Buscant Maragall

JORDI MERCADER

Periodista.

L'expresident, el llegat del qual ara està en disputa, va predir el que passaria amb gran precisió

Aquesta és una campanya d'adhesions indestructibles, de blanc o negre, d'arravatament general. Els interessats no deixaran que ningú se'n quedi al marge perquè a tots els ha agafat la impaciència del final de la història. Era previsible, però no inevitable, que el nom dePasqual Maragall fos requerit pels contendents com a argument d'autoritat. El llegat maragallista està en disputa entre els socialistes agrupats en MES, incorporats a Junts pel Sí, i els oficials del PSC. Els uns interpreten que hauria evolucionat cap al sobiranisme, com a part dels socialistes i de la societat catalana, i els altres pressuposen que seguiria defensant el federalisme com va fer sempre, fins i tot a contracorrent.

Ningú pot assegurar què faria PM en les circumstàncies actuals. El que sabem és que va predir el que passaria amb gran precisió. «Si Espanya no canvia ara, es produirà la desafecció de Catalunya», va alertar el desembre del 2005, quan les veus alarmistes contra l'Estatut que acabava d'aprovar el Parlament es feien sentir amb força des del PP, el PSOE i una part del PSC. La versió original d'aquell estatut establia una relació bilateral de la Catalunya nació amb l'Estat espanyol i va ser rebaixada per un pacte Zapatero-Mas-Montilla, desnaturalitzada per la comissió presidida perAlfonso Guerra, i sentenciada pel Tribunal Constitucional.

Uns mesos més tard d'aquella referència a la desafecció, Maragallva escriure una carta a Felipe González, que, amb Jordi Pujol, havia criticat el nou Estatut per inventar una Catalunya segons el seu parer inexistent. Li deia el llavors president de la Generalitat: «Catalunya és més vella que Espanya, estem inventant una nova Espanya en què d'una punyetera vegada la vella Catalunya, la vella Castella, la vella Euskadi i la vella Andalusia tinguin un lloc honorable… El moment és ara i no més tard, perquè a Catalunya la successió del nacionalisme de CiU pel sobiranisme d'ERC és cosa d'uns pocs anys… La recepta és ben coneguda: un federalisme que pugui oferir les condicions d'habitabilitat conjunta perquè aquest sobiranisme amb voluntat inicial d'implicació no pugui rebutjar-les més endavant. Una altra cosa podria obrir les portes a una majoria social que decidís donar formalitat al desinterès per Espanya».

Es va optar per «una altra cosa» i ara estem allà on va vaticinarMaragall. Hi ha qui li recrimina que per culpa seva hem arribat fins aquí, mentre altres li atribueixen el mèrit de crear les condicions per a l'explosió sobiranista amb el seu afany per un nou estatut federal. Discussió bizantina perquè el seu pla per a Catalunya i Espanya (les Espanyes, per ser exactes) tenia vida pròpia, més enllà de les repercussions positives o negatives que el seu rebuig hagi pogut generar en altres opcions.

Ara, més d'un està buscant Maragall per situar-lo en el nou mapa de la política catalana, si pot ser del seu costat. Però ell ja va estar en tot això i seria molt útil llegir el seu últim llibre, Esperit federal. Escrits polítics (RBA, 2009), per recordar fragments com aquest: «Mai acaba del tot el temps per a les bones idees, i el federalisme ho és. Però al nostre país no ha comptat amb les oportunitats que un concepte essencial com aquest es mereixia… Ara és el moment d'Europa, no ho oblidem. Ja no hem de pensar ni actuar únicament en clau espanyola o catalana. Perdríem el temps».

«De federalismes n'hi ha de moltes classes i no tots satisfactoris», deia, assenyalant clarament el federalisme centralista de Washington com un model a evitar, en benefici de l'asimetria pròpia dels territoris diferents. «El punt d'arribada és el punt de sortida», va escriure, apuntant que la solució de futur podia estar en el passat medieval. Maragall no reconeixia obstacles insalvables. En ple debat estatutari va plantejar un referèndum a tot Espanya per incorporar a la Constitució el reconeixement de les velles nacions i així poder assumir els drets polítics i històrics de Catalunya previstos a l'Estatut del 2005.

Res de tot això va poder ser. Potser més d'un lamentarà la deslleialtat amb què va tractar Maragall, admetent que potser el seu projecte d'unió i llibertat no era tan desenraonat com va ser jutjat en el seu moment, en vista del subjacent. La veritat és que sentint-se abandonat pels seus companys es va donar de baixa del PSC, després d'haver-lo convertit en el primer partit de Catalunya. Aquells consideren una indignitat que la seva figura sigui reivindicada pels socialistes coalitzats amb els independentistes. Per aquests, no hi ha dubte que PM hauria arribat a compartir l'Adéu Espanya del poeta. Però l'oda política de Maragall va quedar inacabada i el que seria més prudent seria respectar el silenci que li ha imposat el destí.

Periodista.