Cavalls de Troia

JOAN IGNASI ELENA

Dirigent d'Avancem

Sentia fa uns dies al magnífic poeta Francesc Garriga explicar que d’Aristòfanes, en una de les seves Comèdies, un dels seus personatges li pregunta perquè serveix la poesia, i va respondre contundentment: perquè la gent visqui millor.

Probablement és aquesta la causa darrera per la qual el procés nacional que viu el nostre País ha provocat un grau d’adhesió i de mobilització ciudatana sense precedents. Com també l’emergència de moviments com Podemos que expressen un anhel de canvi davant l’esgotament de les opcions polítiques existents, com a conseqüència de la crisi que afecta de forma dramàtica a centenars de milers de persones i la indignació per la impunitat amb la que la corrupció i l’acumulació indecent de diner operen.

Mal encaminats van els qui veuen en un i altre moviment, expressions conjunturals que els temps esborrarà. És confondre desitjos amb realitat, quelcom molt habitual a la política i probablement a la vida en general.

Rajoy i el seu Govern i una part molt rellevant de les institucions, partits i de la societat espanyola, han cregut que l’emancipació que reclama majoritàriament la societat catalana, és poc menys que un malson que el pas del temps curarà. Un soufflé que baixarà, només cal, deien, tenir paciència i no moure’s.

El resultats són prou evidents. Un Estat Espanyol incapaç d’entendre la situació que es viu a Catalunya, i el que és més greu des de la seva perspectiva, sense pràcticament capacitat de maniobra a hores d’ara. I una part cada vegada més gran de catalans, que ja es senten psicològicament fóra d’Espanya.

Amb aquesta manca de perspectiva política és com s’aborda també per part de molts sectors polítics i institucionals el fenomen de Podemos. Amb la mateixa incapacitat d’analitzar l’inequívoc clam dels ciutadans pel canvi. Tot plegat provocat per una manca d’humilitat i de respecte a l’opinió de l’altre, molt comú a la política i potser, també, a la societat en general.

Sorprèn que aquesta miopia política amb la que les estructures de l’Estat Espanyol simplifiquen el fenomen Podemos és reprodueixi a Catalunya. Certament amb altres arguments, però amb semblant superficialitat o desig de fugir de la realitat.
No sabem com evolucionarà Podemos, però aquest no és el debat que plantejo. Cadascú tenim les nostres percepcions. De moment té molt de mediàtic i poques concrecions. Veurem si l’autenticitat que proclamen es correspon o no amb els fets. I què hi ha realment de sòlid en aquest incipient projecte. El temps ens ho dirà i ben aviat. Ara be, creure que Podemos és una conspiració de l’ unionisme per malbaratar el Procés, és homologable a pensar que el que ha passat a Catalunya aquest darrers tres anys és conseqüència, com creuen alguns a l’Estat Espanyol, d’una fugida endavant d’un Artur Mas embogit. I per cert, demostra molt poca confiança respecte de la determinació de la majoria de catalans i de la solidesa de les seves pretensions.
Podemos té una arrel revolucionària. En el sentit que recull un anhel de canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i econòmiques, conseqüència d’un esgotament davant la crisi i la indignació per la indecència insuportable que provoca la corrupció.

Són els ciutadans els qui, a través de Podemos, interpel·len a les elits econòmiques d’aquest País. Exigint-los que aturin d’una vegada la seva voracitat il·limitada i grollera. Interpel·len als responsables polítics per la seva feblesa en la lluita contra la corrupció i la seva més que evident connivència amb un statu quo insensible al patiment. Interpel•len a l’esquerra de govern, que hem estat incapaços de donar alternatives creïbles a una crisi que ha fracturat i deixat a la intempèrie una majoria de ciutadans.

Els qui pretenen acabar amb Podemos, els suggereixo que en comptes d’esperar que baixi el soufflé o inventar-se ridícules corrupteles dels seus dirigents, evitin pagar indemnitzacions indignes a ACS per deixar de provocar terratrèmols a les Terres de l’Ebre, actuïn davant la corrupció, deixin de liquidar serveis públics, ofereixin alternatives als ciutadans que viuen desesperadament les conseqüències d’una crisi provocada pels mateixos que se’n beneficien. Si volen un antídot a Podemos, aquesta és una bona recepta.

I no perdem el Nord. També s’interpel·la al procés nacional. Expressa que lamentablement per molts ciutadans, aquest, no és prou garantia dels canvis que una part important de la societat reclama. Per molts si. Per altres, encara no. I sense aquesta dimensió, sincerament, no li veig recorregut.

Podemos no és el cavall de Troia de l’espanyolisme. El cavall de Troia són les nostres debilitats, la corrupció, l’atur, la manca de transparència, la pervivència de les elits, la impunitat. Això és el que debilitat el procés nacional.

El debilita el debat esgotador sobre si llista única o no. Condicionar l’ús d’una prerrogativa legal per convocar eleccions, a que els partits i la societat civil facin allò que tu estimes honestament que és el millor, però prescindint de la posició de la resta d’actors. El debilita també la cursa, massa evident, per formar part d’unes candidatures que han de suposar essencialment ‘foc nou’ i no una passarel·la de vanitats.

Tenim una magnífica oportunitat per fer realitat una gran aventura col·lectiva. Ens acompanya el principal instrument per fer-ho possible, una societat majoritàriament il·lusionada en aquesta etapa que hem iniciat. Faríem be tots els actors del procés de ser clars i apostar perquè l’emancipació nacional ho sigui també social i política. Un procés d’arrel revolucionari, per canviar les coses, per construir un nou País net i just.

Les idees, com la poesia, com tota creació decent del ser humà, respon a aquesta bella ambició que Aristófanes reclamava per la poesia. L’anhel de viure millor, i en particular pensant en aquells, tants malauradament, que pateixen tan injustament i dramàtica.