Quan els interessos econòmics estan per sobre tots els altres, després passen coses com les que estan passant ara amb la flama olímpica dels jocs de Pequín.
De totes formes, tan el governants com la població civil han reaccionat tard i malament. Si no estaven d’acord en la designació de la ciutat asiàtica per a organitzar l’Olimpíada d’aquest anys, haurien d’haver-se manifestat quan va ser designada (any 2001), no ara. En aquests moments, qui pot parar l’organització dels Jocs? Després de fer tota la inversió i tenir-ho quasi tot enllestit, no es pot pretendre que el COI acabi per retirar-los l’organització. Què farien llavors, suspendre els jocs d’aquest any? Això crearia un greuge per als milers d’atletes que s’han preparat a consciència per disputar-los en les millors condicions. Caldria donar-ho a un altra ciutat? Potser Atenes, la darrera en organitzar-los? Aquí caldria fer-se altres preguntes: N’hi ha cap que estigui preparat a 4 mesos vista? o Què se n’ha fet de la vila olímpica i altres instal•lacions provisionals que es fan únicament de cara els Jocs?
La Xina ni ara, ni evidentment abans, quan se li va donar l’organització disposava de les condicions mínimes necessàries per organitzar un esdeveniment de l’envergadura d’uns Jocs Olímpics. Al pràcticament nul respecte als drets humans i a les greus condicions de contaminació que pateixen les grans ciutats de la capital del gegant asiàtic, l’haurien degut de descartar com a candidata.
I ara, després de 7 anys i ja damunt de l’acte, arriben les manifestacions per l’opressió del Tibet, per la disconformitat en les seves polítiques repressives amb els dissidents...
Sarkozy que anuncia que no hi anirà... els boicots a la flama, per allí on passa (quina culpa té la flama?) Ja sé que és una bona manera de sortir per televisió i altres mitjans i així airejar les protestes, però aquestes, repeteixo, han arribat a deshora i de forma poc adequada!
dimarts, 8 d’abril del 2008
dilluns, 7 d’abril del 2008
LES AMISTATS PERILLOSES
Aquesta nit, el ple de l’Ajuntament de Tortosa té previst debatre una moció sobre el transvasament del riu Segre i la Plataforma en Defensa de l’Ebre hi té previst d’assistir-hi, tal com ja ho va fer altres cops per mostrar el seu rebuig als partits que “defensen” els transvasaments com a mitjà de portar aigua allà on més necessitats estan. Però les coses han canviat molt en els darreres setmanes. I aquells que la PDE tenia com “amics”, alguns, aparentment, han canviat de costa i, en canvi, d’altres es volen apropar.
La situació, malgrat tot, és molt diferent. Ja que, mentre els socialistes del PSC volen portar aigua a Barcelona “a qualsevol preu”, ja que els és urgent donar una ràpida resposta a la necessitat que té l’àrea Metropolitana de Barcelona, els socialistes del PSOE, no volen sentir-ne a parlar, encara que si que estan per buscar la millor solució i que no fereixi susceptibilitats de cap tipus. I és el Govern Central qui té l’autoritat suficient per autoritzar o no a fer detraccions puntuals o permanents d’aigua d’una conca hidrogràfica i portar-les a l’altra. I el govern de Zapatero ha dit per activa i per passiva que no hi haurà cap tipus de transvasament ni “extracció” puntual d’aigua de cap riu de la conca de l’Ebre. Mentre que abans l’amenaça del PHN planava sobre les nostres terres fins que va ser derogat, tot complint una promesa electoral, per Rodríguez Zapatero.
La PDE vol declarar transvasista l’actual Govern de la Generalitat. Té tot el dret de fer-ho si pensa que ho és. Però ha d’estar atent a qui, en aquest cas, li vulgui donar el seu suport. Altres partits que ara van de defensors del riu i del territori, proposen com a solució definitiva el transvasament del Roine. I molt em temo que no hi renunciaran (renunciar per ells seria rectificar, i no solen fer-ho mai, encara que s’equivoquin) encara que s’hi troben altres solucions molt més adequades i sostenibles.
El dia 19 la PDE té convocada una assemblea. La meva intenció és la d’anar, ja que com molts, sóc un antitranvasista convençut. Però entre els assistents miraré per si veig cares “noves”. Cares que ara fa uns anys “estaven a l’altre costat” i es permetien qualificar a membres de la PDE de “terroristes”! La PDE faria bé de tenir cura d’aquestes “amistats perilloses”.
I per acabar només una petita reflexió per al debat. La Plataforma en Defensa de l’Ebre és un moviment social que va sortir de forma espontània davant de l’amenaça del transvasament de l’Ebre per part del Govern del PP encapçalat per José Maria Aznar. Qui parla amb nom de la PDE son els seus portaveus... encara que de vegades pareix que totes dues coses pretenent ser el mateix.
La situació, malgrat tot, és molt diferent. Ja que, mentre els socialistes del PSC volen portar aigua a Barcelona “a qualsevol preu”, ja que els és urgent donar una ràpida resposta a la necessitat que té l’àrea Metropolitana de Barcelona, els socialistes del PSOE, no volen sentir-ne a parlar, encara que si que estan per buscar la millor solució i que no fereixi susceptibilitats de cap tipus. I és el Govern Central qui té l’autoritat suficient per autoritzar o no a fer detraccions puntuals o permanents d’aigua d’una conca hidrogràfica i portar-les a l’altra. I el govern de Zapatero ha dit per activa i per passiva que no hi haurà cap tipus de transvasament ni “extracció” puntual d’aigua de cap riu de la conca de l’Ebre. Mentre que abans l’amenaça del PHN planava sobre les nostres terres fins que va ser derogat, tot complint una promesa electoral, per Rodríguez Zapatero.
La PDE vol declarar transvasista l’actual Govern de la Generalitat. Té tot el dret de fer-ho si pensa que ho és. Però ha d’estar atent a qui, en aquest cas, li vulgui donar el seu suport. Altres partits que ara van de defensors del riu i del territori, proposen com a solució definitiva el transvasament del Roine. I molt em temo que no hi renunciaran (renunciar per ells seria rectificar, i no solen fer-ho mai, encara que s’equivoquin) encara que s’hi troben altres solucions molt més adequades i sostenibles.
El dia 19 la PDE té convocada una assemblea. La meva intenció és la d’anar, ja que com molts, sóc un antitranvasista convençut. Però entre els assistents miraré per si veig cares “noves”. Cares que ara fa uns anys “estaven a l’altre costat” i es permetien qualificar a membres de la PDE de “terroristes”! La PDE faria bé de tenir cura d’aquestes “amistats perilloses”.
I per acabar només una petita reflexió per al debat. La Plataforma en Defensa de l’Ebre és un moviment social que va sortir de forma espontània davant de l’amenaça del transvasament de l’Ebre per part del Govern del PP encapçalat per José Maria Aznar. Qui parla amb nom de la PDE son els seus portaveus... encara que de vegades pareix que totes dues coses pretenent ser el mateix.
SI HAGUÉS GUANYAT EL PP...
El conegut hispanista irlandès Ian Gibson (Dublín 1939), al diari el Periódico, d'avui dilluns, reflexiona sobre el que hagués passat si a les passades eleccions del 9-M la victòria hagués acabat somriuen al PP. Diu que la victòria de Zapatero el va deixar tan lleugerat com l'endemà del 23 de febrer de 1981 quan El tinent-coronel Tejero va entrar al Congrés de Diputats pistola el ma precedint un "exercit" de guàrdia civils. Jo no sé si tant, però quasi! Llavor repassa, en grans trets, com va ser la passada legislatura. Potser tot el que diu s'ha dit mil i una vegades, però venint d'un historiador expert en la matèria com ell, penso que té la credibilitat d'aquell que sé sent neutral i no partidista. Diu que el PP mai va acceptar la derrota del 13-M de 2004, de les mentides que van precedir aquella derrota i els dies després de les eleccions, de com s'ha utilitzat els sectors més conservadors de l'Església amb la finalitat de erosionar el govern, de la seva infidelitat amb temes d'Estat com la lluita antiterrorista, de com se'n van burlar de la coneguda "aliança de civilitzacions" que va promoure Zapatero... Fins i tot compara l'actual dreta espanyola amb la que hi havia abans d'escartar l'anomenada Guerra Civil...
M'ha fet recordar una mica aquella mena de diari que portava data del 10 de març, editat per les Joventuts Socialistes de Catalunya on, per una part es podia llegir que significaria per Espanya una victòria de Zapatero i que hauria significat la victòria de Rajoy, carregant-se les lleis de dependència, de la memòria històrica, la que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, la supressió de l'assignatura "educació per a la ciutadania", tornar a fer un altre PHN, de com es donava la culpa al govern de la rescissió econòmica, quan aquesta era producte d'una sèrie de factors d'àmbit internacional, etc.
Malgrat tot, per aquesta legislatura hi veu una llum d'esperança i així remet al lector a les primeres declaracions de l’actual portaveu parlamentaria del PP Soraya Saez de Santa Maria i la predisposició que té per a dialogar amb José Antonio Alonso, el seu homòleg a les files socialistes.
Esperem que sigui una legislatura sense tanta crispació com va ser la passada i que es puguin solucionar temes capitals que han quedat aparcats o no desenvolupats totalment en aquesta passada legislatura: Reforma del Consell General del Poder Judicial, desenvolupament dels estatuts d'autonomia, reforma laboral, etc. Però també, i no em cansaré de dir-ho, l'ampliació de la llei de l'avortament i la nova llei d'eutanàsia que permeti morir en dignitat aquelles persones amb malalties terminals.
M'ha fet recordar una mica aquella mena de diari que portava data del 10 de març, editat per les Joventuts Socialistes de Catalunya on, per una part es podia llegir que significaria per Espanya una victòria de Zapatero i que hauria significat la victòria de Rajoy, carregant-se les lleis de dependència, de la memòria històrica, la que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, la supressió de l'assignatura "educació per a la ciutadania", tornar a fer un altre PHN, de com es donava la culpa al govern de la rescissió econòmica, quan aquesta era producte d'una sèrie de factors d'àmbit internacional, etc.
