SISCU BAIGES
Periodista
Un rere l’altre, tots els aspirants a oposar-se a la política d’austeritat imposada per Alemanya i els seus socis europeus han fracassat.José Luis Rodríguez Zapatero va ser un dels primers dirigents socialistes que va acatar les instruccions de moderar les inversions socials a canvi de reduir el deute i el dèficit públic. Fins i tot va reformar la Constitució espanyola per incloure que “el pagament dels crèdits per satisfer els interessos i el capital de deute públic de les Administracions gaudirà de prioritat absoluta”. El primer apartat del nou article 135 de la Constitució garanteix que “totes les administracions públiques adequaran les seves actuacions al principi d’estabilitat pressupostària”. Va entrar en vigor el 27 de setembre de 2011. Aleshores ens temíem què significava. Ara ja ho sabem: pèrdua de serveis socials, de llocs de treball, precarietat, pobresa, deteriorament de l’estat del benestar...
François Hollande es va convertir en l’esperança dels que confiaven en un canvi de política econòmica europea. “L’austeritat no té per què ser el destí d’Europa”, va dir. El 6 de maig de 2012 va guanyar les eleccions presidencials franceses però l’esperança dels enemics de l’austeritat es va esvair aviat. Hollande va acotar el cap i es va sumar a la llarga llista de dirigents d’esquerres que han renunciat a plantar cara a la doctrina “austericida”.
Els socialdemòcrates alemanys van entrar al Govern d’Angela Merkel, el desembre de 2013, més pel fracàs electoral dels anteriors socis liberals de la cancellera que per mèrits propis. I no han canviat els criteris bàsics de la seva política econòmica, tot i que han introduït alguna millora social, com la implantació del salari mínim que no existia en aquest país.
El testimoni l’ha recollit Alexis Tsipras i el seu partit Syriza, a Grècia. Es tracta d’una opció, situada a l’esquerra del partit socialista tradicional, el PASOK, que fa bandera de l’oposició a la política “merkeliana”. Va ser el partit més votat a les eleccions europees del mes de maig passat i les enquestes el situen com a probable guanyador dels comicis generals grecs del proper dia 25. Pot guanyar i, això ja no és tan clar, pot formar govern. Tsipras ha moderat les seves propostes i ja no planteja que Grècia deixi de pagar el deute públic sinó fer-ho de forma parcial i esglaonada.
¿Defraudarà els que el veuen com l’última barrera contra el desmantellament progressiu de l’estat del benestar a Europa?
La dreta europea tem la victòria de Syriza. L’esquerra europea -amb la boca petita o gran- voldria el seu èxit. Però si Tsipras es converteix en un nou Zapatero o Hollande, el desànim entre el progressismeeuropeu seria monumental.
Aleshores seria el torn de Pablo Iglesias i Podem.
És de suposar que, algun dia o altre, la cadena es trencarà. I les fitxes del domino començaran a a caure en sentit contrari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada