La tenacitat de Jordi Gilabert, Juan Ramón Vicent, Fermín Morales, José Franch i els germans Josep i Agustí Bertomeu, finalment es veu compensat. Però no van estar sols. Llavors, com anys després, centenars de persones es van manifestar per preservar el Delta de l’Ebre (popularment conegut con la Ribera) contra les agressions de gent sense escrúpols en busca del propi benefici.
Així, el 4 d’agost de 1983, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava el decret de creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Només havien passat 39 dies des de l’inici de la mobilització popular contra la dessecació de les anomenades “Basses del Canal Vell”, pel propietari de la finca “La Bombita”, el torero Torres. L’objectiu era obtenir més terra per poder-hi plantar arròs.
Evidentment, després de 25 anys, el Parc Natural del Delta de l’Ebre ha evolucionat molt. Fins i tot han passat 3 directors i cada un d’ells ha intentat posar el seu granet de sorra per millorar la tasca de conservació del medi natural i les seves activitats lúdiques, recreatives i, sobre tot, divulgatives. Però cometríem una injustícia si oblidéssim als tècnics, guardes i la resta de personal que fan possible el seu funcionament, així com tots els voluntaris que, de forma interessada, participen cada cop que se’ls precisa.
Però que és el Parc Natural del Delta de l’Ebre? És una extensió de terreny de 7.736 Ha. que ocupa gran part de les dues ribes del delta del riu: 5.316 al hemidelta dret i 2.420, a l’esquerre. S’han inclòs dintre d’aquest territori les illes del riu, les llacunes, les basses, els aiguamolls, superfícies ermes, etc. També s’han creat ecomuseus com el de Deltebre i la Casa de Fusta, antiga casa importada des del Canadà l’any 1926 i que servia de refugi de caçadors, molt a prop de la llacuna de l’Encanyissada, entre Amposta, Sant Jaume d’Enveja i el Poble Nou del Delta.
La principal tasca del Parc Natural, com s’ha dit, és la conservació del medi natural. Per això porta a terme una sèrie d’activitats encaminades a la conservació de la flora i la fauna autòctones. A les seves instal•lacions es reprodueixen aus en perill d’extinció i es curen d’altres animals ferits, la majoria de vegades per l’acció de l’home de forma directa o fortuïta. També es fan estudis sobre les migracions d’aus, amb el corresponent anellat per fer-ne el seguiment des de diversos punt del món. Des de fa uns anys, s’ha fet famós l’anellat de flamencs, possiblement una de les espècies més carismàtiques del delta. Sobre aquestes aus cal dir que, sense ser autòctona del delta, des de l’any 1992 s’han establert a la zona, la qual cosa vol dir que hi ha trobat un hàbitat adequat i amb garanties de seguretat y alimentàries per a poder viure i reproduir-se en total llibertat.
Per tot el territori del parc s’han col•locat estratègicament una sèrie de miradors per poder observar sense ser molestades les diferents espècies d’aus, que són, sense cap mena de dubte, els animals més abundants i vistosos. Entre les més emblemàtiques cal destacar les diverses espècies d’ànecs, les fotges, els martinets (també de diverses espècies, etc.) Però no només hi ha aus. També hi ha peixos (“tenques”, anguiles, silurs –un peix que pot arribar a 3 metres de llarg, que és originari de centre Europa i Àsia i que va ser introduït a l’Ebre-, etc.), rèptils (tortugues i serps), amfibis (granotes i gripaus), mamífers (llúdries, eriçons, rates d’aigua...) i també invertebrats.
Malgrat tot, el Parc Natural del Delta de l’Ebre segueix sent un gran desconegut. És cert que el turisme ha arribat amb força a la zona atrets per un paisatge i una gastronomia difícils de superar. L’oferta és gran i variada: des de passejades amb bicicleta per poder gaudir tranquil•lament de la natura a viatges amb creuer riu amunt i riu avall per observar l’Ebre des d’un altre punt de vista i contemplar el bosc de ribera i les diferents illes que es troben al llarg del trajecte, passant per les infinites platges de fina sorra. Tot això complementat amb una excel•lent oferta gastronòmica (amb restaurants a qualsevol indret) i residencial. Aquí, les cases de pagès (pioneres a la província de Tarragona) s’han complementat amb diversos hotels de tres estrelles per als més exigents (Deltebre i el Poble Nou del Delta). Però només un reduït nombre d’aquests visitants passen per les instal•lacions del parc a interessar-se per les seves activitats. Encara que si que el visiten amb freqüència els estudiants en les seves estades a les cases de colònies.
De totes formes, només un retret. Un dia, un dels guies del parc, mentre realitzàvem una de les activitats que porten a terme al llarg de l’any, un recorregut amb vaixell per l’Ebre, ens deia que “Si el riu s’hagués inclòs dintre del parc natural, haurien desaparegut totes les amenaces de transvasament”. Així que cal convertir aquest desig en la propera fita a assolir!
(Aquest article també el podeu llegir a Vinaròs News)
diumenge, 12 d’octubre del 2008
dissabte, 11 d’octubre del 2008
LA BORSA CAU EN PICAT. EL PREU DELS CARBURANTS ES MANTÉ
És senzillament vergonyós! Els diaris no parlen res més de la de crisi mundial. De les injeccions de diners que fan els estats per a “salvar” els bancs “nacionals”. Les borses demostren el pessimisme del món de les finances marcant cada dia que passa nous mínims històrics. Jo sóc dels que crec que hi ha més pànic que crisi! Un exemple l’he viscut avui dissabte. He anat de restaurant amb la família perquè hi havia alguna cosa que celebrar. El restaurant estava ple com un ou. Una mica més, ahir no truco per a guardar plaça. Avui ens hauríem d’haver esperat... Com ho han fet tants d’altres que han arribat sense haver-la encarregat. Hem arribat a les 2. A les 3:30 encara hi havia gent que seient a taula!
No obstant hi ha altres indicatius que, evidentment, no es guien en el mateix criteri. Jo entenc que el món dels inversors, el de les grans finances, no opina el mateix. I possiblement si, tot sigui una cadena i uns acaben arrossegant els altres. Però diner sempre hi ha qui en té i en tindrà. Hi ha cases com la meva que, afortunadament, tenim llocs de treball força segurs. El màxim que podria passar és sofrir una congelació salarial. No seria el primer cop! Tenim préstecs als bancs, però les quantitats no són tan importants com per a que facin trontollar la nostra economia domèstica.
El preu del diner, aquesta setmana va ser abaixat pel Banc Central Europeu. Sinó recordo malament, ara està al 3,5 %. Això és per a que els bancs puguin obtenir diners més barats per a facilitar els préstecs a particulars i empreses. Però vet aquí que el preu que els bancs deixen a aquestes empreses i particulars, no s’ha abaixat. L’euribor, un dels principals indicadors (abans només es parlava de tipus d’interès) encara s’apuja. I això és degut a que hi ha bancs (els més forts) que també deixen diners. I aquest no han baixat els tipus. Crec que els estats (de forma coordinada) haurien de posar “fil a l’agulla” en aquest tema i obligar-los també a ells a fer-los baixar el percentatge dels seus guanys.
A ningú se li escapa que en època de vaques flaques sempre hi ha qui en surt guanyant. Tècnicament és impossible que tothom hi perdi. Segurament moltes multinacionals estant fent “l’agost”. On és més evident és el les petroleres. Avui llegia que a Espanya, 3, només 3, fixen el preu del 95 % del carburant que es subministra a les estacions de servei: Campsa (la reconvertida companyia del monopoli estatal), Repsol i BP (British Petrolium) A la pràctica, entre els tres, estan exercint una posició dominant al mercat i estableixen el preu de les benzines. Les lleis anti-monopoli de la UE no ho permeten, però ho fan igual. La repercussió en les butxaques dels consumidors és important. Sobre tot per aquells que depenen del cotxe per anar a treballar o simplement treballar. El preu del barril de petroli va arribar a pagar-se a quasi 150 dòlars/barril (si la memòria no em falla) Aquests dies ha baixat per sota dels 90! En canvi, el preu de les benzines i el gas-oil es manté pràcticament invariable. És cert que el dòlar, respecte a l’euro s’ha encarit, però la proporció no es ben bé la mateixa!
Fa temps algú plantejava fer un boicot a les principals companyies petroleres (però només es parlava de Campsa i Repsol) Ja sé que és difícil trobar estacions d’altres marques, però evidentment n’hi ha. Només un dubte: a qui compren els carburants? Perquè si ho fan a alguna d’aquestes tres, el boicot no serveix per a gaire. Caldria saber amb exactitud quines no depenen d’aquestes tres. Llavors es podria iniciar un boicot amb garanties!
No obstant hi ha altres indicatius que, evidentment, no es guien en el mateix criteri. Jo entenc que el món dels inversors, el de les grans finances, no opina el mateix. I possiblement si, tot sigui una cadena i uns acaben arrossegant els altres. Però diner sempre hi ha qui en té i en tindrà. Hi ha cases com la meva que, afortunadament, tenim llocs de treball força segurs. El màxim que podria passar és sofrir una congelació salarial. No seria el primer cop! Tenim préstecs als bancs, però les quantitats no són tan importants com per a que facin trontollar la nostra economia domèstica.
El preu del diner, aquesta setmana va ser abaixat pel Banc Central Europeu. Sinó recordo malament, ara està al 3,5 %. Això és per a que els bancs puguin obtenir diners més barats per a facilitar els préstecs a particulars i empreses. Però vet aquí que el preu que els bancs deixen a aquestes empreses i particulars, no s’ha abaixat. L’euribor, un dels principals indicadors (abans només es parlava de tipus d’interès) encara s’apuja. I això és degut a que hi ha bancs (els més forts) que també deixen diners. I aquest no han baixat els tipus. Crec que els estats (de forma coordinada) haurien de posar “fil a l’agulla” en aquest tema i obligar-los també a ells a fer-los baixar el percentatge dels seus guanys.
A ningú se li escapa que en època de vaques flaques sempre hi ha qui en surt guanyant. Tècnicament és impossible que tothom hi perdi. Segurament moltes multinacionals estant fent “l’agost”. On és més evident és el les petroleres. Avui llegia que a Espanya, 3, només 3, fixen el preu del 95 % del carburant que es subministra a les estacions de servei: Campsa (la reconvertida companyia del monopoli estatal), Repsol i BP (British Petrolium) A la pràctica, entre els tres, estan exercint una posició dominant al mercat i estableixen el preu de les benzines. Les lleis anti-monopoli de la UE no ho permeten, però ho fan igual. La repercussió en les butxaques dels consumidors és important. Sobre tot per aquells que depenen del cotxe per anar a treballar o simplement treballar. El preu del barril de petroli va arribar a pagar-se a quasi 150 dòlars/barril (si la memòria no em falla) Aquests dies ha baixat per sota dels 90! En canvi, el preu de les benzines i el gas-oil es manté pràcticament invariable. És cert que el dòlar, respecte a l’euro s’ha encarit, però la proporció no es ben bé la mateixa!
Fa temps algú plantejava fer un boicot a les principals companyies petroleres (però només es parlava de Campsa i Repsol) Ja sé que és difícil trobar estacions d’altres marques, però evidentment n’hi ha. Només un dubte: a qui compren els carburants? Perquè si ho fan a alguna d’aquestes tres, el boicot no serveix per a gaire. Caldria saber amb exactitud quines no depenen d’aquestes tres. Llavors es podria iniciar un boicot amb garanties!
divendres, 10 d’octubre del 2008
ELS TRANSVASAMENTS NO SÓN LA SOLUCIÓ O AIGUA CAP A LES NOSTRES PATATES
El Parlament Europea ha aprovat una resolució a instàncies d’un eurodiputat austríac del grup Popular sobre els transvasaments. No obstant, hi va haver-hi un paràgraf que algunes de ses senyories van considerar que no era oportú. El paràgraf en qüestió va quedar redactat així: “La construcció de transvasaments per al transport de l’aigua a grans distàncies no hauria de ser la solució al problema de la sequera”. Abans de passar a fer les meves valoracions sobre el tema, també voldria fer-me ressò sobre el que va dir el parlament sobre la construcció de macrourbanitzacions i camps de golf, referint-se a la disbauxa que hi ha a la Comunitat Valenciana sobre aquest tema i que ja havia sortit en altres ocasions: “Les urbanitzacions agressives contribueixen a l’escassetat dels recursos hídrics” y els exigeix “tenir en compte les consideracions relatives a l’aigua en la seva planificació de l’ús del sòl”
Per aquells que estem convençuts que això és així i no d’una altra manera, per molt bonica que ens vulguin pintar-la i revestir-la i per moltes urgències que diguin que hi poden haver, la resolució no aporta grans novetats.
Potser la única novetat, és que hagi estat, precisament un diputat del grup Popular (del qual el PP hi forma part) el que hagi presentat aquesta moció.
Si ens atenem als resultats (cal dir que hi van haver dues votacions separades i el resultat és sobre el paràgraf que he citat en anterioritat) 445 vots a favor, 178 en contra i 15 abstencions, podrem deduir que alguns grups (entre ells el socialista europeu) van votar diferent segons la seva nacionalitat. Així, un socialista de nom, com és el que va ser-ne primer secretari del PSC, Raimon Obiols, hi va votar en contra, com també ho va fer Ignasi Guardans de CiU.
En el cas del diputat del PSC, encara que en el congrés del partit del passat mes de juliol s’aprovés en la ponència política “que la interconnexió de xarxes només és faria en cas d’emergència nacional” (és a dir, el transvasament cap a Barcelona), Obiols, poden “al menys” abstenir-se, hi va votar en contra!
És evident que el “viver de vots” segueix existint a Barcelona i tota la seva àrea metropolitana i un vot en sentit contrari “estaria mal vist per al seu electorat (tant socialista com convergent), per molt que a les Terres de l’Ebre diguéssim una altra cosa i hi hagi una opinió prou generalitzada d’oposició frontal a qualsevol tipus de transvasament.
Així que “aigua per a les nostres patates” o per a “conservar els nostres vots” que, en aquest cas, si fa o no fa, ve a ser el mateix!
Per aquells que estem convençuts que això és així i no d’una altra manera, per molt bonica que ens vulguin pintar-la i revestir-la i per moltes urgències que diguin que hi poden haver, la resolució no aporta grans novetats.
Potser la única novetat, és que hagi estat, precisament un diputat del grup Popular (del qual el PP hi forma part) el que hagi presentat aquesta moció.
Si ens atenem als resultats (cal dir que hi van haver dues votacions separades i el resultat és sobre el paràgraf que he citat en anterioritat) 445 vots a favor, 178 en contra i 15 abstencions, podrem deduir que alguns grups (entre ells el socialista europeu) van votar diferent segons la seva nacionalitat. Així, un socialista de nom, com és el que va ser-ne primer secretari del PSC, Raimon Obiols, hi va votar en contra, com també ho va fer Ignasi Guardans de CiU.
En el cas del diputat del PSC, encara que en el congrés del partit del passat mes de juliol s’aprovés en la ponència política “que la interconnexió de xarxes només és faria en cas d’emergència nacional” (és a dir, el transvasament cap a Barcelona), Obiols, poden “al menys” abstenir-se, hi va votar en contra!
És evident que el “viver de vots” segueix existint a Barcelona i tota la seva àrea metropolitana i un vot en sentit contrari “estaria mal vist per al seu electorat (tant socialista com convergent), per molt que a les Terres de l’Ebre diguéssim una altra cosa i hi hagi una opinió prou generalitzada d’oposició frontal a qualsevol tipus de transvasament.
Així que “aigua per a les nostres patates” o per a “conservar els nostres vots” que, en aquest cas, si fa o no fa, ve a ser el mateix!
dijous, 9 d’octubre del 2008
FRAU ELECTORAL?
Les notícies sobre un possible frau electoral venen de França, més concretament de Perpinyà (Catalunya Nord) i la veritat, sobta que amb el control que exerceixen interventors i apoderats (al menys aquí al nostre país) puguin passar coses així. Però tot indica que, efectivament, hi va haver-hi frau. Al menys aquest ha estat el veredicte del Tribunal Administratiu de Montpeller que ha resolt la denuncia que havia interposat la segona força més votada a les passades eleccions municipals del mes de març passat.
Aquestes irregularitats (no presumptes perquè ja hi ha veredicte) van ser detectades al trobar a les butxaques i als mitjons d’un president de mesa paperetes del partit guanyador, el governamental Unió per un Moviment Popular (UMP) A més, aquest president de mesa es veu que era el germà del que va ser elegit alcalde Jean-Paul Alduy.
Jo que he estat present a la majoria dels comicis que s’han celebrat a partir de 1976, amb el referèndum sobre la reforma política, regularitats, el que es diu irregularitats, no n’he observat, però si he viscut moltes anècdotes.
La més “sonada” que recordo va ser a les eleccions municipals de 1983 a Santa Bàrbara. Una papereta de CiU, encapçalada per qui va ser alcalde més de 20 anys (sinó recordo malament) va aparèixer amb diversos noms tatxats. Però això no és el sorprenent, es clar, és que també hi havia 30 pessetes (cinc duros d’aquella època i una altra moneda de cinc pessetes més) Que cadascú pensi el que vulgui... Jo em vaig fer una idea...
L’única notícia que tinc de frau, és anterior a l’època democràtica. Va ser quan es votava la llei del referèndum nacional, crec que l’any 1965. La localitat Ulldecona. Us avançaré el resultat: més vots que electors hi havia! Em van explicar que l’alcalde, el “requeté” Ramon Forcadell va aparèixer a un col•legi electoral, acompanyat d’una petita comitiva i va preguntar com anava la votació. El president de la mesa li va respondre que bé, que la participació era bona. Llavors, Forcadell, va treure un grapat de vots afirmatius i, obrint la urna, les va tirar dintre entre rialles de tots els que eren presents.
Aquestes irregularitats (no presumptes perquè ja hi ha veredicte) van ser detectades al trobar a les butxaques i als mitjons d’un president de mesa paperetes del partit guanyador, el governamental Unió per un Moviment Popular (UMP) A més, aquest president de mesa es veu que era el germà del que va ser elegit alcalde Jean-Paul Alduy.
Jo que he estat present a la majoria dels comicis que s’han celebrat a partir de 1976, amb el referèndum sobre la reforma política, regularitats, el que es diu irregularitats, no n’he observat, però si he viscut moltes anècdotes.
La més “sonada” que recordo va ser a les eleccions municipals de 1983 a Santa Bàrbara. Una papereta de CiU, encapçalada per qui va ser alcalde més de 20 anys (sinó recordo malament) va aparèixer amb diversos noms tatxats. Però això no és el sorprenent, es clar, és que també hi havia 30 pessetes (cinc duros d’aquella època i una altra moneda de cinc pessetes més) Que cadascú pensi el que vulgui... Jo em vaig fer una idea...
L’única notícia que tinc de frau, és anterior a l’època democràtica. Va ser quan es votava la llei del referèndum nacional, crec que l’any 1965. La localitat Ulldecona. Us avançaré el resultat: més vots que electors hi havia! Em van explicar que l’alcalde, el “requeté” Ramon Forcadell va aparèixer a un col•legi electoral, acompanyat d’una petita comitiva i va preguntar com anava la votació. El president de la mesa li va respondre que bé, que la participació era bona. Llavors, Forcadell, va treure un grapat de vots afirmatius i, obrint la urna, les va tirar dintre entre rialles de tots els que eren presents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)