Tot usant paraules textuals de Miquel Iceta d’avui mateix (“Votar a CiU és donar un xec en blanc que no sabem qui el cobrarà”) voldria fer referència a la diferent manera de veure a CiU si ho fa un socialista d’aquí o d’Espanya. Mentre que a Espanya veuen la coalició com una formació moderada i que pot ajudar a donar estabilitat al país, des d’aquí els qualifiquem d’un partit catalanista de dretes moguts per interessos propis i poder! Els hem “patit” durant molts anys per a compartir ara l’opinió dels nostres germans espanyols. Ahir, el que serà cap de llista per IC-EUA al Congrés Joan Herrera, en unes altres declaracions deia que: “d’entrar CiU al govern hi hauria retrocessos en el terrenys social” Hi estic d’acord. I a més, la publicitat de l’autobombo creixerà de forma desmesurada i, es clar, els diners d’algun lloc els hauran de treure...
Així, que Zapatero sigui valent i si guanya pels pèls i ha de formar govern que pacti amb aquelles formacions que li garanteixin, a més a més d’una estabilitat parlamentaria, el poder seguir avançant en matèria social. I això vol dir formacions progressistes. I a Espanya, d’aquest tipus de formacions i que a més estiguin al parlament espanyol n’hi ha poques...
dilluns, 7 de gener del 2008
LA DISJUNTIVA OBAMA-CLINTON
Està en boca de molts, sobre tot dels analistes en política internacional. I encara que passi molt lluny, la repercussió és mundial. Com vaig dir un cop, “quan els Estats Units estan refredats, l’Europa esternuda!” I sinó mireu el que va passar amb Bush de president: ens vàrem veure involucrats en una guerra il•legal, irracional i quants més adjectius començats per “i” i volguéssiu posar. D’acord que a Europa va tenir aliats, però qui van donar el primer pas i qui van declarar la guerra, van ser el EE.UU.
Sempre s’ha dit que es vota entre dos partits de dretes: un de dreta-dreta i un altre més moderat. Segurament que és així, però a l’hora de la veritat qui guanyi pot ser determinant per molts temes i molt importants. Un exemple: la lluita contra el canvi climàtic.
No parlaré dels candidats del partit republicà, el de l’elefant (aquí els republicans són els del burro) Ho faré dels demòcrates (els del burro, ara sí) I entre tot ells els que, a priori pareix que tinguin més possibilitats de guanyar: la Hillary Clinton (Hilària per als amics d’aquí) i Barack Obama. Al principi pareixia que la ex-primera dama era la gran favorita per a ser la candidata demòcrata. En la presidència del seu espòs, el Billy, ja deien que gràcies a ella, havia pogut arribar tan alt. O sigui, feia bo allò de darrera d’un gran home, sempre hi ha una gran dona... Però a l’hora de la veritat pareix que s’està desinflant com un globus. Al menys després e les primàries de Iowa. I la gran força emergent és el Barack. I aquest pareix que si... Pareix que a més de ser la gran esperança negra (es feia servir molt al món de la boxa), sigui una alternativa real a fer un canvi de rumb de la nació més poderosa de la terra.
Potser d’aquí a les eleccions encara hi hauran moltes sorpreses, però avui per avui, al bàndol demòcrata, la candidatura presidencial, està entre una dona i un negre, la qual cosa mai ha passat als Estats Units. De confirmar-se els pronòstics de canvi, seria tot un símbol de normalitat política i voldria dir alguna cosa més que una simple alternança al govern entre republicans i demòcrates.
Recordo que fa uns anys a Catalunya Informació feien un qüestionari ràpid als diputats del Parlament. Una de les preguntes era si veient un president de la Generalitat dir-se Mohamed. Jo sempre pensava el mateix: I quan una dona? De moment m’atreveixo a fer un pronòstic. Després de Montilla, la candidata del PSC a la presidència de la Generalitat serà la Carme Chacon. A veure si l’encerto!
Sempre s’ha dit que es vota entre dos partits de dretes: un de dreta-dreta i un altre més moderat. Segurament que és així, però a l’hora de la veritat qui guanyi pot ser determinant per molts temes i molt importants. Un exemple: la lluita contra el canvi climàtic.
No parlaré dels candidats del partit republicà, el de l’elefant (aquí els republicans són els del burro) Ho faré dels demòcrates (els del burro, ara sí) I entre tot ells els que, a priori pareix que tinguin més possibilitats de guanyar: la Hillary Clinton (Hilària per als amics d’aquí) i Barack Obama. Al principi pareixia que la ex-primera dama era la gran favorita per a ser la candidata demòcrata. En la presidència del seu espòs, el Billy, ja deien que gràcies a ella, havia pogut arribar tan alt. O sigui, feia bo allò de darrera d’un gran home, sempre hi ha una gran dona... Però a l’hora de la veritat pareix que s’està desinflant com un globus. Al menys després e les primàries de Iowa. I la gran força emergent és el Barack. I aquest pareix que si... Pareix que a més de ser la gran esperança negra (es feia servir molt al món de la boxa), sigui una alternativa real a fer un canvi de rumb de la nació més poderosa de la terra.
