TENIR UNS POSTRES DOLENTS

Un sopar amb un grapat d’amics amb els que et vas veient de tant en tant pot acabar amb uns postres que et facin venir mal de ventre. M’explicaré. Tot va anar bé. Els records ens portaven cap a la joventut, no sempre compartida. Les fotos ens evocaven una altra època un tant llunyana. De sobte un dels comensal va començar a parlar de la idea seva de poble. Sempre sense immigració. Què la immigració no es vol adaptar als nostres costums. Què no assimila la llengua. Què no participen a les festes majors. En una paraula: què no hi ha integració per part dels nou vinguts. Pareixia que defensava la puresa de la seva raça. Quan se li va dir que als anys 60 també vàrem tenir onades d’immigració, va exclamar: “Sí, però entre ells segueixen parlant castellà i voten al PP o al PSOE”. Aquesta mena de gent deuen desconèixer la història dels països, forjada sempre des del mestissatge. Sempre hi ha hagut onades de immigració. Unes bèl·liques, les altres pacífiques i la gent, ja sigui en segona o tercera generació s’han acabat mesclant. Al final una pregunta ens va venir al cap: “De tenir que ser ell l’immigrant... què faria?? Desgraciadament la pregunta ens quedarà sense resposta.