Miquel Iceta aspira a trencar els fronts

JOAN TAPIA

Periodista

Els analistes tendim a la subjectivitat. Confesso, doncs, que m'atrau el centreesquerra i que tot el que no sigui una solució de tipus tercera via em provoca algun calfred. Dit això crec ser bastant objectiu a l'afirmar que Miquel Iceta guanyaria el 27-S si el resultat depengués només de la intel·ligència i el domini del temari.

El seu handicap sempre ha sigut una ambició continguda. I un adepte a la realpolitik em va dir fa anys que un polític que aspiri a manar -com Mitterrand, que va guanyar a la tercera- ha d'estar disposat a tot. A tot. En cas contrari, no tindrà la resolució (o la falta de manies) necessària. I aquí Iceta té límits. Una pista és que als 16 anys no es va apuntar a Felipe González, o a Jordi Pujol, sinó a Tierno Galván i el PSP.

Ahir al matí, abans de l'acte d'EL PERIÓDICO, em va sorprendre:

-¿Com vas?

- Estic content, m'ho passo bé i dic gairebé tot el que penso.

- ¿Resultats del 27?

- Ni idea. Però donem la cara.

I l'exposició va ser un brodat amb poques inhibicions. Un pal a Artur Mas, a qui a vegades ha dit que s'aprecia. La candidatura de Junts pel Sí és una estafa perquè impedeix passar revista als seus cinc anys de govern. És una mentida perquè promet la independència ja, una cosa impossible. I originarà frustració perquè molta gent de bona fe que se sent humiliada -com jo- per com va ser ignorada Catalunya per la sentència del Constitucional l'han cregut. I si guanyen tindran una gran decepció.

Dur i deixat anar. Encara que això condueix a la tan improductiva demagògia. Però no. La crítica va ser racional, documentada i va recórrer més a la ironia aguda que a la desqualificació. Allò d'Obama no l'ha sorprès. Va recórrer a una cita del president americà de fa mesos en què ja deia el mateix. Albiol encara no havia amenaçat amb una gran manifestació contra la declaració unilateral d'independència, però Iceta ja va advertir que dir no, i delectar-se en el no rotund, porta a l'esterilitat. I alimenta l'independentisme. Proposa reformar la Constitució perquè pugui ser votada en referèndum -i aprovada- tant a Espanya com a Catalunya. Confessa que no serà fàcil, que ho sent però que no hi ha solució màgica.

Si guanyen els del sí intentaran fer el que prometen. Però si no guanyen, no desitja fronts. Caldrà intentar un govern d'esquerres que vulgui afrontar la crisi, preocupar-se de l'Estat del benestar, moralitzar la política i aconseguir un pacte que satisfaci Catalunya dins d'Espanya. Obert tant als del sí, que reconeguin que si han perdut el que és responsable és incrementar l'autogovern, com als del no, que sàpiguen que les coses han de canviar. ¿Cognoms? Va parlar d'un pacte de voluntats perquè ara mateix algun partit s'ha subsumit en una llista.

A la sortida un empresari em va dir que la proposta Iceta era el que acabaria passant, el més racional. Però la vida és complexa. Una de les coses que vaig aprendre -parlant als anys 60 amb vells republicans- és que el 1931, a la caiguda de Primo de Rivera, el partit amb més matèria grisa (classe mitjana professional), que mirava al centreesquerra i s'oposava a la dreta de Cambó, era Acció Catalana. Però va guanyar ERC, una improvisació de Francesc Macià que era un popurri nacionalista amb la guinda d'algun militar antimonàrquic (Ramón Franco) i que va rebre el vot de gran part del sindicalisme cenatista. ¿I si Miquel Iceta, encara que s'hagi deixat anar ballant, fos Acció Catalana? Sí, Junts pel Sí és un popurri, però no hi ha CNT (l'ANC és una altra cosa), Mas no es va insurreccionar a Prats de Molló com Macià i l'Espanya de Felip VI és molt diferent de la d'Alfons XIII.