Potser d’aquí a les eleccions encara hi hauran moltes sorpreses, però avui per avui, al bàndol demòcrata, la candidatura presidencial, està entre una dona i un negre, la qual cosa mai ha passat als Estats Units. De confirmar-se els pronòstics de canvi, seria tot un símbol de normalitat política i voldria dir alguna cosa més que una simple alternança al govern entre republicans i demòcrates.
Recordo que fa uns anys a Catalunya Informació feien un qüestionari ràpid als diputats del Parlament. Una de les preguntes era si veient un president de la Generalitat dir-se Mohamed. Jo sempre pensava el mateix: I quan una dona? De moment m’atreveixo a fer un pronòstic. Després de Montilla, la candidata del PSC a la presidència de la Generalitat serà la Carme Chacon. A veure si l’encerto!
diumenge, 6 de gener del 2008
LA CONTROVÈRSIA DE LES ANTENES DE TELEFONIA MÒBIL
He llegit avui al diari el Punt que a l’Ametlla de Mar s’han recollit més de 1.300 signatures per a mirar de treure una antena de telefonia mòbil. No és cap novetat. La controvèrsia per les radiacions que emanen, ve de lluny. Es diu que per les radicacions proliferen els casos de càncer. També és diu el mateix de les centrals nuclears. No recordo que s’hagi fet públic mai un estudi seriós sobre el tema. Però sóc de l’opinió que els hi ha, però com serien contundents a l’hora d’avaluar els perjudicis causats tant per les antenes de telefonia com per les centrals nuclears, prefereixen que, aquests, segueixen a l’anonimat o el que és el mateix, al fons del calaix o amagats dintre d’una caixa forta.
Recordo que fa uns anys, a Amposta, també se’n va fer una de recollida de signatures, similar a la que avui és notícia. La va promoure la llavors regidora Angelina Caballé. Es pretenia treure una antena de Telefònica instal•lada a un edifici propi. El motiu era el mateix: l’alarmant índex (segons els veïns) dels casos de càncer a la zona. Han passat al menys 6 o 7 anys i l’antena segueix en peus al mateix lloc on es va col•locar al principi.
Recordo que fa uns anys, a Amposta, també se’n va fer una de recollida de signatures, similar a la que avui és notícia. La va promoure la llavors regidora Angelina Caballé. Es pretenia treure una antena de Telefònica instal•lada a un edifici propi. El motiu era el mateix: l’alarmant índex (segons els veïns) dels casos de càncer a la zona. Han passat al menys 6 o 7 anys i l’antena segueix en peus al mateix lloc on es va col•locar al principi.
SR. RAJOY: ZAPATERO ÉS ARA MÉS VALENT?
Quan el rei, per cap d’any va fer un viatge a l’Afganistan per estar unes hores alb els soldats allí desplegats, compartint taula, Rajoy va criticar al President del Govern Rodríguez Zapatero (quina novetat!) tot retraient-li no haver fet el mateix i el va qualificar de poruc. Ahir, Zapatero va fer una visita similar a la del Rei, en aquest cas a Líban, on també hi ha soldats espanyols fent tasques humanitàries. Ara, Zapatero és més valent? No crec que la valentia d’una persona es pugui mesura. No conec cap instrument que ho faci. Però si que hi ha altres mesuradors. Un exemple. El 1 de febrer de 1981, el dia del “cop d’estat” de Tejero, després dels trets d’aquest, només dues persones van continuar segudes al seu escó: el llavors President del Govern (encara que ja dimissionari) Adolfo Suárez i el seu incondicional vice-president, el tinent general Gutiérrez Mellado. Per a mi van mostrar molta és valentia que la resta de diputats i diputades.
Però el Sr. Rajoy és gallec i Galícia té fama de ser una nació poruga (observeu que he dit “nació”. I la prova són els resultats electorals que històricament hi ha hagut. La candidatura més votada ha estat sempre la del PP (o AP o el que sigui..., tot és el mateix) I sovint ha guanyat per majoria absoluta. O sigui que és pot afirmar que Galícia és una nació “conservadora”. El conservador, per definició és la que ja li està bé seguir com està, com ha estat sempre. Al fons, segurament, perquè és un país de porucs que té por d’enfrontar-se a un futur diferent! En canvi Catalunya ha estat, tradicionalment, una nació de valents. Una nació progressista, lluitadora, que no ha dubtat a sortir al carrer quan ha convingut. Fins i tot amb les armes, com a la Guerra Civil. Per això Catalunya mai votarà majoritàriament candidatures conservadores. Mai votarà, majoritàriament, el PP. Ara ho entén, Sr. Rajoy? Ara ja sap quina diferència hi ha entre ser valent o poruc?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)