JOAN TAPIA
Periodista
Creia que Artur Mas era un polític assenyat a qui un error de càlcul el 2012 -alarmat per les protestes a les seves retallades i impressionat per la gran manifestació de l'11-S- va portar a unes eleccions anticipades en què va perdre 12 diputats. Llavors, el president es va sentir impel·lit a adoptar un full de ruta tan ambiciós com equivocat. ¿També aventurista?
Bé, des del 9-N (dos mesos) estem pendents del sí o el no a unes eleccions plebiscitàries. I l'espectacle entre CiU i ERC (amb quatre cimeres Mas-Junqueras i Unió fent novenes perquè no hi hagi acord) va deixant clar que el president de la Generalitat únicament vol celebrar eleccions si li garanteixen que encapçalarà la «candidatura dels millors» i ERC es conforma -ja que no accepta la llista única ni posar-se entre parèntesis durant 18 mesos- amb una llista de partit tan poc competitiva com sigui possible. És a dir, que el futur de Catalunya depèn del fet que la societat civil -reduïda pel que sembla a l'ANC, Òmnium i Vila d'Abadal- aconsegueixi posar-li les coses com li col·locaven les boles de billar a Ferran VII. Mas n'ha après, del disgust del 2012, i només vol saltar al camp per guanyar. Hi té dret, però no és una actitud seriosa.
Entre altres coses, perquè comportaria que Catalunya celebrés ni més ni menys que quatre eleccions entre finals del 2010 i mitjans del 2016 (2010, 2012, 2015 i 2016), un autèntic rècord mundial. Es revela així com un president que -coqueteries a part, com ara presumir d'estar disposat a ser l'últim de la llista- posa la voluntat de poder molt per sobre del seny. I tots hi sortim perdent. El pitjor és la frivolitat amb què el president i els partits de l'actual tripartit (Unió, CDC i ERC) aborden les conseqüències econòmiques de la seva falta de governació i el seu full de ruta. Mas és un polític amb imatge de solvència i que sap manejar les dades. I tenim tots tendència (m'incloc en el tots) a pecar d'excés de credulitat. Però ignorar els avisos dels comissaris de la Unió Europea i voler tapar tots els dubtes amb un discurs triomfalista (com el setembre passat) repetint que Catalunya és el motor d'Espanya (cap novetat) ja sona a llenguatge buit.
Avui el PIB espanyol creix a un ritme anual de l'1,6% i el català, a l'1,5%. No és rellevant, però convé prestar-hi atenció. Divendres passat em va cridar l'atenció un article d'Expansión en què es deia que la inversió estrangera a Catalunya es va desplomar un 45% entre gener i setembre, mentre que en la totalitat d'Espanya el descens va ser només del 5,1%. I, excloent-hi Catalunya, a Espanya la inversió estrangera va pujar un 4,7%.
Em vaig fregar els ulls. ¿Que potser era un altre atac de Madrid contra el procés? Doncs no, són dades certes i estan a la pàgina web de l'Idescat. ¿Per què se silencia un fet que pot ser tan rellevant? I encara més quan sembla greu perquè Bernat Garcia explica també que les desinversions pugen a Catalunya i baixen a Espanya. I d'aquesta forma les inversions estrangeres netes estarien caient un 56% a Catalunya, mentre augmenten un 20% a la resta d'Espanya. No són dades sagrades. Sí xifres per analitzar, discutir i, en el seu cas, intentar corregir, però que cap govern solvent pot ignorar o menysprear. I seria urgent que el president Mas -ja superat el Tricentenari- donés vacances a la propaganda, les expliqués al Parlament i digués què farà per capgirar aquesta alarmant evolució.
El benestar dels catalans depèn més de les inversions que dels xocs «teològics» sobre les plebiscitàries entre Mas i Junqueras sota el docte arbitratge de la presidenta de l'ANC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada