dimarts, 26 de maig del 2009
LES COPES D’EUROPA DEL MADRID I EL FESTIVAL D’EUROVISIÓ
Fa una setmana i escaig que Soraya, la representant espanyola al Festival de la Cançó d’Eurovisió quedava la penúltima, un dels pitjors llocs assolits pels representants de la Radio Televisió Espanyola.
Demà dimecres, a Roma, el F C Barcelona jugarà la seva sisena final de la Copa d’Europa de campions de lliga o la Champions League, com es diu ara. En aquesta competició, el dominador absolut és el R Madrid amb 9 copes assolides al llarg de la seva història, un dels mèrits que el va portar a proclamar-lo el millor equip de futbol del segle XX.
Tot això és història i contra aquestes dades no hi pot existir cap tipus de discussió. No obstant això, un conegut meu, company de treball durant molts d’anys, tenia una teoria que, com totes les teories pot tenir favorables i detractors, però té la seva gràcia.
Ens remuntarem a l’any 1957. Europa estava en un procés de canvis i a Roma, la ciutat on demà es jugarà la final de la Champions, es signava el tractat que portaria el nom de la ciutat i que creava el Mercat Comú Europeu, l’actual Unió Europea. Aquest any, el Madrid, guanyava la seva segona copa d’Europa. La primera l’havia guanyat l’any abans. Cal recordar que el Madrid guanyaria les seves 5 primeres copes d’Europa de forma consecutiva.
Entre els països signants del Tractat no Roma no es trobava Espanya, immersa en una dictadura, mentre que en la resta d’estats hi havia democràcia.
Explica el meu amic que Franco volia entrar al Mercat Comú i, cada any, presentava la seva sol•licitud d’ingrés. Mentre, els estats membres li donaven llargues. La resposta era: “De ingressar al Mercat Comú, res de res, però mira, et donem a triar entre que el Madrid guanyi la Copa d’Europa o Espanya guanyi el Festival d’Eurovisió. Com he dit abans, el Madrid va guanyar les copes d’Europa dels anys 56, 57, 58, 59, 60. La sisena la van guanyar el 66 (les anomenades copes en blanc i negre) Quan Franco ja va pensar que potser ja estava bé que el Madrid guanyés sempre, va demanar llavors de guanyar el Festival d’Eurovisió. Així Espanya s’endugué el guardó els anys 68 i 69. Tot lliga!
Les altres copes d’Europa (ja en format Champions) el Madrid les guanyaria els anys 1998, 2000 i 2002.
dilluns, 25 de maig del 2009
TROBA LES SIMILITUDS ENTRE LES DUES FOTOGRAFIES
La primera fotografia, en color, és de diumenge passat (la publicava el Periódico de Catalunya d'avui dilluns) La campanya electoral del PP va portar el seu president nacional Mariano Rajoy fins Alacant. Dels altres dos, un el coneixeu segur: Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” Valenciana i un dels imputats en la trama Gürtel. L’altre és el president de la Diputació d’Alacant. Avui mateix deien els diaris que amb aquest gest (el d’assistir a un míting amb Camps), Rajoy compromet el seu futur al del president autonòmic. Si uns surt condemnat, l’altre haurà de dimitir.
L’altra foto, en blanc i negre, no té data concreta, però es pot endevinar l’època poc més o menys. Jo diria que és dels primer anys del franquisme. Possiblement anterior a 1945.
Qui pensi que he estat massa agosarat a l’hora de comparar les dues imatges, li vull recordar que el PP encara no ha condemnat la dictadura franquista i, normalment, sol votar en contra o abstenció quan els altres partits aproven la retirada de simbologia d’aquella època.
EL CAS GÜRTEL DE LA "A" A LA "Z"
És evident que la trama Gütel (el nom li va posar la policia i, significa cinturó en alemany) de corrupció del PP a Madrid i València és un guirigall de noms que es fa difícil saber qui és qui. Una de les frases més encertades la va tenir l’enginyós Alfonso Guerra quan va afirmar que, per conèixer a tots els implicat, “només calia revisar les fotos de la boda de la filla d’Aznar amb Alejandro Agag”. El diari Público ha fet un exhaustiu treball que, amb el nom de Gürtelpedia, surten tots els de la trama i alguna cosa més de la “A” a la “Z”. Precisament el primer nom propi és el gendre del president d’honor del PP Alejando Agag.