Malgrat tot, per aquesta legislatura hi veu una llum d'esperança i així remet al lector a les primeres declaracions de l’actual portaveu parlamentaria del PP Soraya Saez de Santa Maria i la predisposició que té per a dialogar amb José Antonio Alonso, el seu homòleg a les files socialistes.
Esperem que sigui una legislatura sense tanta crispació com va ser la passada i que es puguin solucionar temes capitals que han quedat aparcats o no desenvolupats totalment en aquesta passada legislatura: Reforma del Consell General del Poder Judicial, desenvolupament dels estatuts d'autonomia, reforma laboral, etc. Però també, i no em cansaré de dir-ho, l'ampliació de la llei de l'avortament i la nova llei d'eutanàsia que permeti morir en dignitat aquelles persones amb malalties terminals.
diumenge, 6 d’abril del 2008
LA VELLA INCULTURA DE L'AIGUA
Davant de la crisi de l’aigua per la sequera, mentre es busca la solució ideal que no fereixi sentiments de ningú i tot esperant que un dia allò de la Nova Cultura de l’Aigua recali en la majoria dels ciutadans del país, avui “El Quadern del Diumenge” del Periódico de Catalunya porta a les seves pàgines un petit reportatge sobre allò que jo he anomenat “la vella incultura de l’aigua”. Aquest reportatge amb fotografies de Xavier Jubierre i text de Maurici Bernal, porta el títol de “El país de les piscines”.
Jo diria que el text és la part més insignificant i les 9 fotos que l’il•lustren, parlen per si soles. Totes son vistes aèries de diferents urbanitzacions i zones residencials de Barcelona i les seves rodalies. A ras de terra s’intueixen, però no es veuen la quantitat de piscines que, segons el reportatge, “vuit o nou de cada 10 estan esplendoroses i a punt per banyar-s’hi. Hi surt la zona de Pedralbes (Barcelona), Mas del Ram (Badalona), Tiana, al Maresme, Sant Just Desvern, una esplèndida mansió amb piscina a Sant Joan Despí, el Masnou, Alella, Sant Gervasi (Barcelona) i la piscina de l’hotel AC a Diagonal Mar (Barcelona)
La primera vegada que jo vaig veure un paisatge així va ser a una vista aèria (naturalment) de Benidorm. Era l’any 2000 i havia anat amb la família de vacances. Va se l’any que es va començar a parlar del PHN que estava preparant el govern d’Aznar. Recordo que vaig quedar impactat! Per això volien l’aigua a Benidorm! I Per això volen l’aigua a l’àrea Metropolitana de Barcelona! Si no en tenen que no la malgastin. I no ens enganyem, s’acabi portant l’aigua amb vaixell, amb trens , o del Roine, el cost el pagarem tots els ciutadans de Catalunya, encara que no utilitzem “el servei”. A veure per quan repercutirà a la nostra terra quantitats similars de diners per fer-nos les infrastructures necessàries per al nostre desenvolupament. Més sostenible, això sí!
Mentre que la Nova Cultura de l’Aigua vol dir estalvi i reutilització, la vella incultura de l’aigua estaria representada pel malbaratament i la malversació.
Jo diria que el text és la part més insignificant i les 9 fotos que l’il•lustren, parlen per si soles. Totes son vistes aèries de diferents urbanitzacions i zones residencials de Barcelona i les seves rodalies. A ras de terra s’intueixen, però no es veuen la quantitat de piscines que, segons el reportatge, “vuit o nou de cada 10 estan esplendoroses i a punt per banyar-s’hi. Hi surt la zona de Pedralbes (Barcelona), Mas del Ram (Badalona), Tiana, al Maresme, Sant Just Desvern, una esplèndida mansió amb piscina a Sant Joan Despí, el Masnou, Alella, Sant Gervasi (Barcelona) i la piscina de l’hotel AC a Diagonal Mar (Barcelona)
La primera vegada que jo vaig veure un paisatge així va ser a una vista aèria (naturalment) de Benidorm. Era l’any 2000 i havia anat amb la família de vacances. Va se l’any que es va començar a parlar del PHN que estava preparant el govern d’Aznar. Recordo que vaig quedar impactat! Per això volien l’aigua a Benidorm! I Per això volen l’aigua a l’àrea Metropolitana de Barcelona! Si no en tenen que no la malgastin. I no ens enganyem, s’acabi portant l’aigua amb vaixell, amb trens , o del Roine, el cost el pagarem tots els ciutadans de Catalunya, encara que no utilitzem “el servei”. A veure per quan repercutirà a la nostra terra quantitats similars de diners per fer-nos les infrastructures necessàries per al nostre desenvolupament. Més sostenible, això sí!
Mentre que la Nova Cultura de l’Aigua vol dir estalvi i reutilització, la vella incultura de l’aigua estaria representada pel malbaratament i la malversació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)