressions extremistes i hissa la bandera de la desobediència, a costa d'arriar la de l'autogovern, o dinamita el front independentista i convoca eleccions autonòmiques, transvestides de constituents. Tant de bo aquesta vegada el guiï l'interès de tots els catalans, i no només el del projecte independentista.

dissabte, 14 d’octubre del 2017

OPINIÓ, INFORMACIÓ I MANIPULACIÓ

Fa unes setmanes, Emili Fonollosa, director de Vinaròs News, m’enviava un missatge al·lucinant sobre el que li havia passat. Un lector havia demanar una rectificació a Manuel Milián Mestre, expolític i tertulià habitual en diversos mitjans, per un article publicat al mitjà que dirigeix. Si va compartir amb mi aquesta informació era perquè no se’n podia avenir de la petició.
Com sé li pot demanar a un articulista que canviï d'opinió? (Tot i que de vegades hi ha mitjans que els censuren directament)
Un article d’opinió reflecteix la forma de pensar de qui l’escriu sobre un determinat tema, normalment d’actualitat. No cal que sigui política, pot ser literària, científica, cultural o ves a saber què...
Quan un escriu un article d’opinió, entenc que no té la més mínima intenció de manipular la realitat. Simplement expressa la seva manera d’entendre aquesta realitat, tot i que no pugui agradar a molts dels seus hipotètics lectors. Jo mateix, que en aquest tema no deixo de ser un simple aficionat, ho dic sovint: No pretenc en cap moment que tothom estigui d’acord amb el què escric, només vull crear opinió.
Quan llegeixes un diari te trobes amb diversos articles d’opinió i quasi sempre signants pels mateixos, ja siguin periodistes, polítics, historiadors o científics. Cadascun d’ells té la seva línia, la seva concepció d’entendre les coses i no cal que siguin rigorosos en els temes que toquen, tot i que de vegades pugui haver gent que els hi retregui aquest particular.
Si ens parem a pensar un moment, quan algú discrepa de l’opinió d’un altre, què està fent? Senzillament expressar la seva opinió. Tan respectable com la de qui la publica però que a la vegada també pot estar equivocat en la seva concepció. La realitat pot tenir tants punts de vista com persones sé l’estiguin mirant i de ben segur que si tothom opinés sobre el tema, ens en donaríem de la diversitat d’opinions existents.
En canvi la informació és molt diferent. De fet només n’hi passa un i per tant, de la persona que n’escriu o del mitjà que el publicar s’ha d’esperar rigor i objectivitat. De no existir rigor i objectivitat, llavors, si que estem davant d’una manipulació informativa. Per tant, només pot manipular qui informa de forma esbiaixada i parcial d’un determinat fet.
Aquells que expressen la seva opinió des d’un mitjà informatiu tenen, al meu entendre, una capacitat limitada d’influència sobre la resta. Al menys de que es tracti d’una d’aquests influencers de moda que tenen centenes de milers de seguidors a les xarxes socials (no és el meu cas tot i que ja m'agradaria)
En canvi un determinat mitjà, ja sigui televisió, ràdio o premsa, si que té la capacitat de poder manipular a la seva conveniència la realitat per a presentar-la tal i com sé li exigeix per part de qui el controla.
I qui controla un mitjà informatiu? Principalment els polítics. Fixeu-vos que tots els governs volen tenir les seves pròpies televisions públiques. Un exemple el tenim amb Jordi Pujol que va voler una televisió pública (cal dir que és TV3?) així va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Però també els mitjans privats estan subjectes a la manipulació. Els seus propietaris, normalment grans empreses del sector de la comunicació, però també entitats financeres i d’altres, han de vetllà pels seus interessos econòmics i, per tant, la seva línia informativa girarà al voltant de les idees polítiques i econòmiques de qui controli aquell determinat mitjà. 

LA CIUTAT QUE VOLEM 14-10-2017

Al costat de l'entrada del col·legi Miquel Granell ahir pel matí. 

Fa uns mesos l'Ajuntament hi va instal·lar uns bancs i una paperera. 
Ara sembla que algú ha volgut 'reforçar' les places de seient per a que s'hi pugui sentar més gent...