diumenge, 24 de maig del 2009
LA FISCALITAT DELS AGRICULTORS
(Article aparagut a l'edició d'avui de Vinaròs News)És temps de passar comptes amb l’erari públic. Ben mirat, fer la declaració de la renda s’ha convertit en una espècie de rutina, una tasca més de les tantes que tenim al llarg de l’any. El qui hagi entrat en aquesta rutina, ja sap quan l’ha de fer, els papers que li demanaran i, fins i tot, sol tenir una idea aproximada de com li sortirà (sempre tenint com a referència l’any anterior)
Tot això que ens pareix tan normal, té, com totes les coses, un principi. No m’estendré explicant en un breu article tota la fiscalitat, la qual cosa es faria molt complicada i feixuga. Però si que voldria explicar-vos l’origen de l’actual fiscalitat dels agricultors (dits pagesos a Catalunya i llauradors al País Valencià)
La majoria d’aquests agricultors tributen per la modalitat de mòduls, es a dir, se’ls hi calcula un benefici a partir dels seus ingressos íntegres (vendes més subvencions), depenent del producte recollit a les seves explotacions.
El meu primer contacte amb l’administració tributaria es produeix l’any 1986. Per aquell temps, els agricultors estaven acollits al règim d’Estimació Objectiva Singular (EOS), modalitat simplificada. Com ells, la majoria dels petits empresaris: botigues de queviures, carnisseries, peixateries, fleques (panaderies), etc. El rendiment de l’activitat sortia després d’aplicar una fórmula que era igual per a totes les activitats. Al final, el benefici sortia de multiplicar els ingressos de l’activitat per 0,2356. O sigui el rendiment net no arribava al 25 %. Per aquell temps, l’obligació de presentar dos pagaments fraccionats a l’any en períodes semestrals a més de la declaració de la renda.
Al cap de uns pocs anys, la modalitat de “simplificada” va desaparèixer i es va passar a tributar pel règim d’EOS “normal”. En aquest sistema ja estaven acollits altres empresaris amb més volum de negoci i també professionals liberals (advocats, metges, agents comercials, etc.) El problema per als agricultors sortia quan havien de calcular el rendiment i calia justificar les despeses de l’explotació. La majoria d’aquestes despeses (normalment els treballs llaurar, podar els arbres, etc.) no es podien justificar perquè qui els hi feia no emetia factures. També calia portar una comptabilitat “mínima” i els pagaments fraccionats passaven de 2 a 4 (trimestrals)
Aquella situació era un tant discriminatòria per als agricultors de les nostres comarques que solen ser petits propietaris, de vegades de “cap de setmana”. Les seves explotacions es denominen minifundis, en contrapartida a les dels grans terratinents que s’anomenen latifundis.
Així va ser com el llavors alcalde de la població del Mas de Barberans (comarca del Montsià), Norberto Acisclo, va venir a veurem per a que recollís aquella problemàtica en un document que també hauria de proposar una sèrie de mesures més adients i que milloressin de forma sensible la fiscalitat dels petits agricultors. Era al principi de la dècada dels 90. Per aquell temps jo encara no disposava d’ordinador, així que vaig tenir que agafar una vella màquina d’escriure i vaig començar a “donar-li” a les tecles. En total em van sortir quasi dues pàgines.
Les mesures que proposava no eren “de collita pròpia”, sinó opinions de gent molt propera a mi i experts en temes tributaris. Entre aquelles mesures n’hi havia dos d’importants: el càlcul del rendiment net a partir d’uns paràmetres i una retenció en origen que evités tenir que fer pagaments fraccionats. Us sona? Si fa o no fa és com es calcula avui el rendiment de les taronges, olives, garrofes, arròs, raïm, etc.
Duran molt de temps no vaig saber res més. Després em vaig assabentar que el “document” s’havia llegit a l’executiva del PSC de les Terres de l’Ebre i d’aquí a Madrid...
Fent una mica d’exercici mental de com van succeir els fets, cal pensar que la Secretaria d’Estat d’Hisenda va encarregar una sèrie de petits estudis com el meu per a recopilar l’opinió majoritària dels agricultors d’Espanya. A partir d’aquí, un grup d’experts, van elaborar els paràmetres (o mòduls) per a calcular els diferents rendiments dels productes agraris i ramaders. Cal suposar que molt més equitatius que el de la fórmula com es calculava en l’antiga EOS simplificada. Després, cada any, depenent de factors climatològics (pedra, vent, gelada...), aquells paràmetres (també dits índexs) poden sofrir variacions, sempre a la baixa.
Segurament no serà el millor mètode per a calcular la renda, però avui per avui segueix sent un sistema òptim per a la majoria dels petits agricultors de les nostres comarques.
Finalment, si se’m pregunta si em sento “responsable” de l’actual forma de tributar els ingressos agraris, respondre que, en una part molt petita (segurament que ínfima), sí!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)