¡És la política, estúpid!

JOAN TAPIA
Periodista

Malgrat que sembli estrany el PP sembla assumir ara de forma absoluta la interpretació materialista de la història de Karl Marx i diu que les eleccions li aniran bé perquè l'economia s'està recuperant. I la població ho notarà cada dia més.

Em sembla massa mecanicista. El seu primer problema és polític i ahir ho va resumir molt bé Mariano Rajoy a Atenes quan, criticant Syriza i Podem, va dir: «Prometre coses que són impossibles no té sentit i a més genera frustració i molts problemes».

Tothom tendeix a veure la biga en l'ull aliè i Rajoy no es deu haver adonat que la frustració espanyola es deu a les promeses, no incomplertes sinó impossibles, dels seus anys d'oposició. José Luis Rodríguez Zapatero va desaparèixer i, contra el que havia promès, la crisi va empitjorar i l'atur va seguir creixent. Cristóbal Montoro va substituir Elena Salgado, però, contra el compromís indestructible, l'IRPF i l'IVA no només no van baixar sinó que van pujar amb força. El PSOE i el PSC es van enfonsar en les eleccions del desembre del 2011 però, tot i el suport d'Alicia Sánchez-Camacho a Artur Mas, el problema català -una ocurrència deZapatero- no es va solucionar. I Catalunya va passar de demanar l'Estatut a exigir la independència.

Contra Zapatero el PP va fer en part -només en part, perquè sí que va recolzar la reforma constitucional del 2012- de Syriza-Podem i ara paga haver presumit que aconseguiria l'impossible. ¿Se'n recorden d'allò d'abaixar impostos per reduir el dèficit? No és cert que els ciutadans no notin que l'economia millora lentament. El molt solvent índex de confiança econòmica que elabora el CIS, -que oscil·la entre 0 i 100 i que va arribar a caure fins al 21,8 el desembre del 2012, un any després de la victòria de Rajoy- està ara en el 34,9 i ha pujat el 13% en un any. I l'índex econòmic mai és alegre perquè la gent sempre aspira a viure millor. En els temps del boom de Zapatero a penes superava el 50 i el 2000 -l'any «gloriós» en què José María Aznar va aconseguir la seva majoria absoluta- va arribar al 61.

Sí que la crisi és un problema perquè al final de la legislatura, si es compleixen les previsions de Luis de Guindos, Espanya tindrà encara menys llocs de treball que en els «catastròfics» mesos finals de Zapatero.

Però el primer problema del PP és polític perquè va prometre l'impossible (almenys a curt termini) i per això l'índex de confiança política, també del CIS, està encara pitjor que l'econòmic (29,5 pujant només el 8,9% anual contra 34,9 amb una millora anual del 13,1%). Sempre es pot sostenir que la millora econòmica es traslladarà amb retard a la política. Però no és segur perquè mentre la política econòmica, amb l'ajuda de Draghi, ha tingut cert èxit, en la política pura anem cada cop pitjor.

L'allunyament de Catalunya va a l'alça, el Govern ha hagut d'acabar oblidant vergonyosament la seva llei de l'avortament i la de terminis socialista segueix en vigor, el nou ministre de Justícia ha de revisar a la baixa la pujada brutal de les taxes judicials d'Alberto Ruiz-Gallardón i els abusos de Caja Madrid i del conglomerat Gürtel-Bárcenas han multiplicat la irritació ciutadana davant la corrupció. La suma dels que citen la corrupció i la classe política com la gran desgràcia d'Espanya superaran aquells que diuen la desocupació.

Si l'economia millora -cosa probable- el PP pot remuntar una mica (moltes enquestes el situen avui en tercera posició) però no estem als Estats Units del 1992, quan Clinton va derrotar Bush pare amb allò de: «¡És l'economia, estúpid!». Aquí algú li podria etzibar aRajoy: «¡És la política, estúpid! No s'ha de prometre l'impossible».